dilluns, 17 de desembre de 2012

La Mare Noel o El segrest del nen Jesús


 Ara que venen festes, res més apropiat que una història real que va ocórrer en aquestes dates. La cosa començà minuts abans de la missa del gall. Qui trucà fou el mateix capellà.
—Johnson&Johnson? — preguntà
—Detectius —vam contestar els germans Johnson alhora. Com allò de “Visca Catalunya!”... “Lliure!”, m’enteneu?
—Han segrestat Jesucrist! — va cridar, esverat
—Coi, som a Nadal! No era a Setmana Santa, això?
Una vegada desfet el malentès ens vam plantar a l’església parroquial, que romania amb les portes tancades per tal d’evitar que els creients descobrissin que el pessebre vivent no disposava de la peça fonamental que li donava sentit. El xiquet ros i blanquet que feia de nen Jesús havia desaparegut del bressol i la seva mare (o sigui, la marededéu), provinent de terres ucraïneses, plorava desconsolada.
—No serà de Txernòbil? — digué el Jota. Bé podria ser que li hagués agafat un síncope.
—Haurem d’interrogar a tots els participants —va afegir el Jota Efa, per a desviar el terror radioactiu —. Ja pot anunciar que la missa es retardarà.

Sant Josep no sabia res. No coneixia a la Maria (és clar, si era verge!), ni entenia gaire el català. L’hebreu encara menys. És que era alemany i portava poc temps aquí.
El bou i la mula eren dos xavalets romanesos molt joves que quan resaven encara barrejaven el català i el seu idioma matern.
Els tres reis mags estaven representats per dos negres subsaharians i un xinès d’un poble remot impronunciable. Els negres, amb perruca i barba postissa, feien de rei blanc i de rei ros. El xinès, tot mascarat i amb perruca arrissada, feia de rei negre. Cap dels tres sabia quin era el paper que representaven, no havien sentit parlar mai de l’estel de Betlem i no entenien perquè s’hi havia posat un nadó en aquell teatre.
L’àngel anunciador tenia els ulls blaus i el cabell ros, unes cames llargues com un dia sense pa i una silueta esplèndida que s’endevinava sota el llençol que feia de túnica.
—Aquesta no pot ser —va a dir el Jota—. Les dones boniques mai no poden segrestar un xiquet.
—El que passa que té accent d’espia de la KGB —va dir el Jota Efa.
Primer sospitós, vam apuntar a la llibreta.
—M’han dit que jo prrrresento l’estrrrrrella de l’obrrrra? —va dir ella, amb un somriure més brillant i innocent que l’aurèola que portava Sant Josep.
La vam esborrar immediatament.
—Que bona que està la lladra! —va dir el Jota
—És un àngel. No té sexe —va replicar el Jota Efa.
—Ja li trobaré. A Nadal sempre passen coses extraordinàries.
Però aquest any semblava tot catastròfic, opinaven la colla que feien de pastors. Eren els que estaven més ben informats del tema. Hi havia equatorians, peruans, xilens, colombians, venessolans, bolivians i dominicans. Estaven tan esgarrifats esperant una desgràcia imminent a causa de la desaparició de la figura de Jesús, que ells tampoc podien ser.
O sigui que vam tornar a parlar amb el capellà.
—Sembla que ha agafat tota la representació internacional que hi ha al poble.
—Falta només un país, de fet. —va contestar el mossèn.
—Ah, si?
Es veu que la representació cubana es personalitzava en una noia de físic i caràcter explosiu que s’havia emperrat a ficar un Pare Noel al pessebre i, com que a més, ella era molt femenina, em comptes de pare faria de mare Noel. Evidentment el mossèn s’hi va negar.
Ja teníem la culpable.
Trobar-la va ser fàcil. Tenia amb ella el nen ros i blanquet i, a més, com que tenia un fill en edat de mamar i disposava de bons dipòsits, l’hereu del regne de Déu no passà gens de gana.
El difícil va ser convèncer el capellà i fer-li veure que el pessebre era un element accessori, que la qüestió important era celebrar la missa del gall i anunciar la bona nova. Però finalment es van obrir les portes de l’església i, angoixats per l’espera, els creients van mostrar més devoció que cap any. El capellà oficià el sacrifici de la sang i el cos de Crist amb un gran èxit i ningú protestà per la figura innovadora que aquell any es veia al pessebre: la Mare Noel fent de dida del nen Jesús.

Com que els empleats poc qualificats del cos eclesiàstic estan malament de calés, ens va pagar amb vi de missa. D.O. Vaticà.

J&J, detectius

P.S.: Ara que hauren de fer regals i que no sabreu que triar, recordeu un no hi ha cap aventura més gran i més barata que un llibre. I que de la nostra sèrie ja n'hi ha 4 a la venda:






dissabte, 1 de desembre de 2012

Intitulant(4) o Les muntanyes com a inspiració

El camí cap als Andes, des del Montsant, és una autopista elèctrica, tal com podeu veure a la imatge. I el viatge es fa sota la atenta vigilància de la lluna negra(un astre invisible a qui el fotògraf ha pogut desenmascarar).
Tot plegat collonades, que diria el Josep Pla. O sigui, literatura
Perquè el trajecte "Del Montsant als Andes", en realitat és un viatge imaginari, literari, virtual, mental, iniciàtic, somiat, mitificat i finalment escrit.
En aquest llibre els Johnson resolen dos casos, o ho intenten; el que sé és cert és que ho expliquen. En el primer ("La gran sequera o Mai no plou al sud de Tarragona"), l'alcalde els contracta per esbrinar com és que s’han assecat tots els pous del poble d’un dia per l’altre. La població està mig revoltada: assalten els camions dels distribuïdors d’aigua mineral, denuncien judicialment el veí que els ha pres l’aigua del seu pou... L'aldalde es decideix a fer pous nous i contracta l'Evaristo, un saurí obsessionat amb una antiga cançó anomenada “Nunca llueve al sur de California”(així, en castellà, és coneixia en el seu moment “Never rain in sothern California” de l’Albert Hammond). El capellà, per la seva banda vol treure Santa Càndia en processó. Els Johnson acaben demanant consell  a Mma Ramotwe, fundadora de la primera agència de dones detectius, a Botswana (un personatge de l'Alexander McCall Smith). L'origen de tot, al final, és una trama obscura amb ramificacions en grups poderosos que l'alcalde renuncia a investigar. Curiosament, el Jota no fa cap conferència.
El segon cas és "Romeu i Julieta o La bruixa dels Andes". Es desenvolupa durant la fira de Sant Andreu, que com de costum sembla que no farà fred però quan arriba el dia fot un fred que pela. Els pares d'un noi desaparegut contracten els Johnson per a què el trobin. Sospiten que l'hagin atonyinat la família de la nòvia, per tal d'impedir que es casin, ja que ell és de Falset i ella de Marçà (una tragèdia anunciada). I si algú pensa que la rivalitat Barçà-Madrid, Sabadell-Terrassa o Reus-Tarragona és molt grossa, no sap pas la que hi havia fins fa pocs anys entre Falset i Marçà. El Jota ho explica en una conferència titulada Capulets i Montaguts (Capulets i Montescos serien els de Shakesperare). I a partir de determinat moment, el curs dels esdeveniments sembla seguir l'argument de l'obra d'aquest autor. Els Johnson compten, a més, amb l'ajuda d'una firarire molt lletja vinguda dels Andes que sembla tenir poders sobrenaturals. D'aquí el segon dels títols.
Entremig (entre muntanyes) els Johnson hi encabeixen una obra de la seva collita ("La serra d'or o Les muntanyes màgiques") amb pròleg de la Lucia, com és habitual. El primer títol fa referència a una revista cultural catalana de l’Abadia de Montserrat en la qual van publicar articles grans noms de la literatura catalana del segle XX. El nom de la revista es va agafar de la lletra del Virolai(“amb serra d’or els angelets tallaren eixos turons...”). El segon títol ve d'una novel.la de Thomas Mann que narra l’estada del protagonista en un sanatori d'una altra serralada: els Alps suïssos. Tot són muntanyes, doncs.

Heus aquí, diu
el nostre padrí,
perquè aquest llibre
es diu com es diu.
No es pot mentir.



J&J, detectius
la veritat i res més que la veritat

PS.- De propina una cançó dels Dire Straits que forma part de la banda sonora del llibre