dijous, 18 de març de 2010

Els llocs




Oficina de Johnson & Johnson.
El germans Johnson viuen a la plaça de la Quartera, en un primer pis. A la casa de sota hi ha la botiga de neveres. El balcó del menjador dona a la plaça i l'altre, el de l'habitació del Jota Efa, també. El seu pis, de fet, serveix també d'oficina, només cal que el menjador estigui una mica endreçat.

Pub Bristol.
És “el Pub”. Habitualment el seu públic és bastant marginal i la música adaptada als seus gustos, però els caps de setmana acull gent de totes condicions. Té un combinat propi anomenat “Flor d'Estiu” que només serveix en ocasions molt especials.

El Cafè.
Bar de tapes on es juga a cartes i al billar de les nou del matí fins les set de la tarda i local nocturn a partir d'aquella hora. El Sr. Santiago és el cambrer de l'horari diürn i els seus fills del nocturn. És on tothom va a veure i beure i a deixar-se veure (beure?).

El Celler de Marçà.
Local típic, rústic i únic. El Johnson coneixen el seu propietari des de fa molt anys i hi han celebrat finals de curs, èxits acadèmics i conquestes amoroses. Moltes vegades han acabat cantant rumbes i boleros i han sortit ebris del vi ranci de la bota bona que saben on amaga el senyor Baltasar i de la qual s'omplen els gots quan aquest és dalt al pis preparant el sopar per alguna altra taula.

La Llar de l'Avi.
Bar de l'Associació de Jubilats que funciona com un bar qualsevol. Situat a la plaça de la Quartera és un formidable mirador de l'activitat del poble i centre neuràlgic on, un moment o altre, passa tothom: el socis de la ràdio que saluden el Josep, els regidors de l'Ajuntament quan tenen reunió, els botiguers a l'hora d'esmorzar, els firaires els dimarts que hi ha plaça, ...

El Bar Sport.
“El bar”, per excel·lència. Plantat al mig del pont, no hi ha millor lloc per observar els esdeveniments. A l'estiu a la terrassa, a l'hivern rera la vidriera. És el lloc on para la gent forastera quan passa i on es fica la gent del poble per veure la gent passar.

El Bar del Tomb.
Sigui quin sigui el nom que li posin, sempre serà el bar del tomb. Potser perquè està situat al tomb. És un bar de clientela treballadora que porta la senyora Maria amb el seu home.

El bar de la Plaça de Marçà.
És un local antic, amb el terra de fusta que cruix a cada pas, semblant a un “saloon” de l'oest. Hi ha un escenari que no s'utilitza al mig del qual, sobre una cadira, hi ha instal·lada la televisió. A cada banda, en un pis més elevat, una filera de llotges on també hi ha cadires i taules serveix pel mateix que el pis de baix. Ja no en queden de bars com aquest.

El 4L.
És el cotxe dels Johnson. Té matrícula de “Huesca” (Hongria, diuen ells) i el canvi de marxes dels antics, de tres velocitats i situat al pannell de comandaments.

Els personatges


Jota
És el germà gran dels Johnson. Romancer, inconstant, despreocupat, malgastador. Fuig de les feines rutinàries i agafa tots els vicis. A vegades sembla que desvariï i d'altres demostra una lucidesa extraordinària. Té la costum de fer el que ell en diu conferències. O sigui, en el moment menys pensat, es prepara un got d'aigua (estri imprescindible per aquest quefer) i comença una de les seves divagacions filosòfiques o bé ens relata una de les seves històries esbojarrades que a vegades fins i tot (deu ser el seu inconscient) donen una pista per a resoldre el cas.

Jota Efa
És el germà petit. Sibarita en tots els plaers terrenals. Porta la responsabilitat de l'agència, perquè si per son germà fos arribaria el dia que no menjarien. També se sent responsable del Jota. Sap que son germà és un inconscient i necessita algú que en tingui cura. Ell, sent el petit, fa la funció de germà gran. A vegades això el desespera però no hi pot fer més. Festeja amb la Lucia.

Lucia.
És la secretària del jutjat. És de Saragossa. Molt xerraire, alegre, enrotllada... i està com un tren!, que diria el Jota. Surt amb el Jota Efa, però viu en un pis amb la jutgessa. Li agrada ficar-se en els casos que porten els Johnson i a vegades sort en tenen d'ella, que al cap i a la fi en té més traça que ells. Ja ho diuen que val més manya que força.

Miquel.
Amic de tota la vida dels Johnson. Pagès, ecologista, alternatiu. És el proveïdor d'herba de tota la colla. S'encarrega dels bongos en les jams sessions rumberes. En qüestions d'amor (o de sexe) va i no va amb la Margarita. Ningú diria que estan fets l'un per l'altre, però l'amor és cec.

Joan Lluís.
És el guitarrista de la colla. Sense ell les vetllades de rumba estan mancades de l'imprescindible “ventilador”. El seu company de nits esbojarrades habitualment és el Miquel.

Àlex.
És l'amic que tot ho sap, l'expert per excel·lència. Un manetes capaç de entendre-se-les amb treballs manuals de tota mena però que a més coneix les teories de les ciències oficials i de les alternatives i, al damunt, domina les doctrines de les tres grans religions.
A part d'això la seva gran especialitat són les arts plàstiques, sobretot el dibuix. Es pren seriosament totes les investigacions que inicien els seus amics Johnson i és l'artífex de tot el suport tècnic necessari.

Margarita.
La jutgessa. Però també amiga de la Lucia. Tot i el seu caràcter seriós i el total respecte a unes normes de comportament molt estrictes – és qüestió de l'ofici -, a vegades l'espontaneïtat se li escapa. Sobretot quan està amb el Miquel; un mal partit per a casar-s'hi però el pol oposat necessari en aquests moments.

El “sargento Málaga”.
Cap del destacament de la Guàrdia Civil. Andalús, bevedor, paranoic. Costa d'entendre i costa que entengui.

El Pep del Pub.
Regenta el Pub Bristol amb son germà Pau. És un personatge enigmàtic que podria ser permanentment sospitós de tots els afers obscurs que ocorren. Coneix els baixos fons i també el vicis dels seus clients. No se'n treu mai l'aigua clara però tampoc pot dir-se que sigui una mala peça.

El senyor Santiago del Cafè.
El Sr. Santiago regenta el Cafè Universal (popularment conegut com “el cafè” ) de les nou del matí fins les set de la tarda. A partir de llavors el local es converteix en un disco-pub i el porten els seus fills. El Sr. Santiago és un cambrer dels de tota la vida, de la vella escola. Vesteix invariablement amb camisa blanca, corbata i jersei sense mànigues.

El senyor Baltasar del Celler.
Propietari del Celler de la Miloquera de Marçà; un local ple de botes velles, taules fetes amb fustes aprofitades, ampolles plenes de pols i teranyines per tot arreu. En realitat son els baixos de casa seva. A la golfa hi té el museu d'estris casolans i agrícoles. Els Johnson son uns dels seus primers clients.

El Josep de la Ràdio.
Porta el bar de la Llar de Jubilats i és el director de l'emissora de Ràdio. Tota una institució per a la joventut i la vellesa.

El cambrer del Bar Sport.
Ningú no en sap el nom, però tothom coneix l'acidesa dels seus comentaris sarcàstics. No tots els clients però són partidaris de la seva ironia. Algunes frases – críptiques – que deixa anar així com qui no vol la cosa poden induir a males o molt males interpretacions.

La senyora Maria del Bar del Tomb.
Porta el bar amb el seu home, que no té una molt bona salut. La majoria de dies és ella sola que ha d'acabar fent tota la feina. Els Johnson i els seus amics solen anar a sopar al seu bar quan per la tele fan una pel·lícula de les clàssiques (generalment amb blanc i negre), que a ella també li agraden molt.

El Ra(f)el de la pastisseria.
El Rafel, a part de pastisser, és músic i actor. Diguem que és com un home del renaixement que toca totes les tecles. El seu nom artístic, fora del forn, és Rael, nom del protagonista de “The lamb lies down on Broadway”, dels Génesis.

Toni, el periodista
Periodista de professió i per devoció. Treballa pel seu compte i té contactes a tots els mitjans. És coneixedor de tot el que passa i té curiositat per tot. Sol avisar els Johnson de les notícies abans que es publiquin.

Gato Pérez.
En realitat els gustos musicals dels Johnson abracen tota la història del rock i incorporen els blues, el soul i una mica de jazz.
La seva devoció pel Gato Perez i la rumba catalana representaria una cosa diferent, més profunda, orgànica, tel·lúrica, visceral, còsmica, divina, religiosa i profana al mateix temps.

El català és un misteri poètic?



Tercer llibre de la sèrie
Nous casos dels detectius Johnson & Johnson. En aquesta ocasió trobarem qüestions del nostre idioma barrejades amb un problema amb un vehicle peculiar i la solució al misteri de l'Encamisada. "Casi ná!", que diria el sargento Málaga.


Support independent publishing: Buy this book on Lulu.

La poesia no fa ombra


Segon llibre de la sèrie
Dos casos més d'aquests dos detectius de Falset que, juntament amb els seus amics, resolen amb el so de la rumba catalana de fons.


Support independent publishing: Buy this book on Lulu.

De Tots Sants a les rebaixes de gener





Primer llibre de la sèrie

Els Johnson son uns germans que viuen a la plaça de la Quartera de Falset. Quan van coneixer Pepe Carvalho van decidir escriure relats explicant els casos que havien resolt. Aquests son els primers.




Support independent publishing: Buy this book on Lulu.

Entrevista a J&J


Per Lucia Ocampo Sanagustín (Secretària judicial)

Per tal d’ajudar-nos a conèixer una mica millor la personalitat de Johnson & Johnson, reproduïm una entrevista que els feu la Lucia Ocampo Sanfernando. L’entrevista tingué lloc a les dependències del despatx de la secretària del Jutjat de Falset, aprofitant la pausa del cafè i, segons aquesta, ni l’escenari ni el càrrec que ocupa foren una impediment per a obtenir la màxima sinceritat en les respostes.
El que sí cal recalcar és que les contestes de cada un dels germans no sempre estan diferenciades perquè sovint, en comptes de manifestar el que pensen, un respon imitant l’altre o en fa la rèplica. És per això que, davant la impossibilitat d’identificar de manera correcta l’autor, l’entrevistadora optà simplement per separar cada una de les respostes.

Les preguntes originals són en castellà, però s’han traduït totes al català salvat de l’última, per raons òbvies.

- Bon dia
- Ja en parlarem.
- Farà si no plou.

- Poma o pera?
- Préssec?
- Pomes del ciri i peretes d’aigua.

- Maduixes o cireres?
- Cireres de pastor.
- Maduixes de pagès.
- Taronja o llimona?
- Taronges de la xina.
- Llimones del carib.

- Beatles o Stones?
- Beatles. I també els Stones
- Stones. I també els Beatles.
- Tè o cafè?
- Cafè.
- Cafè.
- Avellanes o ametlles?
- Per a plegar: avellanes. Per a collir: ametlles.
- I per Tot Sants castanyes.

- Plata o Or?
- Plàstic o Plàtan.
- Monedes d’aliatge o bitllets de paper.

- Dames o escacs?
- Dames.
- Dames.

- El parxís o la oca?
- No sap. No contesta.
- Sense comentaris
- Estiu o Hivern?
- Tardor
- Primavera

- Whisky o conyac?
- De 15 anys per amunt.
- Bourbon i francès.
- Rosses o morenes?
- Rosses. I també morenes.
- Totes. Grasses incloses
- Van Gogh o Gauguin?
- M’agrada que em faci aquesta pregunta.
- A mi no

- En què quedem, doncs?
- Van Gogh.
- Gauguin.
- Carn o Peix?
- Carn de mar.
- Peix de riu.
- Mar o muntanya?
- Muntanya vora el mar.
- Mar i muntanya.
- Dia o nit?
- Nit
- Nit

- Futbol o basquet?
- Toc i gol a la plaça
- Cap

- Tabac negre o ros?
- Ros
- Ros
- Pernil dolç o salat?
- Salat
- Salat

- Vi o cava?
- Vi
- Vi
- Xocolata o Maria?
- Xocolata
- Maria

- Platja o piscina?
- Platja deserta.
- Piscina buida.

- ¿Cataluña o Aragón?
- ¡Joder, Lucia! Esto es un dilema
- Araguña i Cataragó.
- Països Catalans

dimarts, 2 de març de 2010

Crònica d'un dia enboirat però alegre: la 1ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya

Escriuen Fede Cortés & Jordi Pijoan-López
Fotos de Jordi Peñarroja & Octavi Serret





El pronòstic del temps deia que faria un dia gris, com si la meteorologia acordés que havia de donar un ambient adient per al que s’anava a tractar al migdia del dissabte 27 de febrer de 2010 a Can Serret (Vall-de-roures – Matarranya). Per confirmar-ho, anant-hi va ploure i la boirina dominava algunes valls vora la via.


Els autors arriben finalment a Can Serret. Com és habitual, va passant la gent, tranquil·lament però sense pausa. Aquesta vegada, el llibreter del Matarranya ha decidit que no portarà a un autor, sinó que a tres (dos d’acte present) amb els cinc llibres que sumen escrits. No per això, els llibres deixen de dedicar-se al mateix ritme.
Més per una coincidència d’origen d’un dels autors (prioratí) que per plagiar el que per aquelles hores també devia fer Paco Camarasa amb els seus clients a la Barceloneta, se serveix vi “negre” del Priorat, concretament un de processat pels alumnes d’enologia de l’escola de Falset (si ara són alumnes, Mare de Déu quin vi faran quan n’aprenguin!). El pare del llibreter té l’amabilitat, i humanitat, d’aportar unes pastes d’un forn del costat.

Passa l’Isidre i entre tots recorden al Manel, l’autor absent de cos però no d’ànima a aquesta trobada. Xerren més, amb l’Isidre i amb més gent que hi desfila: de com s’enrotllen els suecs quan escriuen novel•la negra (hipotetitzem que a raó dels llargs i nocturns hiverns que sofreixen), de les bondats i defectes de l’autoedició, del monogràfic que la Lluna en un Cove dedicarà a la Negra i Ebrenca arran d’aquesta trobada, de la qualitat del vi, de la punyetera crisi (no gaire i només en allò que afecta als llibres), de Sebastià Juan d’Arbó, de la trobada d’autors ebrencs 2010...

Per acabar d’ambientar la trobada, s’ha organitzat un “robatori”. De fet, el fet (valgui la redundància) es descobreix en el moment que en un domicili de Falset sona un telèfon i una veu amb accent de la Franja anuncia que està en possessió de la tarja de crèdit del destinatari de la trucada. La reacció no es fa esperar: el telèfon cau al terra, qui sosté el telèfon cau desmaiat al seu costat i la dona de qui ha caigut començà a escridassar-lo. És una llàstima, però no la pot sentir. I ella se’n deu adonar, perquè a la fi es cansa de cridar i decideix que, per entendre el que passa, el millor és agafar el telèfon del terra i marcar el número de Can Serret.
L’Octavi confirma que té la tarja de crèdit de l’autor falsetà que ha convidat a la trobada. Després, veient per la predisposició de qui truca, que no el deixarien amb la paraula a la boca com abans, amplia la informació de com ha anat la cosa. Resulta que la tarja, que s’havia quedat abandonada damunt del taulell, despertà la cobdícia d’un potencial client que aparegué a última hora. Quan l’Octavi se’n va adonar del que passava ja no tenia opcions per a aturar-lo. El lladre havia agafat la tarja i sortia volant –és un dir– en direcció a la porta. L’altre autor de la trobada, que va intuir de seguida el que passava, intentà protegir la fugida, o sigui la porta. El lladre es veié acorralat i envestí contra l’autor amb totes les seves forces, però aquest resistí i la porta de la botiga també, tot i que amb prou feines. L’Octavi llavors es llençà sobre el lladre pel darrera i aquest, que devia ser de l’ofici, tragué la tarja i la llençà cap a l’interior de la botiga. El moment de distracció fou suficient com perquè desaparegués sense deixar rastre ni record del seu rostre.

Acte seguit és quan l’Octavi truca per avisar que té la tarja i –això ja no li havien deixat acabar de dir– anuncia que l’altre autor convida, amb el seu Ferrari Testarosa pujarà en direcció Nord i entrarà a Falset per a fer la devolució de diner de plàstic al seu legítim propietari.

Tornen quan ja enfosqueix. El pronòstic del temps deia que el més dolent de l’oratge seria a la nit, però coratjosos els membres de l’expedició Sang Culé no s’han acoquinat i han apurat fins darrera hora la jornada negra. A més, comproven que no n’hi havia per a tant; el vent podria ser molt pitjor a les Terres de l’Ebre estant i la tempesta queda en un plugim menor que el del matí. Això sí, quan passen pel Coll del Moro, s’endinsen en una espessa boira digna de fer competència amb l’smoke de les novel·les de Sherlock Holmes. Avaluen si l’Octavi Serret ha contactat amb les altes instàncies divines perquè li donin un cop de mà ambientant la 1ª trobada de gènere negre del Matarranya. Sent qui és l’Octavi, tot és possible.
Això sí que és una bona novel·la negra. Negra i Ebrenca.



dilluns, 1 de març de 2010

Guerra de sexes o Jutgesses i criminales


Un mort multitudinari, o sigui una munió de morts, una gernació o una gentada, (tot i que potser això seria una contradicció), constituïa la víctima d’un cas dels Johnson & Johnson que mai van arribar a resoldre; i no pas per incompetència, sinó perquè finalment, de tanta mortaldat no en va quedar res. Vaja, que no hi havia víctima (ni víctim, hauríem de dir?)


La denúncia, o més ben dit, qui els va contractar va ser una assistent (assistenta seria el mateix?) a una míting polític d’un nou partit “d’esquerra suau, verd enciam i violeta difuminat” segons traducció lliure del seu eslògan feta pel Jota. S’havien reunit a la sala d’actes de l’ajuntament i no es tenen notícies de cap paraula més alta que un altra, ni de cap agressió per part dels ultres d’una banda o una altra, ni tan sols de cap crítica ben argumentada dels altres partits veïns en l’espectre polític ni cap insult sense raó dels que estan situats a l’altra banda. En resum: una bassa d’oli (o un bassot?)
La denunciant acudí a casa dels Johnson tan bon punt s’acabà el míting. Per com cridava van pensar que es tractava d’una xiqueta jove però resultà ser una dona plantada en la cinquantena. Això sí, vestia com si fos una xiqueta jove: pantalons d’aquells que el Jota Efa en deia del cul cagat, camisa per fora molt llarga, cinturó enorme de sivella platejada, els tirants del sostenidor ben visibles, arracades grosses, collarets i braçalets de tota mida i de materials diferents; tot, de colors ben vius i llampants. Portava un pentinat extravagant i uns cabells tintats d’un to vermell apujat que ni els punks en els seus millors temps havien aconseguit. Van trigar a calmar-la, perquè venia molt alterada. El Jota Efa va posar-li una copa de conyac que es va empassar amb dos glops. Després respirà fondo i començà a lamentar-se en veu baixa per la desgràcia.
Una vegada assossegada, els Johnson van intentar ordenar tota la informació que aquella dona havia aviat de manera caòtica i en alguns aspectes inintel·ligible. Les preguntes eren les pròpies del manual de primers auxilis d’un detectiu: Quan? On? Qui? Què? Com? Ho ha vist? Qui més ho ha vist?
L’informe final venia a dir que en aquell míting, el polític orador començà dient “Ministres i ministres (lleu variació de pronunciació vocàlica en l’última e), Senadores i Senadors, Diputades i Diputats, Presidentes i Presidents, Alcaldesses i Alcaldes, Conselleres i consellers, Regidores i Regidors, militantes i militants, Companyes i companys, amigues i amics, senyores i senyors, estimades assistentes i estimats assistents, tots i totes...” i acabà, si fa no fa, de la mateixa manera. Allò feia suposar que es complia la famosa paritat de gènere. O sigui que hi havia un cinquanta per cent d’homes i una cinquantena per centena de dones. La denunciant, però, es quedà de pedra, perquè donà un cop d’ull a la sala i no aconseguí distingir cap membre de sexe masculí. Que volia dir allò, es preguntà. Que per molta parafernàlia en el llenguatge allí no hi havia ni un home i en un míting d’un partit més feminista que altra cosa això només podia significar que havien arribat a la solució final: eliminar tots els homes, igual que els nazis, si no els arriben a aturar, eliminen tots els jueus.
- Escolti’m, senyora meva - fou l’únic que se li ocorregué dir al Jota Efa –, vostè creu que jo faig cara de tenir la regla?
- Ai! Perquè ho diu això? –digué aquella dona deixant de somicar.
- Doncs perquè si jo sóc viu és evident que no tots els hòmens són morts.
- Vol dir que vostè és l’únic home viu? – digué aquella dona amb cara de estupor. Després arrugà el front com si pensés molt i afegí: -. No hi havia una pel·lícula que es deia així, del Charlton Heston?
- Que jo sàpiga tampoc tinc la regla – digué el Jota -. Ni el regle.
La dona es girà cap a ell com si no l’hagués vist fins ara. Després es tornà a mirar el Jota Efa. Girà el cap de nou cap el Jota. I altra vegada cap al Jota Efa. Semblava que estigués mirant un partit de tennis.
El Jota Efa escrigué l’import de la minuta en un paper i després, agafant-lo amb les dos mans, el mantingué a punt per a què quan la dona girés el cap se’l trobes davant dels ulls.
- O sigui que hi ha més homes – digué clavant la vista al paper
- Tots els que vulgui.
Davant la mirada incrèdula de la dona el Jota confirmà el que deia son germà revelant, a més, on podia trobar tots els que volgués:
- Al bar.
- Alabat sia deu! – exclamà la dona, alleujada
- Alabat sia - respongué el Jota
- Al comptat o amb taló? – es limità a preguntar el Jota Efa
- Doncs perquè parlava d’aquella manera? – digué la dona encara intrigada.
- Manies – remugà el Jota.
- Miri – explicà el JF -, es pot parlar de rucs i someres, de nines i ninots, de jutges i jutgesses. Però en canvi no podem parlar de criminals i criminales. Això que vol dir? Que tots els criminals son homes?
- No! – exclamà la dona esgarrifada, imaginant que condemnaven tots els homes a la cadira elèctrica.
- Doncs aquí està. Les lliçons de llengua jo no les li puc donar, només sóc detectiu. El que si està clar és que la llengua és per a parlar però hi ha gent que la utilitza per a crear problemes.
- Es poden fer altres coses amb la llengua que ara... – suggerí el Jota
- Johnson! – el renyà el JF
- Està bé! – rondinà el Jota -. Doncs ara que ja hem cobrat anem tots i totes cap al bar.
- Totes? – preguntà la dona
- És un dir – aclarí el Jota Efa
- Per cert, com es diu vostè? – preguntà el Jota
- Ventura – contestà ella
- Ah! – sospirà el Jota, pensant que ja havia trobat la dona de la seva vida.
“Uf!”, pensà son germà dubtant si Ventura era nom d’home o de dona.

Epíleg:
El Jota sempre se n’ha penedit de portar la Ventura al bar. Un bar on tots i tots (sense totes) eren homes. La Ventura, que havia patit per l’extinció total del gènere masculí, es deixà anar per l’alegria de descobrir que no només no era pas així sinó que semblava que tota aquella colla d’homenots farts de beure cervesa i veure futbol a la tele estaven esperant una dona com ella, de bon veure, amb experiència i predisposada a gaudir de l’alegria de la vida. Allò sí que era una bona guerra de sexes. I quina guerra!, exclamà la Ventura només obrir la porta.
“Sort que ja hem cobrat”, és l’únic que va dir el Jota Efa.


Falset. Març, 2010