Entrades

No cap nen sense bigotí o Un lladre de marca blanca

Imatges
  L'any 2015, La Caixa va fer un recapte de llet. "Cap nen sense bigoti", n'hi deien, perquè la imatge promocional era la d'un nen amb el bigoti tacat de blanc. Ara que està en marxa El Gran Recapte, podem recuperar aquest cas ocorregut en aquell context i que va ser publicat a PrioratDigital: No cap nen sense bigoti o Un lladre de marca blanca J&J, detectius lleters

Espígol o Res

Imatges
Panereta amb espígol L'espígol (espic, espigola, lavanda o llavanda). Planta olorosa pròpia de l'area mediterrània que presenta flors blavoses agrupades en forma d'espiga. Floreix a partir del mes de juny, S'usa com a planta medicinal (tranquil·litzant i inductora de la son) i també en perfumeria; les abelles en fan mel i serveix com a repelent de mosquits(en canvi atrau les papallones).  No seria més que una altra herba com tantes si la  llar d'infants de Falset no portés per nom "Espígol" i, sobretot, si un dels actes fonamentals de la seva festa major no fos l'anomenat "espígol", una cercavila on els xiquets, en parelles, van repartint branquetes d'espígol que agafen d'una panereta que porta la nena penjada al coll pels carrers. El poble, després del seu pas, queda perfumat.  -No hi ha millor despertar  de ressaca que aquest dia -sempre diu el Jota. -No hi ha millor passeig d'enamorats  matinal que aquest -fa el

Invasió oriental o Paraula de Stone

Imatges
Generalment, per resoldre els seus casos, el Johnson han de recórrer a proves contundents com fotos o vídeos, objectes reals (sigui l'arma homicida, sigui la cartera robada) o testimonis presencials. En aquell cas, la clau de tot no era tant consistent:  la identificació la van fer per la veu. Però no pas mitjançant una anàlisi científica feta amb un aparell que és capaç de convertir el so en un gràfic i comparar-lo amb altres. En realitat va ser més senzill, perquè la clau, més que la veu en sí, era la manera de parlar, l'accent. I no hi havia dubte.             Moments abans que els contractessin per trobar l'autor del robatori d'un valuós disc de vinil d'un col·leccionista, els Johnson eren a casa sentint el butlletí de notícies de Ràdio Falset. "Al cunsell cumarcal urganitza cursus de furmació...", interrompé un anunci.             —Que diuen que què? —digué el Jota Efa.             —No ho sé. Deuen anunciar classes de xinès. Ara estan molt de mo

Podar o esporgar

Imatges
La pregunta la va fer la Lucia: -¿Cual es el arma homicida más rara con la que os habeis topado? El Jota no va tenir temps ni de pensar-ho. S'acabà la copa de vi que tenia a la mà i agafà una ampolla d'aigua orfe que rondava pel sofà i, com que no sabia on tenia la tauleta de fer conferències, pujà dalt la taula del menjador. -Senyors i senyora. La conferència d'avui tractarà ni més ni menys que sobre armes assassines. Armes blanques (punyals, ganivets, punxons,...), armes de foc (pistoles, escopetes de cartutxos,..), eines que són armes (pics i pales, martells, tornavisos,...), estris que no són armes però maten (cordes per ofegar, coixins per asfixiar, ...), substàncies naturals i artificials que maten (verins), ... L'amor, que també mata. En fi... Exacte: fi. La conferència s'acabà de cop. Les taules, quan no son estables, també poden ser una arma homicida. En aquest cas només provocà un nyenyo al cap del Jota i una pèrdua provisional de la seva memòria que

La llegenda de Sant Jordi en versió J.&.J

Imatges
Diuen que un bon dia molt llunyà en el temps i en l’espai aparegué en un poble situat al peu d’una muntanya blanca un cavaller que venia d’Orient i que, curiosament, portava el nom de Jordi. Algú d’aquell poble (un muntanyablanquí?) devia pensar que, venint de terres infidels, si havia mantingut el seu nom només podia ser un sant i, per tant, l’anomenà Sant Jordi i així el conegué tothom des d’aquell moment. Sant Jordi no tenia ni un ral. Havia vingut a la recerca d’alguna gesta que li donés prou fama per a què el cridessin a les televisions en programes de safareig i en tertúlies sobre la vida dissoluta d’altres cavallers. Però en aquell poble al peu d’aquella muntanya blanca es portava una vida tranquil·la i no hi havia massa coses a fer. Un bon dia, però, algú se’n recordà d’aquell drac que anys enrere havia donat una mica de guerra i que ara vivia en una cova vora el poble de manera discreta. Era bastant vell i, segurament, ni foc treia quan bufava, però feia prou embalum per do

Paraules d’amor o Mi novio es un zombie

Imatges
A vegades la feina de detectiu, a més de la feina corresponent, implica altres feines afegides que no et correspondrien. Els Johnson, ara mateix, així de cop, recorden la de psicòleg (molt sovint), confessor (laic), gigoló (el Jota), assessor fiscal (poc, perquè els seus clients són més aviat pobres) i lampista (era qüestió de vida o mort per aigua). N’hi ha una però, que recorden amb especial tendresa. Va ser una tasca amb un toc romàntic i que només han pogut fer una vegada. Però no avancem esdeveniments. Un diumenge de bon matí es presentà una noia a cal Johnson. El Jota potser diria que, fins i tot, era de matinada. El que sí que és cert, i el Jota Efa ho pot confirmar, és que era una hora molt matinera; però com tothom sap (des que ho va dir un tal Einstein) el temps és relatiu, de tal manera que per a ella devia ser el final del dissabte mentre que per als detectius falsetans acabava de començar el dia del senyor (sigui quin sigui el senyor de que es tracti). - El meu nòvio

La primavera ja ha arribat o La guerra de la tomaca

Imatges
Heus aquí un altre dels casos ben estranys entre molts d’altres amb que s’han trobat els nostres detectius favorits al llarg dels anys i que, invariablement, han resolt amb gran mestria. En aquest cas, com en alguns dels que hem explicat últimament, l’estranyesa també ve de la naturalesa de la víctima, perquè pertanyia ni més ni menys que al regne vegetal.  La manera d’encarregar-los la feina també fou ben original. Els arribà a crits, des de la plaça, a traves de la potent veu que una caixa toràcica de grandària descomunal guarnida amb dos pits de volum extraordinari produïa. “Senyors Johnsons detectius, han segrestat el Narcís!”, bramà una dona grassa dirigint-se a un Jota que fumava repenjant a la barana del balcó. El Jota Efa, des de dins, també ho sentí i sortí a veure que passava. “Si ella tenia aquestes dimensions, el desaparegut Narcís com seria?”, pensaren a l’acte ambdós germans.  — I Déu n’hi do del rescat que en demanaran!  — exclamà el Jota pensant que haurien de