dilluns, 17 de desembre de 2012

La Mare Noel o El segrest del nen Jesús


 Ara que venen festes, res més apropiat que una història real que va ocórrer en aquestes dates. La cosa començà minuts abans de la missa del gall. Qui trucà fou el mateix capellà.
—Johnson&Johnson? — preguntà
—Detectius —vam contestar els germans Johnson alhora. Com allò de “Visca Catalunya!”... “Lliure!”, m’enteneu?
—Han segrestat Jesucrist! — va cridar, esverat
—Coi, som a Nadal! No era a Setmana Santa, això?
Una vegada desfet el malentès ens vam plantar a l’església parroquial, que romania amb les portes tancades per tal d’evitar que els creients descobrissin que el pessebre vivent no disposava de la peça fonamental que li donava sentit. El xiquet ros i blanquet que feia de nen Jesús havia desaparegut del bressol i la seva mare (o sigui, la marededéu), provinent de terres ucraïneses, plorava desconsolada.
—No serà de Txernòbil? — digué el Jota. Bé podria ser que li hagués agafat un síncope.
—Haurem d’interrogar a tots els participants —va afegir el Jota Efa, per a desviar el terror radioactiu —. Ja pot anunciar que la missa es retardarà.

Sant Josep no sabia res. No coneixia a la Maria (és clar, si era verge!), ni entenia gaire el català. L’hebreu encara menys. És que era alemany i portava poc temps aquí.
El bou i la mula eren dos xavalets romanesos molt joves que quan resaven encara barrejaven el català i el seu idioma matern.
Els tres reis mags estaven representats per dos negres subsaharians i un xinès d’un poble remot impronunciable. Els negres, amb perruca i barba postissa, feien de rei blanc i de rei ros. El xinès, tot mascarat i amb perruca arrissada, feia de rei negre. Cap dels tres sabia quin era el paper que representaven, no havien sentit parlar mai de l’estel de Betlem i no entenien perquè s’hi havia posat un nadó en aquell teatre.
L’àngel anunciador tenia els ulls blaus i el cabell ros, unes cames llargues com un dia sense pa i una silueta esplèndida que s’endevinava sota el llençol que feia de túnica.
—Aquesta no pot ser —va a dir el Jota—. Les dones boniques mai no poden segrestar un xiquet.
—El que passa que té accent d’espia de la KGB —va dir el Jota Efa.
Primer sospitós, vam apuntar a la llibreta.
—M’han dit que jo prrrresento l’estrrrrrella de l’obrrrra? —va dir ella, amb un somriure més brillant i innocent que l’aurèola que portava Sant Josep.
La vam esborrar immediatament.
—Que bona que està la lladra! —va dir el Jota
—És un àngel. No té sexe —va replicar el Jota Efa.
—Ja li trobaré. A Nadal sempre passen coses extraordinàries.
Però aquest any semblava tot catastròfic, opinaven la colla que feien de pastors. Eren els que estaven més ben informats del tema. Hi havia equatorians, peruans, xilens, colombians, venessolans, bolivians i dominicans. Estaven tan esgarrifats esperant una desgràcia imminent a causa de la desaparició de la figura de Jesús, que ells tampoc podien ser.
O sigui que vam tornar a parlar amb el capellà.
—Sembla que ha agafat tota la representació internacional que hi ha al poble.
—Falta només un país, de fet. —va contestar el mossèn.
—Ah, si?
Es veu que la representació cubana es personalitzava en una noia de físic i caràcter explosiu que s’havia emperrat a ficar un Pare Noel al pessebre i, com que a més, ella era molt femenina, em comptes de pare faria de mare Noel. Evidentment el mossèn s’hi va negar.
Ja teníem la culpable.
Trobar-la va ser fàcil. Tenia amb ella el nen ros i blanquet i, a més, com que tenia un fill en edat de mamar i disposava de bons dipòsits, l’hereu del regne de Déu no passà gens de gana.
El difícil va ser convèncer el capellà i fer-li veure que el pessebre era un element accessori, que la qüestió important era celebrar la missa del gall i anunciar la bona nova. Però finalment es van obrir les portes de l’església i, angoixats per l’espera, els creients van mostrar més devoció que cap any. El capellà oficià el sacrifici de la sang i el cos de Crist amb un gran èxit i ningú protestà per la figura innovadora que aquell any es veia al pessebre: la Mare Noel fent de dida del nen Jesús.

Com que els empleats poc qualificats del cos eclesiàstic estan malament de calés, ens va pagar amb vi de missa. D.O. Vaticà.

J&J, detectius

P.S.: Ara que hauren de fer regals i que no sabreu que triar, recordeu un no hi ha cap aventura més gran i més barata que un llibre. I que de la nostra sèrie ja n'hi ha 4 a la venda:






dissabte, 1 de desembre de 2012

Intitulant(4) o Les muntanyes com a inspiració

El camí cap als Andes, des del Montsant, és una autopista elèctrica, tal com podeu veure a la imatge. I el viatge es fa sota la atenta vigilància de la lluna negra(un astre invisible a qui el fotògraf ha pogut desenmascarar).
Tot plegat collonades, que diria el Josep Pla. O sigui, literatura
Perquè el trajecte "Del Montsant als Andes", en realitat és un viatge imaginari, literari, virtual, mental, iniciàtic, somiat, mitificat i finalment escrit.
En aquest llibre els Johnson resolen dos casos, o ho intenten; el que sé és cert és que ho expliquen. En el primer ("La gran sequera o Mai no plou al sud de Tarragona"), l'alcalde els contracta per esbrinar com és que s’han assecat tots els pous del poble d’un dia per l’altre. La població està mig revoltada: assalten els camions dels distribuïdors d’aigua mineral, denuncien judicialment el veí que els ha pres l’aigua del seu pou... L'aldalde es decideix a fer pous nous i contracta l'Evaristo, un saurí obsessionat amb una antiga cançó anomenada “Nunca llueve al sur de California”(així, en castellà, és coneixia en el seu moment “Never rain in sothern California” de l’Albert Hammond). El capellà, per la seva banda vol treure Santa Càndia en processó. Els Johnson acaben demanant consell  a Mma Ramotwe, fundadora de la primera agència de dones detectius, a Botswana (un personatge de l'Alexander McCall Smith). L'origen de tot, al final, és una trama obscura amb ramificacions en grups poderosos que l'alcalde renuncia a investigar. Curiosament, el Jota no fa cap conferència.
El segon cas és "Romeu i Julieta o La bruixa dels Andes". Es desenvolupa durant la fira de Sant Andreu, que com de costum sembla que no farà fred però quan arriba el dia fot un fred que pela. Els pares d'un noi desaparegut contracten els Johnson per a què el trobin. Sospiten que l'hagin atonyinat la família de la nòvia, per tal d'impedir que es casin, ja que ell és de Falset i ella de Marçà (una tragèdia anunciada). I si algú pensa que la rivalitat Barçà-Madrid, Sabadell-Terrassa o Reus-Tarragona és molt grossa, no sap pas la que hi havia fins fa pocs anys entre Falset i Marçà. El Jota ho explica en una conferència titulada Capulets i Montaguts (Capulets i Montescos serien els de Shakesperare). I a partir de determinat moment, el curs dels esdeveniments sembla seguir l'argument de l'obra d'aquest autor. Els Johnson compten, a més, amb l'ajuda d'una firarire molt lletja vinguda dels Andes que sembla tenir poders sobrenaturals. D'aquí el segon dels títols.
Entremig (entre muntanyes) els Johnson hi encabeixen una obra de la seva collita ("La serra d'or o Les muntanyes màgiques") amb pròleg de la Lucia, com és habitual. El primer títol fa referència a una revista cultural catalana de l’Abadia de Montserrat en la qual van publicar articles grans noms de la literatura catalana del segle XX. El nom de la revista es va agafar de la lletra del Virolai(“amb serra d’or els angelets tallaren eixos turons...”). El segon títol ve d'una novel.la de Thomas Mann que narra l’estada del protagonista en un sanatori d'una altra serralada: els Alps suïssos. Tot són muntanyes, doncs.

Heus aquí, diu
el nostre padrí,
perquè aquest llibre
es diu com es diu.
No es pot mentir.



J&J, detectius
la veritat i res més que la veritat

PS.- De propina una cançó dels Dire Straits que forma part de la banda sonora del llibre

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Omnia Sanctorum o El camió assassí

Quant l'últim dia d'aquest mes d'octubre va trucar la senyora Trinitat, als Johnson els va fer un salt el cor. "No em digui que han tornat a segrestar el seu home per Tots Sants!", van exclamar. Ja es veien de nou amb el 4L carretera de Móra avall a veure si trobaven l'ambulància que portava el seu cadàver (llegiu el cas titulat "La gran castanya(da) o Li dien Trinitat", del llibre "De Tots Sants a les rebaixes de gener"). Però esclar, això només podia ser si havia ressuscitat. Sinó és que la senyora Trinitat s'havia tornat a casar...
"No home, no. Què diu? Si jo ara un dia vaig amb aquest, un dia vaig amb l'altre,...", va contestar. "Coi, s'ha tornat molt fresca, aquesta dona!", va dir el Jota. "Si els canvio sovint és perquè s'espatllen ràpid, no veu que a aquestes edats un dia et fa mal la cama, l'altre et fa mal la panxa... S'ha de viure al dia!".
Mitja hora més tard van esbrinar que l'únic que volia era celebrar la castanyada amb ells. Es veu que feia anys que s'havia mort el seu home i volia recordar aquella trista nit repetint el que va fer llavors.
"De triste, nada", va replicar la Lucia quan li van explicar. De fet, l'única que la podria qualificar així seria la Margarita, que encara recordava la ressaca terrible de l'endemà.
La senyor Trinitat es presentà amb uns sostenidors de regal per a la Lucia i la Margarita. Era una manera de disculpar-se perquè l'any de la mort del seu home s'havia emprovat els seus quan, en un moment de la disbauxa, es van quedar amb els pits en l'aire. Per als homes portà calçotets, que quan va els va veure sense pantalons, alguns feien pena.
"Ep! Aquests panellets no són els mateixos!", exclamà la senyora Trinitat al primer mos. El Jota Efa jurà i perjurà que els havia cuit com sempre, amb la massa que li feia el seu amic pastisser, i calculant el temps escoltant una peça dels Gènesis que durava exactament el que feia falta per treure'ls al punt. Ningú recordava que l'ingredient secret d'aquell any va ser la maria que van donar al pastisser perquè l'afegís a la massa. I la senyora Trinitat, memòria potser no, però paladar segur que en tenia.
Per sort la Margarita marxà aviat. "Yo no estoy para Halloween's, Miquel, que estoy muy cansada". "Que no es Halloween que és Tot Sants, collona!", replicà el Jota Efa. "Omnia Sanctorum", digué l'Àlex. "Ah! Todos los Santos", exclamà la Margarita, com si se li hagués revelat l'Esperit Sant. "Que vol dir això que has dit?", preguntà el Joan Lluís. "És llatí -respongué l'Àlex-. A aquests jutges els has de parlar així perquè el llenguatge coloquial no l'entenen".
La qüestió és que la Margarita se n'anà i això deixà el camp lliure perquè el Miquel tragués la bossa de maria i emboliqués uns miquelets. "Que li sembla un puret, senyora Trinitat?", proposà. "Oh! Si jo no he fumat mai". "Sempre hi ha una primera vegada", digué el JF. "Hi ha coses que s'han de fer abans de morir", sentencià el Jota. "Joder Johnson, que mal rollico!", remugà la Lucia.
Sigui per l'ajuda d'aquella herba que portava el Miquel o sigui per l'ambient espiritual d'una nit tan assenyalada, al final arribà la disbauxa de la mateixa manera que havia arribat l'any que avui celebraven. El Miquel aconseguí convéncer els demés de posar la Niña Pastori i cantant, cantant, s'esvaí la nit de Tots Sants i arriba el dia dels difunts.
De bon matí el Jota Efa acompanyà la senyora Trinitat a fer una visita al cementiri, a la tomba del seu home. El JF observà que hi lluïa un ram de flors fresques, que ella no havia tingut temps de portar.
La senyora Trinitat es posà a plorar. "M'enganyava", digué. "Ja li vaig dir que era molt pinxo. Aquestes flors només poden ser d'una amant".
"I l'hem de trobar", afirmà més que preguntà el Jota Efa. "Per això ha vingut a fer la castanyada amb naltros".
Per tota resposta la senyora Trinitat intensificà els plors.

El dispositiu de vigilància que ordenà el Jota Efa suposava la presència ininterrompuda d'algú o altre de l'agència al cementiri. Això incloïa la nit, cosa que segur que donarà moltes històries de por, de morts vivents i d'ànimes errants en un futur. Ja en sentireu notícies.
Però de la suposada amant ni rastre.
La Lucia, a l'hora de sopar, els portà la solució de l'enigma. "Maño, no os la vais a creer!". "Doncs així no cal que ho expliquis", replicà el Miquel. "Només que s'ho cregui la senyora Trinitat ja n'hi ha prou", digué el Jota Efa. "Ho expliques o què?", demanà el Jota.
"He hablado con el vigilante del cementerio -contà la Lucia-. Dice que la otra noche, cuando estaba limpiando y aseando el cementerio para el dia de las visitas oyó en el exterior un ruido de motor ensordecedor. Después entró en el cementerio una figura vestida de negro, con un mono como de motorista y casco. Llevaba un ramo de flores en la mano. Fue directo a la tumba del marido de la señora Trinidad y las depositó. Luego se fue. El vigilante se acercó a la puerta para ver en que vehículo se montaba. Lo que habia allí fuera era un enorme camión negro que arrancó con gran estruendo y salió disparado."
"El camió asssassí!", exclamà el Jota, excitat.
"No sé si s'ho creurà això, aquella pobra dona", digué el Jota Efa.
"Té la seva lògica -replicà l'Àlex-. El camió va ser el que va provocar que l'ambulància que portava l'home de la senyora Trinitat caigués del pont de l'Asmà a baix. Una mica més i també ens empeny a  naltros. El conductor és un assassí en sèrie que per Tot Sants deu repartir flors a totes les seves víctimes".
"Hòstia, quin cangueli!", exclamà el Miquel. "El que no sap és que aquell home ja estava mort", digué el Joan Lluís.
El Jota, amb els ulls encesos, s'aixecà i cridà: "L'hem de trobar!". En un moment marxaren tots rera d'ell i només quedaren la Lucia i el Jota Efa. "¿No me diras que te has inventado eso sólo para poder quedarnos solos?". "Tontico!", contestà la Lucia. "I a la senyora Trinitat li explicarem aquesta història per a no dormir?". "Ya he hablado con ella. Se ha ido unos dias a Benidorm. Le conté que, según el vigilante del cementerio, su marido nunca tiene flores. Sólo en Halloween aparece el misterioso hombre de negro."  "Tots Sants, collona!". "Bueno, eso. Por tanto se trata de un hecho sobrenatural, no de una amante". "I s'ho ha cregut?", preguntà el Jota Efa. "Se ha quedado tan ancha".


L'endemà el Jota els reuní tots i els explicà la seva teoria. Estava clar que el camió sortia cada 31 de d'octubre i el conduïa algú contractat pels països aglosaxons amb l'objectiu d'eliminar la festa de Tots Sants del nostre país i substituir-la pel Hallowen.
"Vols dir?", preguntà el JF. "Segur".



P.S.: El que és segur és que por coure els panellets cal mesurar el temps amb aquesta cançó que us pengem aquí (Jota Efa, dixit). Ja podeu començar a coure (abans que el camió assassí no se us emporti).

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Jota catalana o arròs negre


No fa gaire ja vam explicar que el sud també és català. Ara per a confirmar-ho anirem més al sud encara, al país de l'arròs.
Aquesta setmana s'hi celebren les Jornades de les Lletres Ebrenques, on l'any passat ja vam ser-hi, en una Taula Rodona sobre gènere negre.
La gran quantitat d'escriptors que s'hi apleguen demostren que, efectivament, la vitalitat del català està garantida a la Catalunya Nova (potser és per l'arròs).

Naltros baixarem de les muntanyes al riu i hi serem amb el nostre últim treball: "Del Montsant als Andes". Esperem que no facin sopa amb les lletres ebrenques, ni ens donin gat per llebre, naltros som més d'arròs (si pot ser negre).

J&J
detectius arrossaires

P.D.: Per tal d'animar-vos a llegir el nostre llibre us posem una cançó que hi surt en un dels casos. No és una jota, no. És una rumba i és del Gato.

dimarts, 11 de setembre de 2012

Carrasclet o El sud també és català

Avui és un bon dia per a recordar Pere Joan Barceló (lloat sigui el Carrasclet!). La majoria de catalans es pensa que va ser un bandoler a l'estil del "Curro Jiménez" (amb el so de la guitarra flamenca de fons) quan en realitat va lluitar defensant la causa de Catalunya contra "V pileF" (noteu que l'escrivim al revés igual que a Xàtiva el pengen cap per avall) i va arribar al grau de coronel.
És bo recordar que era una home que venia del poble, de Capçanes, concretament; casat a Marçà, empresonat al castell de Falset, coneixia pam a pam les muntanyes de Llebaria, de la Mola i el Montsant. I sobretot és bo recordar que va lluitar per la causa fins al final, no com altres, que es van acollir al perdó del borbó i van acabar aplicant, com advocats, el Decret de Nova Planta. 
Malgrat tot, és el gran oblidat del poble català. Potser perquè era de la Catalunya Nova, del sud?

En el nostre llibre "El català és un misteri poètic?" (gran títol i molt apropiat, mal ens està el dir-ho) hi el relat d'un cas que transcorre durant l'Encamisada de Falset que ens serveix per explicar-li a la Lucia la guerra de Successió i l'estat en que estava cap al 1708. El Jota, a més, explica un conte que transcorre durant aquell època i que imagina com hagués pogut ser l'atac dels falsetans contra les tropes felipistes enmig de la boira i amb l'ajut del Carrasclet, son pare i el germà, que llavors es dedicaven a recollir carbó de carrasca.

Us el recomanem. És una bona manera de reivindicar el Carrasclet en el dia d'avui, perquè si fos viu segur que seria davant les hosts que prendran Barcelona aquesta tarda.

J&J,
detectius independents

Lucia- In! inde! independència! (Espero que Margarita no lea esto, el poder judicial todavía no tiene...)
Jota- Buen juicio?
Jota Efa- Seny
Lucia- Ai! Si algú tuviera la rauxa del Carrasclet!


dimarts, 7 d’agost de 2012

No sé que passa que ho veiem tot negre

Ara que la calor apreta (ni que sembli contradictori), naltros estem  hivernant. Sol, aigua, poca cosa a escriure, res a investigar,... L'únic esforç que ens hem permès ha estat anar el passat diumenge a la Trobada anual d'Autors del Matarranya i saludar alguns companys (sospitosos habituals i individus del "wild side", que diria el Lou Reed). Això ens ha fet recordar que hi ha altres coses fora del tema negre (i no estem parlant de la crisi - o Apocalipsi segons Sant Joan de Borbó, que diu el J.), que són més fàcils de llegir amb aquesta calitja.
Com que suposem que a tothom li passa el mateix us recomanem unes lectures del nostre padrí on no cal que es mateu a descobrir qui és el criminal (o sigui, el que mata, valgui la redundància). Us les podeu descarregar en aquests links i, com que hi ha crisi, són DE FRANC!.

EBANUS (prosa fantàstica)
LA MAR (prosa no tan fantàstica)
LES CANÇONS QUE ESCOLTÀVEM (poesia)

Ens acomiadem fins que baixin les temperatures i com que l'únic antídot contra la crisi és l'amor ho fem amb aquesta peça dels Dire Straits que, vés per on!, porta el mateix títol que un dels casos del nostre últim llibre.



J&J,
de vacances

dissabte, 7 de juliol de 2012

Promeses, promeses, promeses...

O era parole, parole, parole...? De fet és el mateix. El venedor que et persegueix, l'alumna que busca un aprovat del seu professor, la noia que busca novi desesperadament, el paio que pretén una paia que no li fot ni cas, el xiquet que vol guanyar-se el perdó del mestre, el lladre que diu que mai havia robat, el botiguer que promet que el seu producte és el millor, l'editor que havia de... Deixem-ho estar!
Paraules. Paraules que de tant repetir-les al final es "deconstrueixen", com els ous ferrats del Ferran Adrià.
Això vindria a ser el que explica aquest relat del nostre padrí, que no es podia dir d'altra manera que Promeses  i que acaba de publicar-se a la Biblioteca Tinet.

Mentre el llegiu podeu escoltar Cock Robin, amb una altra historia de promeses:
"The promise you made".




J&J,
detectius que no prometen res

dijous, 14 de juny de 2012

Les muntanyes es mouen


"Del Montsant als Andes" ja corre per les muntanyes i les valls d'aquest món. També baixa pels rius; així ha arribat fins a Tortosa, on un prioratí exiliat se n'ha fet ressó ( Tens un racó dalt del món) i, fins i tot, n'ha llegit un fragment. Heus aquí el moment:


És que això de les muntanyes estira molt!
J&J (detectius prioratins)

P.D.: Tant corre aquest llibre que si voleu us pot arribar fins a casa mateix. Per exemple a traves de Serret Llibreria o també de La llar del llibre





dilluns, 28 de maig de 2012

J&J a la Ribera

Doncs si, després de les muntanyes baixem a la riba del riu.
Serem a la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre aquest cap de setmana.
Si voleu que ens veiem les cares, el diumenge 3 de juny a les 6 de la tarda a la taula de presentacions.

Adjuntem una foto de "Bassa La Papereria" que ens han posat costat ni més ni menys que de l'Estellés.

J&J
"casi ná"


diumenge, 13 de maig de 2012

Molta gent del Montsant i poca dels Andes


Toni Orensanz, autor del pròleg, Cisco Sánchez, editor, i Fede Cortés, padrí?  culpable? representant legal nostre?...
Tots tres davant una gernació que s'apressà a acudir a la presentació de l'últim llibre que recull les nostres aventures. Com podeu comprovar per l'aspecte i per com vesteixen, pocs representants de la població andina. L'acte tingué lloc a la biblioteca pública Salavador Estrem i Fa i estava organitzat pel "Centre Quim Soler, la literatura i el vi" que, com és habitual, oferí una copa de vi als assistents (potser per això hi havia tanta gent?) .



L'acte acabà sense cap incident remarcable; no en va el sargento Malaga havia desplegat un dispositiu de seguretat preparat per l'arribada dels criminals que l'endemà havien de presentar "Clio: musa i assassina".

Per tancar aquest reportatge i en honor als andins que no van poder vindre, una versió d'una cançó de la seva terra que surt en un dels relats del llibre.




Johnson&Johnson, detectius
(i venedors de llibres)



dimecres, 2 de maig de 2012

Ja som aqui


Tornem dels Andes al Montsant.
Hem vingut amb la rumba
del Gato Pérez, tot ballant.
Hem trobat entre muntanyes
el secret que estàvem buscant
i ara convoquem la xusma
perquè preparin les armes.

Això serà una orgia de sang.

Perquè en faci la crònica crua
hem convidat el Toni Orensanz
Cal que porteu armilla antibales
ni ha que disparen trets mortals
(i no és pas una burla)
fent servir només les paraules.

Entre la Miloquera i el Montsant,
prop de la Mola i vora el Morral,
els vostres detectius, lluny dels Andes,
però armats, us estaran esperant.

J&J, detectius
lo qui avisa no és traïdor

dimarts, 24 d’abril de 2012

Trobada d'escriptors, novel·la morta

Hi ha qui encara es pensa que això del genere negre només es fa als països nòrdics (potser per allò que la sang damunt la neu ressalta). Doncs, no. No cal passar fred per ser un assassí o ser assassinat. Tot just aquest dissabte 28 hi ha la tercera edició de la Trobada de Gènere Negre a Vall-de-roures. I coi si fa por!
La reunió d'escriptors-assassins promet (i no precisament tinta)! Bé... promet si ets del ram de la sang, perquè sinó més aviat fa angúnia.
Naltros ja avisem que hi anirem d'incògnit, i amb armilla antibales, que les armes les carrega el diable i no se sap mai on va a parar la bala.
El que és segur és que si es reuneixen els pastors només pot ser per a decidir quina ovella maten. Per tant, si es troben els escriptors....
En fi, si molt malament ho veiem ens en anirem a cal Octavi, farem un gotet de vi i algun exemplar del nostre últim llibre vendrem. Suposant que en surti algú viu.

J&J, detectius

dilluns, 9 d’abril de 2012

Del Montsant als Andes

Quart llibre de la sèrie J&J
Com el Marco buscant sa mare, els Johnson van d'una serralada a un altra creuant l'oceà. Metafòricament parlant, esclar. Perquè en realitat no es mouen de Falset (bé, també actuen per Marçà i al final del primer relat el Jota Efa i la Lucia acaben als Monegres, però vaja...).
El volum recull dos casos. Un de molt eixut, "La gran sequera o Mai no plou al sud de Tarragona", i un amb el rerefons de la rivalitat secular entre dos pobles "Romeu i Julieta o La bruixa dels Andes" (Shakespeare ja va relatar amb maestria la desgràcia de l'amor nascut entre famílies rivals o sigui que aquí han hagut de recórrer a les ciències ocultes per a fugir de la tragèdia).
Entremig, els J&J ens han colat una creació de la seva collita que s'embolica entre muntanyes i pits. Un desgavell.

El llibre forma part de la col.lecció "Petits llibres" de March Editor i s'obre amb un pròleg de Toni Orensanz.


"Naltros no ho hauríem explicat millor"
J&J, detectius

dimarts, 3 d’abril de 2012

III Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar


Amb motiu de la III Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar s'edita aquest llibre que recull l'aportació dels 36 poetes participants.

Com en l'edició anterior també hi participa el nostre padrí

Si el voleu llegir, podeu descarregar-vos tot lo llibre clicant aquí.

Trobareu més informació a la pàgina de la mostra: Alcanar Poesia



"Que la poesia us acompanyi"
J&J, detectius-poetes

dijous, 29 de març de 2012

Una parella ben negra

Aquest dissabte 31, naltros - que també som negres, però no som parella -, després de presentar el nostre últim llibre a Vall-de-roures   "Del Montsant als Andes", ens n'anirem a la Fira del vi de Queretes.

Com un bon matrimoni ben avingut (i negre, molt negre) aquest cap de setmana 31 de març i 1 d'abril ens esperen allí els dos membres d'una  parella molt especial: el llibre recull de relats negres fruit de la segona trobada ("Un riu de crims") i el vi negre.


Si voleu més informació la trobareu aquí:
Fira del vi

Com a promoció especial de la fira podeu aconseguir aquest matrimoni,
el llibre "Un riu de crims" amb una ampolla de vi negre de qualsevols dels cellers presents a la fira, pel mòdic preu de vint-i-quatre euros.  

Una ganga que no es pot resistir.
Un matrimoni que durarà fins que la mort els separi.


J&J, detectius
ens preguntem... La mort aquí seria quan et beus el vi o quan et llegeixes el llibre?

dilluns, 26 de març de 2012

Del Montsant als Andes (passant pels Ports)

Dissabte 31 de març a la Llibreria Serret de Vall-de-roures, els Johnson  presentem el nostre últim llibre (de moment): "J&J en Del Montsant als Andes"
Durant tot el matí podeu passar a saludar-nos i aconseguir la nostra signatura. Amb sang. O amb vi. I si convé amb tinta, fins i tot.

Una presentació negra que al mateix temps constitueix també el tancament de la ronda de presentacions de "Un riu de crims" i l'inici de la propera 3ª Trobada de Gènere Negre.
Durant la tarda, a la Fira del Vi de Queretes, s'aplegaran els autors del llibre de la 2ª Trobada que es podrà comprar signat a un preu especial juntament amb una ampolla de vi.
A les 6 de la tarda hi haurà una tertúlia sobre "vi i literatura" que serà retransmesa en directe per internet i en la qual participen els còmplices de l'EbreNegre-Trobada de Gènere Negre al Matarranya i al Priorat .

Tota una jornada negra doncs, que pot acabar amb molts morts. Us esperem armats. "Que Déu us conservi la punteria"

J&J, detectius

dijous, 1 de març de 2012

EBRENEGRE 2012 A VERKAMI

Comença el compte enrere per a la 3ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya i al Priorat.Tota la informació la podreu anar seguint al blog (l'enllaç està a la dreta de la pàgina).

Però aquest any, a més, us demanem que els que pugueu col.laboreu fent una aportació econòmica per a finançar els actes d'aquests dos dies. Es tracta d'allò que anomenen micromecenatge i que si entreu aquí està molt ben explicat:



Que Deu us ho pagui amb molts fills, que seran educats en escoles públiques, laiques i gratuïtes; que gaudiran de mestres ben pagats i ben preparats i d'instal.lacions tècniques i esportives de primer ordre; que quan es graduin trobaran feina de seguida, amb un sou i unes condicions dignes que els permetran pagar impostos ben a gust i poder disposar de quantitat de serveis de qualitat; que fins i tot els sobraran diners perquè, de tant en tant, puguin comprar-se un bon llibre (negre) i així contribuir a la millora de la qualitat de vida del criminal que l'ha inspirat. A canvi Deu els ho pagarà amb molt fills, que seran educats... 
En fi, per a què continuar.

J&J, pidolaires

 

dimarts, 24 de gener de 2012

Dos personatges en busca d'editor o El cas del llibre perdut a la muntanya

Quan vam decidir imitar el Pepe Carvalho i obrir un despatx a la plaça de la Quartera, no sabiem si seria més fàcil pagar el lloguer amb la nostra feina de detectius o amb la crònica publicada dels nostres casos.
Ara tenim clar que amb això que diuen de la crisi (o és caos?) hi ha més delictes a investigar però hi ha menys quartos per pagar-nos. O sigui, que no estem en recessió però mantenim un creixement zero (creixement vegetatiu, se'n diu d'això?)
La publicació dels nostres casos, en canvi, és com la caiguda de la borsa. Com el crack del 29 o l'actual (cata)crack.
El Fede Cortés, el nostre antic editor, ha decidir passar a ser el nostre padrí. I s'ha quedat més tranquil que un enciam ("encisam", com diria el Francesc Mompó o el Francesc Arnau). D'això se'n deu dir, segurament, creixement vegetal.
Quant a la seva antiga condició d'editor, l'ha traspassat (l'ha encolomat) a March Editor. I aquí ha vingut aquest perllongat periode de silenci que ha deixat els nostres seguidors totalment abandonats, orfes, desesperats i  a punt de caure en una crisi d'ansietat (coneguda popularment com atac de nervis).
Il.lusionats per la possibilitat de publicar en una editorial com Déu mana vam començar a dissenyar una portada adient a la qualitat dels relats que haviem recollit. Com podeu veure aquí, hem tingut temps de provar totes les variacions possibles.
Per a qui no estigui situat, la serra del fons és el Montsant, imponent. El personatge (un típic detectiu amb barret i gavardina que no s'assembla gens a nosaltres. On va a parar!) té entre les mans la imatge d'una altra muntanya. És tracta del legendari Machu-Pichu, a la serra dels Andes.
El llibre és titularà doncs, "Del Montsant als Andes". No falla. Entre muntanyes va la cosa.

Però al final hem hagut de posar-nos les piles perquè o l'editor no ens trobava a naltros o naltros no trobavem l'editor. Era un desencontre descomunal que en enfonsava cada vegada en un oblit més profund.
Ara, finalment, les muntanyes s'ajunten, o potser és que el Marco troba a sa mare?

 J&J, detectius
("próximamente en todas la librerias")