Presentació "Tant de bo fóssiu aquí!" Aquesta setmana ens ha deixat (per sempre) el Senyor Igual. Còmplice a "Un  riu de crims" i presentador del llibre del nostre padrí"Tant de bo fóssiu aquí!", Josep Igual va fer de l'escriptura la seva vida.  Des de la poesia i el dietarisme, va bastir una obra que també conreà la narrativa i el periodisme, així com l'ofici de cantautor. De fet, no va deixar d'escriure en tot el procés de la seva malaltia, fent una reflexió detallada i serena de tot el seu dia a dia. Enyorarem els seus comentaris àcids i la seva fina ironia. Perdem tot un senyor! J&J, detectius tristos

  Diumenge de pandèmia. Tarda de tedi. El Pub Bristol i tots els altres bars eren tancats. La Lucia, que si venia no es treia la mascareta, feia dies que no apareixia. "Val més que no vinguis. Esperem que estem vacunats o morts. Llavors ens podrem veure les boques", havia demanat el Jota Efa. Era diumenge però també podia ser qualsevol dia de la setmana. Les tardes de tedi ja no eren exclusives del diumenge. Després del migdia, la majoria de botigues tancaven, la gent quedava reclosa a casa. O sigui que tampoc es podria assegurar si era diumenge El que sí és segur és que eren exactament les sis i vint-i-tres pe ema, segons marcava el telèfon mòbil —o sigui el que vindria a ser gairebé un quart i mig de set, calculà el Jota Efa—, quan se sentí aquell sorollet inconfusible que indicava l'arribada d'un missatge de whatsapp. Era el Jesús Tibau que enviava una notícia de La Vanguardia : la farmacèutica Joh

  L'any 2015, La Caixa va fer un recapte de llet. "Cap nen sense bigoti", n'hi deien, perquè la imatge promocional era la d'un nen amb el bigoti tacat de blanc. Ara que està en marxa El Gran Recapte, podem recuperar aquest cas ocorregut en aquell context i que va ser publicat a PrioratDigital: No cap nen sense bigoti o Un lladre de marca blanca J&J, detectius lleters

Panereta amb espígol L'espígol (espic, espigola, lavanda o llavanda). Planta olorosa pròpia de l'area mediterrània que presenta flors blavoses agrupades en forma d'espiga. Floreix a partir del mes de juny, S'usa com a planta medicinal (tranquil·litzant i inductora de la son) i també en perfumeria; les abelles en fan mel i serveix com a repelent de mosquits(en canvi atrau les papallones).  No seria més que una altra herba com tantes si la  llar d'infants de Falset no portés per nom "Espígol" i, sobretot, si un dels actes fonamentals de la seva festa major no fos l'anomenat "espígol", una cercavila on els xiquets, en parelles, van repartint branquetes d'espígol que agafen d'una panereta que porta la nena penjada al coll pels carrers. El poble, després del seu pas, queda perfumat.  -No hi ha millor despertar  de ressaca que aquest dia -sempre diu el Jota. -No hi ha millor passeig d'enamorats  matinal que aquest -fa el

Generalment, per resoldre els seus casos, el Johnson han de recórrer a proves contundents com fotos o vídeos, objectes reals (sigui l'arma homicida, sigui la cartera robada) o testimonis presencials. En aquell cas, la clau de tot no era tant consistent:  la identificació la van fer per la veu. Però no pas mitjançant una anàlisi científica feta amb un aparell que és capaç de convertir el so en un gràfic i comparar-lo amb altres. En realitat va ser més senzill, perquè la clau, més que la veu en sí, era la manera de parlar, l'accent. I no hi havia dubte.             Moments abans que els contractessin per trobar l'autor del robatori d'un valuós disc de vinil d'un col·leccionista, els Johnson eren a casa sentint el butlletí de notícies de Ràdio Falset. "Al cunsell cumarcal urganitza cursus de furmació...", interrompé un anunci.             —Que diuen que què? —digué el Jota Efa.             —No ho sé. Deuen anunciar classes de xinès. Ara estan molt de mo

La pregunta la va fer la Lucia: -¿Cual es el arma homicida más rara con la que os habeis topado? El Jota no va tenir temps ni de pensar-ho. S'acabà la copa de vi que tenia a la mà i agafà una ampolla d'aigua orfe que rondava pel sofà i, com que no sabia on tenia la tauleta de fer conferències, pujà dalt la taula del menjador. -Senyors i senyora. La conferència d'avui tractarà ni més ni menys que sobre armes assassines. Armes blanques (punyals, ganivets, punxons,...), armes de foc (pistoles, escopetes de cartutxos,..), eines que són armes (pics i pales, martells, tornavisos,...), estris que no són armes però maten (cordes per ofegar, coixins per asfixiar, ...), substàncies naturals i artificials que maten (verins), ... L'amor, que també mata. En fi... Exacte: fi. La conferència s'acabà de cop. Les taules, quan no son estables, també poden ser una arma homicida. En aquest cas només provocà un nyenyo al cap del Jota i una pèrdua provisional de la seva memòria que

Diuen que un bon dia molt llunyà en el temps i en l’espai aparegué en un poble situat al peu d’una muntanya blanca un cavaller que venia d’Orient i que, curiosament, portava el nom de Jordi. Algú d’aquell poble (un muntanyablanquí?) devia pensar que, venint de terres infidels, si havia mantingut el seu nom només podia ser un sant i, per tant, l’anomenà Sant Jordi i així el conegué tothom des d’aquell moment. Sant Jordi no tenia ni un ral. Havia vingut a la recerca d’alguna gesta que li donés prou fama per a què el cridessin a les televisions en programes de safareig i en tertúlies sobre la vida dissoluta d’altres cavallers. Però en aquell poble al peu d’aquella muntanya blanca es portava una vida tranquil·la i no hi havia massa coses a fer. Un bon dia, però, algú se’n recordà d’aquell drac que anys enrere havia donat una mica de guerra i que ara vivia en una cova vora el poble de manera discreta. Era bastant vell i, segurament, ni foc treia quan bufava, però feia prou embalum per do