dijous, 28 d’octubre de 2010

El retorn dels panellets o Tot recordant la Trinitat



Tornem a ser a Tots Sants. I aviat farà dos anys que el nostre primer llibre va sortir a la llum (del sol, que a l'artificial s'hi va estar uns dies).

Tot just el primer cas que contenia passava a Tots Sants. La senyora Trinitat havia perdut el seu difunt marit. O sigui, que havia perdut el seu marit difunt. Més ben dit, que el seu marit ja era difunt quan el va perdre. Precisament el dia de la Castanyada, l'ambulància que el portava (de manera clandestina) es va fúmer una castanya. Sort de naltros, que la vam trobar i vam fer companyia a la Trinitat aquella nit de difunts. No s'ho va passar poc bé ella, a la nostra Castanyada! (pot ser perquè el panellets portaven una mica de maria). L'endemà vam ser el seu consol a l'enterrament. Vaja, que aquell Tots Sants va ser complert.

Enguany esperem amb delit el retorn d'aquells panellets i recordarem la Trinitat, perquè no creiem que la seva edat li permeti repetir l'experiència.

A més celebrarem que el nou pont de l'Asmà, costat de l'antic, on vam trobar l'ambulància accidentada, ha estat finalment retolat pel Ministeri del Tormento (Fomento, dius? Fomento de què?). Curiosament ha estat batejat com a "Pont de l'ull de l'Asmà", nom que els de Guiamets ja em dèien que era el correcte. En fi,...

Per ambientar el record d'aquest cas havíem pensat incloure aquí algun element multimèdia. L'olor dels panellets i castanyes és impossible i el gust no cal ni dir-ho. Per això hem de limitar-nos al so. Com que la simfonia que produïa el somier del pis de dalt en la conferència del Jota és impossible reproduir-la us posem un video de la canço "Eres luz" de la Niña Pastori, que és un element important del relat.







La foto que ilustra el post és el més adient que hem trobat. De fet és la tomba del Jim Morrison al cementiri de Père-Lachaise. És evident que per a ell cada dia és Tots Sants, o això creuen els seus admiradors que, al cap dels anys, el continuen enyorant diariament.

J&J

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Sin poesia no hay paraiso(2)




Continuant amb la poesia inclosa als llibres dels Johnson&Johnson i continuant amb els poemes que el Jota va escriure enamorat de l'Alma a "Malos tiempos para la lírica o Penny Lane", heus aquí el terratrèmol sensorial que li provocà el fet de descobrir que les poetesses no vestien de negre i amb faldilles fins al turmell sinó fins i tot amb samarretes curtes que deixaven al descobert el melic.

Avui he vist joves poetes ensenyant el melic.
Avui he vist joves poetes que gaudeixen d’escriure
i poetesses de pell bruna que ensenyen el melic.
I m’he adonat que hi ha llibres plens de paraules mortes
i versos joves que em tornen les ganes de viure.
Si abans em sentia un home madur respectable
dedicat al trencaclosques, molt honorable,
d’unir sentiments i paraules,
ara un nou aire m’entra per la finestra fosca
i m’acompanya vora la taula plena de papers
fent-me sentir, com ells, part d’una revolta.
I noves paraules acudeixen als meus llavis
per descriure poetesses de paraula exquisida i melic en l’aire.
Pot ser que mai no conegui una dona poeta
seguda a la taula d’un bar, amb llapis i paper,
la cervesa a la vora i el cigarret als llavis.
Però només d’imaginar-me que algun dia
pugui arribar a les seves mans una de les meves
poesies d’amor descrivint com n’és d’atractiva
se’m renoven les forces per a continuar
perdent les matinades amb aquest quefer.
I esperar així, més pacientment, una mort digna.

Jota Johnson (de "La poesia no fa ombra")


divendres, 1 d’octubre de 2010

Intitulant(3) o El misteri poètic del català



Avui toca parlar dels títols del tercer llibre de la nostra sèrie.


El primer cas que conté es diu "El català és cosa de tots o L’escurçó negre". En aquest ocasió el Jota Efa agafa la mania de parlar bé el català i d'aquí ve el primer títol, extret d’una antiga campanya de la Generalitat en favor de la llengua. Com que al conte hi surt un lladre que roba un VW escarabat negre i a qui anomenen l’Escurçó Negre, el segon títol s'agafa d’aquesta famosa sèrie de la BBC protagonitzada per Rowan Atkinson.


El segon cas porta per títols "El misteri de l’Encamisada o Donde estará mi carro". Aquí s’intenta explicar l’origen d’aquesta tradició falsetana (o acabar-ho d’enredar del tot) i com que hi ha el robatori d’un carro (què es pot robar a l’encamisada?), s’aprofita el títol d’una cançó del Manolo Escobar que ens va torturar durant anys.



(Si voleu més informació sobre l'encamisada podeu veure-la a: http://www.etnocat.org/festa/hivern/encamisada/llegenda.html ; http://www.turismepriorat.org/ca/que-fer/festes-i-esdeveniments/encamisada; http://www.firesifestes.com/Fires/F-Encamisada-Falset.htm)





A més s'inclou un obra nostra de prosa poètica que anomenem "Set històries desesperades i un poema d’amor o Pablo desespera d’estimar Neruda". És, evidentment, un homenatge a Pablo Neruda fent referència a la seva obra “Veinte poemas de amor y una canción desesperada”.




De tot això el nostre editor ha deduït que el títol del llibre ha de ser "El català és un misteri poètic?". Perquè hi ha un misteri, perquè es qüestiona algunes formes de parlar el català, perquè s'acaba amb una poesia(el poema d'amor que acompanya les històries desesperades)? No ho sabem.


Potser el català és com l'escarabat negre que roben en un cas o lo carro que roben en l'altre; no podem donar-nos per vençuts i abandonar.




J&J




P.D.

I si hi surten dones com la Glòria, l'Antònia, la Joana, la Saurina, l'Alamanda..., qui no vol aprendre de llengües?

Resposta del sargento Malaga: "Pero ezto der catalan no era un dialesto?".