dimarts, 31 de maig de 2011

Els crims remunten lo riu


Després de la presentació de Tortosa, lo llibre de la 2ª Trobada de Gènere Negre puja riu amunt (qui deia que no era navegable?) fins a Móra d'Ebre, la vila morisca. Allí es perdrà entre la munió de llibres que aquell cap de setmana s'hi concentren en la bacanal literària coneguda com a "Fira del Llibre Ebrenc".
a>En concret, "Un riu de crims" hi serà present el diumenge 5 de juny a les 17:45 en l'espai "Signa'm lo llibre", a la plaça de la Cultura, dins el recinte firal.

Podeu accedir al programa sencer de la fira aquí.




dimecres, 25 de maig de 2011

Ciències(xifres?) o lletres(lletres!)

Recordeu aquell concurs de la tele on jugaven amb xifres i lletres? Doncs ara al nostre editor (no sabem si s'ha il·luminat o què) es posa a filosofar sobre això dels concursos. O es tracta de números i lletres? Potser reflexiona sobre el paper de la tecnologia contraposat al de les humanitats? Vols dir que és tan complicat això..?

Sigui com sigui, li han publicat un relat que havia enviat al premis Ciutat de Tarragona de narrativa breu per internet.
El podeu trobar a la Biblioteca digital de Tinet, en el següent enllaç:



Si el relat us agrada voldreu aprofundir en el tema, o sigui que us deixo uns enllaços; si us ha avorrit serà una manera de compensar el temps perdut. Veure-ho que aquest dilema és etern i ha fet córrer rius de sang, vull dir... de tinta, ni que sigui electrònica.

Letras y Ciencias
De lletres o de ciències?
Ciències i lletres, ciències o lletres
Ciencias o letras
Lletres i ciències... antagonistes?
Gent de lletres contra gent de ciències?

dijous, 19 de maig de 2011

En un lloc del món el nom del qual no puc recordar o Nomina nuda tenemus




Els Johnson diuen que de tots els casos que els han encomanat només n'hi ha un que no han pogut resoldre. El recorden bé perquè els va enviar a l'altra punta de món i els va permetre viure a cos de rei durant uns dies, però no són capaços de recordar de quina ciutat o de quin poble es tractava. Tampoc no poden assegurar a quin país es troba, tot i que jurarien que és al continent austral.
L'encàrrec els va arribar via telèfon. Es tractava de trobar la nòvia del seu client que havia desaparegut o, més ben dit, no havia aparegut des de l´última cita.
Abans d'acceptar, ja havíen oblidat el nom d'aquell poble. El seu client ho devia saber perquè dos dies després van rebre un cromo com aquells que sortien abans a les rajoles de xocolata on es veia en un dibuix un indígena costat del rètol de la població amb nom impronunciable. "La ciudad con el nombre más largo del mundo", deia el títol del peu. Era una manera de fer-los memòria i demostrar que no era una vila qualsevol i per tant, digna de ser recordada.
Amb aquest cromo a la butxaca van ser capaços d'arribar fins a casa del seu client. Tamoteo, que així es deia, també rebia el sobrenom de "El viatger" i, tot i que tenia els genolls més grans del compte, era un expert escalador. Cada vegada que tornava d'un dels seus viatges es plantava costat del rètol de l'entrada del poble i tocava la flauta per avisar la seva estimada que ja havia arribat. Ella acudia corrents i es llançava als seus braços. A continuació celebraven el seu retrobament tal com ho fan totes les parelles d'enamorats i tal com tothom ja sap, o sigui que no ho explicarem, tot i que el Jota diu que es digne de mencionar que en aquestes latituds la dona sempre es posa al damunt, cosa lògica donat que són a les antípodes.
En l'últim viatge però, la nòvia del Tamoteo no va aparèixer. Es va cansar d'esperar o estava avorrida de fer sempre el mateix o no se'n va recordar. El Tamoteo opinava que podia ser un segrest, però tampoc constava cap petició de rescat.
Aquí podríem dir allò de que "de la nòvia perduda només ens queda el nom", però en aquest cas ni això, perquè el capsigrany del Tamoteo no recordava com es deia la noia (o potser és que mai li havia preguntat perquè no parlaven gaire i anaven per altres coses). La qüestió és que sense aquesta dada fonamental poc es podia fer per a descobrir el parador d'aquella noia sense nom. L'única pista que els va arribar va ser una nota de la policia d'un poble de Gal.les amb un nom molt llarg: Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch (abreviat Llanfair PG o Llanfairpwllgwyngyll)
"Amb l'esforç per recordar aquest nom ha oblidat el nom del poble d'on procedia. No tenia nom ni destí", deia.
Amb això van donar per perdut aquell cas i, per ètica professional, no van reclamar el pagament; al cap i a la fi havien gaudit de les atencions del personal d'un hotel de moltes estrelles, amb una cuina de moltes forquilles i unes acompanyants indígenes de moltes... Bé doncs, deixem-ho aquí.

De tornada, el Jota va conéixer una colombiana que responia al nom de María Elvira Mónica Lucía de San Nicolás de Tolentino i va enamorar-se de la cumbia.
Sort que de seguida n'oblidaria el nom, va pensar el Jota Efa.


J&J, detectius


Més informació sobre Taumatawhaka...

dimarts, 3 de maig de 2011

La matança de la Fira del Vi

Més famosa que la de Sant Valentí es farà amb els anys. Frases com "Ni un sol de viu", "El vi fa sang","No ho fa tot el vi" o la típica de "Jo ja ho vaig dir que això no podia acabar bé" es repetien al matí del dilluns dia 2 de maig, després d'un cap de setmana en què el vi corria pels carrers i, malgrat tot, se sentia olor de sang.

El cert és que, inexplicablement, l'assassí confessà abans de començar, davant de tot el públic assistent i amb la presència dels "suposats" experts en el tema; o sigui els escriptors "negres" (que no és el mateix que els negres que escriuen per a certs escriptors). La foto oficial transmesa pel departament de comunicació de la Cooperativa Falset-Marçà en deixa constància: un obrer del celler es declara culpable i les proves (un davantal tot tacat de sang) són a la vista de tothom. Els autors del llibre que es presenta no se'n perden detall. A banda i banda s'observa Juanma Garcia i Andreu Palatsí. Al costat d'aquest hi ha Ester Suñe i M.Lluïsa Gascón. Al fons es veuen Jordi Pijoan-Lopez (vegeu la seva crònica) i Fede Cortés comentant la jugada (com si això fos un partit de futbol). També es pot observar Cisco Sanchez i Oscar Esquerda, de March Editors, prenent bona nota i fins i tot una instantània del moment. On era Alfred Sala llavors, que no fa fer cap fins minuts després?

Abans d'arribar al lloc dels fets el cos sense vida de la víctima caigué al peus dels assistents caigut o llençat des del capdamunt d'una d'aquelles tines que conté el líquid rogenc en procés evolutiu. Bé, a lo millor només era que el vermut de Falset (fabricat segons una recepta més secreta que la de la Coca-Cola) a que havien estat convidats abans de començar els havia ennuvolat l'enteniment. Sigui com sigui, si a algú encara li quedava seny, el perdé totalment quan entrà a la sala de botes. La flaire del vi envellint-se combinada amb l'olor de fusta de roure era embriagadora. Això, juntament amb les obres gràfiques d'Isabel Sabaté que hi havia penjades a les parets, potser explicaria l'atenció que prestaren a les explicacions dels aprenents de criminals (perquè el criminal autèntic ja l'havien vist a fora) i la por a ser assassinats els convencé de la conveniència de comprar el llibre i també l'ampolla de vi d'edició especial per a l'ocasió.
Després d'un dinar de tota la banda on es planejaren futurs crims i atracaments tot brindant amb vins de la D.O Montsant, els autors van tornar al celler per a fer lectures d'alguns fragments del llibre. Enmig de la penombra, l'enòleg (pare del vi inspirador de tantes malifetes) explicà les qualitats d'quella beguda amb color de sang i seguidament, mentre els assistents les comprovaven, les històries "negres" ressonaven en aquell espai que normalment està sumit en el silenci.

Dilluns el matí tots el malfactors participants a la matança confirmaren que s'havien aixecat amb una gran ressaca. O potser era el regust de la sang?





Totes les fotos: Cooperativa Falset-Marçà.