dimecres, 21 de desembre de 2011

Conte de Nadal o El Nadal és un "cuento"


En aquestes dates assenyalades (assenyalades amb el dit, com si te'l posessin a l'ull) toca excedir-se amb els torrons, amb el cava, amb els rostits, els caganers, la roba, les despeses en general, les festes, etc. O sigui, gula, luxúria,.. Vici! I això que és una festa religiosa! Deu ser per la combinació de tot això que el Nadal es converteix en una festa TOTAL. I encara que vagis begut o col.locat no desentones, perquè tothom està content.
Hi ha un problema, però. No es cometen assassinats. I com ens hem de guanyar la vida naltros, així? Perquè tota aquesta santa bacanal no es de franc (que no us expliquin cuentos) i tot està molt car: les begudes, les menges, les substàncies ilegals, les dones,... I si ens ajuntem tots som una colla!
Per cert, molta felicitat per tothom també de part de la Lucia, la Margarita, el Miquel, el Joan Lluís, l'Àlex, el Pep del pub, el Rael de la pastisseira, el Josep de la ràdio, el Toni el periodista, la senyora Maria del Bar del Tomb, el Sr. Santiago del Cafè, el cambrer del Bar Sport, el Sr. Baltasar del Celler, el Gato Pérez (al cel de la rumba sigui)... I del Sargento Malaga (¡Felise Fiezta coño! Johnzo, ¿quiere dezí que ezto e un cuento de Navidá?).

J&JF Johnson, detectius

dilluns, 28 de novembre de 2011

La freda fira de Sant Andreu o L'arribada de l'hivern a Falset

Una fira de Sant Andreu de fa molts anys
Per Sant Andreu (que és el patró d'Escòcia) a Falset se celebra fira. El dia exacte és el 30 de novembre però la fira se col.loca el cap de setmana més proper. O sigui que aquest any ha estat els dies 26 i 27. 
Com sempre, ha arribat l'hivern de cop. Per molt que faci bon temps, que hi hagi anticicló i tota la pesca, no falla. Per Sant Andreu fa fred.
Això ve al cas perquè en el proper recull de relats dels J&J s'inclou un cas que té com a rerefons la Fira de Sant Andreu. Comença així:
"S’apropava el final de Novembre i el temps no tenia cap intenció de voler mostrar el seu veritable rostre. La bonança feia que els falsetans es confiessin i oblidessin la roba d’abric i les samarretes de pelfa al fons de l’armari. Com si no sabessin que era l’enganyifa de sempre i que “per Sant Andreu o aigua o neu”. Però ningú semblava recordar-se’n. El Jota Efa avisava cada nit: “tapeu-vos, que demà farà fred”. Però l’endemà continuava la temperatura agradable tan pròpia de latituds més costaneres i la Lucia se’n fotia".

Porta per títol "Romeu i Julieta o La bruixa del Andes". De fet, hi ha una història d'amor pel mig i l'argument arriba un punt que es barreja amb el d'aquesta obra inmortal. Tot i que també hi ha una firataire andina amb poders sobrenaturals i l'escenari està ple de paradetes de joguets, autos de xoc, tòmboles, xurreries, botiguetes de peruans i, sobretot, un fred intens i molt falsetà.

Amb una mica de sort, abans que s'acabi l'any el podreu llegir. Això si el temps i l'autoritat (i la crisi) no ho impedeixen.

J&J, detectius

JF - I el Mariano
J - I la Merkel
JF - I el Sarkozy
J - I l'Obama
JF - I Benet XVI (ex-cardenal Ratzinger)
J - I el president de la República Galàctica
JF - No pronunciarè el nom de Déu en va
J - ¡Ché, pibe! ¡A mi no me ignorés!

dissabte, 19 de novembre de 2011

Objectiu Fuerteventura o El desterrament de la poesia

"Esta inafortunada isla de Fuerteventura, donde entre la apacible calma del cielo y del mar escribimos este comentario a la vida que pasa y a la que se queda, mide en lo más largo, de punta norte a punta sur, cien kilómetros, y en lo más ancho, veinticinco. En su extremo suroeste forma una península casi deshabitada, por donde vagan, entre soledades desnudas y desnudeces solitarias de la mísera tierra, algunos pastores. A esta península se la conoce por el nombre de Jandía o de la Pared. La pared, o mejor, muralla, que dio nombre a la península de Jandía, y de la que aún se conservan trechos, fue una muralla construida por los guanches para separar los dos reinos en los que la isla Majorata, la de los majoreros, o sea Fuerteventura, estaba dividida, y para impedir las incursiones de uno en otro reino. Y he aquí cómo este pedazo de África sahárica, lanzado en el Atlántico, se permitía tener una península y una muralla como la de China, en cuanto al sentido histórico". Miguel de Unamuno(1924)
Presentació de "Poesia a la frontera"
Aquesta va ser la proposta de la Lucia a l'encàrrec que ens van fer d'un informe detallat sobre la remota illa de Fuerteventura. I vam haver de reconèixer que no es podia millorar.
El nostre client sospitava que algun dels poetes participants a la presentació de "Poesia a la frontera" a Falset s'havia desterrat voluntàriament allí (bogeries de poetes!). L'endemà mateix, dissabte, ens contractava i el diumenge a la tarda ja érem allí. Es tractava d'evitar que eludis properes presentacions del llibre (ja se sap com son els editors!).
Però aquella illa és una illa misteriosa, i també una illa del tresor, i la illa del Dr. Moreau, illa Tortuga, la illa de Robinson, la illa del senyor del les mosques, la de Lost, la de "La invención de Morel", "La isla al mediodía", "La isla del día después", la que visita Gulliver, la ínsula Barataria o que em sé jo quina illa és.
Qui primer va quedar encisat per aquella illa no vam ser naltros però, sinó la Lucia ("¡Es que me recuerda a Los Monegros!").
Grup escultòric "Caminos"

Del poeta ni rastre.
A naltros ens fa l'impressió que no ha vingut aquí, tot i que potser està en camí. Al sud, a Morro Jable, una colla d'escultures de nens semblaven espererar-lo via aèria. 

També pot ser que s'hagi convertit en pols i visqui entre les dunes de Corralejo o en suspensió en l'aire formant part de la "calima" (l'arena del Sahara que el siroco arrossega des de l'Àfrica fins a les illes canàries més orientals).

O potser el seu esperit viu eternament a dins la montanya sagrada de Tindaya.

Hi ha qui diu que la inspiració arriba a l'exili. Deu ser que el poeta no ha trobat la frontera i encara està buscant. L'editor no s'ho empassa, però. 

Muntanya de Tindaya









Imatge per satèl.lit
de la "calima"














Informe sobre el poeta desaparegut.
Conclusió: Qualsevol troba algú en aquelles platges tan grans!
J&J, detectius

P.S.: Els topònims d'aquella illa són pura poesia

Erbania: Maxorata y Jandia.
Tetir, Tindaya, Tuineje,
Morro Jable, La Pared, Cofete,
Betancuria, Tefía,
La Ampuyenta, Toto, Antigua,
Triquivijate, Guisguey,
Tabaiba, Ugán, La Lajita,
Tarajalejo, Fayagua,
Pájara, Tamaretilla,
Teguital, Ajoy, Tiscamanita,
Tesejerague, Violante,
Tesjuates, Lajares, La Costilla.
Puerto del Rosario, La Asomada,
Casillas del Angel, La Entallada,
Puerto Lajas, La Oliva,
      Giniginámar,
           Gran Tarajal.



dijous, 3 de novembre de 2011

2 llibres 2

 
Divendres atapeït aquest cap de setmana a Falset.

Com en els rètols taurins podem dir allò de "2 toros 2", remarcant el nombre, per a que quedi clar que no es tracta d'un error, i ensenyant pit amb orgull.

En primer lloc tenim la presentació de "La casa cantonera" de Sílvia Alcàntara, organitzat pel Centre Quim Soler a la Biblioteca Salvador Estrem i Fa. A un quart de vuit.

Una hora més tard es presenta el recull "Poesia a la frontera" de vora un centenar de poetes en llengua catalana, castellana i aragonesa, organitzat pel Centre d'Estudis Falsetans al teatre de l'Artesana. Aquest recull inclou un total de cinc poetes falsetans (no sabem si es dona el mateix cas en alguna altra població): Joan Giné, Raimond Aguiló, Maria José Sánchez, Agustí Masip i Fede Cortés (el nostre pare - és un dir). A més també hi han altres dos poetes de la comarca: Pilar Garriga i Jesús M. Tibau (que ha disculpat la seva absència).

En total sis poetes prioratins inclosos en un llibre que es presentà aquest estiu a la Trobada d'Autors al Matarranya i que ara està fent el tomb per tota la geografia de la frontera (real i imaginària) que la poesia intenta trencar. Més una prosista vigilant des de la cantonada.

Trencarem fronteres o quedarem empatxats?

J&J, detectius (a la recerca de llibres)

P.S.:
JF-La solució en el proper episodi
J- La resposta està en el vent


dimarts, 25 d’octubre de 2011

Taula de gènere negre(estranyament no va acabar a trets)



El passat dissabte 22 d'octubre vam ser a Amposta. Ens feia il.lusió ser presents a la Taula de Gènere Negre que, moderada per Jordi Pijoan-López (pare del detectiu Espartac Garcés), comptava amb la presència de Ramon Usall (pare del detectiu  Rafel Rovira), Andrea Robles (pare(s) del detectiu Jordi Lleonard), Agustí Vehí (pare del sergent Jaume Planagumà i d'altres membres dels cossos de seguretat) i Fede Cortés (el nostre pare, tot sigui dit sense cap ànim religiós ni familiar).
Vam sortir a mig matí amb el diposit del 4L matrícula de Hongria carregat de suc com mai ho havia estat. El seu comportament evidenciava que havia begut una mica massa. O potser era la música que ens va acompanyar en el viatge: les obres completes de The Police, de "Outlandos d'amour" a "Sinchronicity", en format K7, escollides a propòsit per a crear ambient. No calia vigilar si ens seguia ningú perquè a Falset tothom estava pendent del Rally Catalunya i a Móra era fira. Tampoc era probable que ens seguís ningú a un acte cultural que se celebrava tants quilòmetres al sud.
El primer dubte es va resoldre només arribar. Feia calor. Com a bons falsetans, anavem vestits d'hivern des de finals d'agost i, sí, a Amposta no feia pas fresca.
El segon dubte va trigar a aclarir-se. La Taula Rodona va congregar molt públic i amb interès. Es va allargar més del que ens pensàvem i no semblava que hi hagués ningú disposat a disparar el primer tret. I això que abans un grup de teatre havia intentat obrir la set de sang amb una representació que acabava amb un mort. Però res, el escriptors es resistien. Ja se sap, molt de boca i molta lletra però a l'hora de la veritat no res.
Tercer i últim dubte: seríem capaços de resoldre l'enigma de "Un cos a la biblioteca"?
Es tractava del vídeo de promoció de les Jornades Culturals i de la Taula de Gènere Negre, que plantejava l'assassinat d'un editor i presentava els possibles culpables. Un grup de teatre va resoldre el misteri "in situ" liquidant directament d'un tret un empleat (escriptor!) de l'editor que s'escapava corrents, donant a entendre així que ell era l'assassí  i declarant, per tant,  innocents la seva dona i l'amant.
Ja us ho direm ben clar. Aquell investigador no és de fiar (pots comptar que també escriu). Segur que s'enten amb la dona del mort. O amb l'amant. Veges que no s'entengui amb les dos i es reparteixin els diners de l'editorial en tres parts. Ja ho sentirem dir... O potser l'any que vé es trobarà un cos que haurà baixat pel canal. Tan malmès que costarà identificar-lo. Qui serà? La dona, l'amant o l'investigador?
S'admeten apostes.


J&J, detectius


P.S.:
- El dinar va ser "de muerte", que en diuen. Mai millor dit.
- O sigui, que la fideuà podia ressuscitar un mort.
- O calmar els nervis de l'assassí.
- Per tant, efectivament, era un escriptor.
- De gènere negre.
- Sens dubte.
- Per què creieu que es veu  "Un riu de crims"  a l'escena inicial del video?


Foto gentilesa de Pere Perellón

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Dos negres (sense saxo) a la cassola

 El passat 24 de setembre vam estar al País València, en concret a Xàtiva, de la mà de Fede Cortés. Ell i Jordi Pijoan estaven convidats a la "Cassola literària", una mena d'acte gastronòmic i literari que riu-te'n tu de les misses a Harlem amb cor de gospel inclòs. Els participants han de portar una texte que parli de la cassola, és a dir, l'arròs al forn o arròs "passetjat". Com que cap dels dos n'havia tastat la inspiració no arribava, fins que Pijoan s'engrescà i escrigué un text de ciència ficció. "Per a tu el gènere negre", li digué a Fede Cortés.
Al final fins i tot van sortir al diari El Pais.

Aquí van els textes per a què els pogueu degustar:

La Cassola sideral de Jordi Pijoan-López i La Cassola negra(un thriller sideral) de Fede Cortés


De l'arròs només podem posar la foto:



Des del País Valencià...
Johnson&Johnson, detectius

divendres, 23 de setembre de 2011

Dos amics parlen de naltros (i parlen bé!)


L'amic Tibau parla de naltros en el seu blog. Vegeu que diu:

Jhonson & Jhonson són dos germans amb nom molt prioratí, que viuen a la plaça de la Quartera de Falset, i que es dediquen al sempre difícil món de la investigació privada. Fede Cortés, el seu pare espiritual, els ha embolicat en diversos embolics, sempre carregats d'humor i amb música del Gato Pérez de fons. Històries dotades d'ironia que sovint toquen temes conflictius, on els dos germans, cadascú al seu estil, se'n surten com poden.

Si en voleu proves aquí les teniu: J&J de Fede Cortés


Però també en va parlar Jordi Peñarroja en motiu de la publicació del recull "Un riu de crims":

Fede Cortés és el creador de la delirant parella de detectius, els germans Johnson & Johnson, protagonistes d’una sèrie amb tres títols publicats: De Tots Sants a les rebaixes de gener, La poesia no fa ombra i El català és un misteri poètic? Fede és tan reconsagradament criminal que a voltes també escriu versos, amb els quals fins guanya premis.


I també en tenim proves:  Ara toca "Un riu de crims"

Com veieu, són amics; que han de dir si no?


Johnson&Johnson, detectius

EP...! (o són criminals que ens fan la pilota?)

dimarts, 6 de setembre de 2011

Premi de poesia Salvador Estrem i Fa

Fede Cortés i Salvador Estrem
en pla "amigos para siempre"

Fede Cortés guanya el premi de poesia Salvador Estrem i Fa.

El certamen literari, que se celebra a Falset, porta ja 20 edicions i consta, apart dels premis infantil i juvenil, d'un premi de prosa (Amadeu Pi i Secall) i del premi de poesia que porta el nom de l'il·lustre poeta falsetà.

Estrem i Fa es considerat el poeta del Priorat. Pagès d'ofici, però especialment llaurador, segons confessió personal, deia que xalava tant llaurant com escrivint versos. Home autodidacta però amb grans coneixements en tots els àmbits, impartí classes de català a tota la comarca; col.laborà en diverses publicacions, creà l'Ateneu Juvenil, donà conferències...
Fou assassinat el setembre del 36 per la brigada de la mort que Toni Orensanz descriu en el seu llibre "L'òmnibus de la mort: parada Falset".
Entre les seves obres cal esmentar "Les hores dolces", "La mala collita" i, sobretot, "El crist de la solitud".

Per celebrar aquest guardó us posarem una cançó. I si us pensàveu que seria "Amigos para siempre" de Los Manolos, aneu errats. Aprofitant que el poemari guanyador porta per títol "Mannà" us deixem amb una peça del grup mexicà que porta el mateix nom.

J&J


dimecres, 24 d’agost de 2011

La frontera i la via

Fruit de la 6ª Trobada d'Autors al Matarranya, tot i les incidències hagudes i que tan bellament vam exposar en el nostre informe, són aquests dos llibres la portada dels quals us mostrem.


En un es veu la locomotora característica que feia el trajecte de la Val de Zafán sortint d'un túnel. A dins (del llibre, no del túnel) 42 autors recorden i fabulen sobre aquell històric tren i l'actual via verda en que s'ha convertit.
"Tren de Val de Zafán" és el seu títol.
Gara d'Ediziones el seu editor.
El compilador ha estat Juli Micolau.

En l'altre, una ratlla blanca sobre un fons marró (de guix sobre el terra? No serà una línia marcada en un camp de futbol sense gespa?) simbolitza la marca que divideix, que separa: el mur, el filat, la barrera, ... la frontera. Un total de 95 poetes posen en paraules tot allò que els suggereix aquest lloc (o no-lloc).
"Poesia a la frontera" es diu.
L'edita March Editors.
Santi Borrell ha estat el seu compilador.

Tots dos llibres barregen textes en català, castellà i aragonès.

El nostre editor (Fede Cortés) participa en el primer amb un relat anomenat "Anada i tornada" i amb tres poemes al segon.

Tant un com l'altre el podeu trobar a Serret Llibres.

Johnson&Johnson, detectius (encara que aquí fem de reporters)

dijous, 11 d’agost de 2011

Malos tiempos para la lengua o Lo que la parla ha unit que no ho separin els polítics

6ª Trobada d'autors al Matarranya.
Informe confidencial.
 
Octavi Serret i Cisco de March Editors presentant l'acte.
 Costat seu hi devia haver Chusé de Gara d'Ediziones, els
compiladors dels dos reculls Santi Borrell i Juli Micolau i
el president d'Ascuma.


Una vegada estudiats els fets (i els dits) de la jornada del passat diumenge set d'agost passem a detallar les conclusions que composen aquest informe encarregat pel senyor Octavi Serret per tal d'aclarir la responsabilitat d'alguns errors ocorreguts en el transcurs d'una diada tan especial.
Cal remarcar, abans de passar al cos de la qüestió, que la majoria de persones participants a les que hem entrevistat (no pas interrogats amb pressió com algú voldrà fer creure) estan d'acord amb l'afirmació "Si no existís l'Octavi, algú se l'hauria d'inventar", la qual cosa dona una idea de la quantitat de llibres que deu arribar a vendre o de favors que li deuen.
Però passem als fets concrets. Segons alguns observadors (presents al lloc i d'incògnit, contractats per naltros) la quantitat de detalls esdevinguts i la successió ordenada dels mateixos fa pensar en una mà negra responsable de tota la trama. Evidentment, amb premeditació i traïdoria.
No volem ser exhaustius, només pretenem fer un resum dels fets que doni una visió general del que va ser (o podia haver estat) aquell diumenge fatal. Perquè des del temps excessiu d'espera per obtenir el tiquet del dinar (previ pagament i que després resultà totalment obsolet) fins el final de festa amb la punxada de rodes d'alguns vehicles - passant per la manca de sonorització per a recitar els poemes o l'imprevist canvi de menu per un suposat (o no) mal estat del segon plat  - es pot comprovar l'existència d'una tensió que va "in crescendo", d'una manera calculada, en progressió (no sabem si aritmètica o geomètica),  la qual cosa demostra, sens dubte, la mà d'un autèntic professional del sabotatge al darrera.
Ara bé, la nostra experiència ens fa pensar que la quantitat de gent implicada en l'esdeveniment (escriptors, editors, personal, ... etc.) així com la procedència diversa d'aquesta fa poc probable que l'autor sigui només una persona. Es tractaria doncs, segons tots els indicis, d'un grup organitzat. Però, qui i perquè?
Aquestes són les preguntes que donen veritable valor a aquest informe i que, de manera confidencial, passem a aclarir:
Primer punt.- Tot i el poc temps transcorregut des del dia dels fets, ens hem emprat a fons i, finalment, les nostres investigacions han donat fruits.
Segon punt.- La nostra feina està basada en dades concretes i comprovables públicament.
Tercer punt.- Agraïm a la Biblioteca Salvador Estrem i Fa de Falset les facilitats per disposar i consultar els periòdics de les últimes setmanes (si sumes el preu de cada un i multipliques pels dies consultats és un pico).
Quart punt.- A lo que anàvem. Si està més clar que l'aigua. Els diaris en van plens. Totes les notícies van en la mateixa direcció. La crisi? No. O sí. Aprofitant la crisi ataquem la llengua catalana i de pas despistem el personal i, a la millor, fins i tot els fem creure que la culpa de la crisi és d'aquesta gent estranya que volen mantenir el seu idioma tronat i minoritari.
O sigui... Cinqué punt.- A les Illes Balears eliminen el català dels requisits per accedir a funcionari, tanquen televisió Mallorca. Al Pais Valencià volen suprimir les línies educatives en català. A l'Aragó volen derogar la Llei de llengües, que afectarà el català i l'aragonés. A Catalunya alguns partits demanen educació "bilingüe" (entre cometes, agafat amb pinces i tapant-se el nas). En fi ... a qui se li acut voler trencar fronteres ajuntant català, aragonés i castellà? Allò no podia sortir bé. Només faltava que els atropellés lo tren. Encara rai que no s'han hagut de lamentar víctimes.

Conclusió: senyor Octavi Serret és difícil escapar d'un complot político-lingüístic organitzat per poders fàctics. Jo de vostè llogaria un servei de seguretat. Per si les mosques (Naltros li podem oferir, si arribem a un acord amb el preu)

Altres qüestions a tenir en compte:
1.- No hi hagué cap mort.
2.- Quatre dels autors eren de Falset i una dotzena estaven implicats en Un riu de crims
3.- El tren no passa per aquella via.
4.- Montse Castellà i Santi Borrell no sabem si han arribat a casa. Això seria matèria per a un altre informe.

Suyos afectuosamente,
Johnson&Johnson, detectius


Fede Cortés i senyora en una nebulosa
(de vapors alcohòlics?) O és que al fotògraf Octavi Serret
li feia efecte el verí que li havien subministrat?
Una mostra gràfica de com va anar la cosa per il.lustrar
aquest informe tan eixut.


dilluns, 1 d’agost de 2011

6ª Trobada d'autors al Matarranya


Diumenge dia 7 d'agost tindrà lloc (i ja van sis) la Trobada anual d'autors al Matarranya.
Aquest any es presenten no un sinó dos llibres: "Poesia a la frontera", on participen 95 poetes i "Tren de Val de Zafán", amb escrits de 42 autors (el nostre editor - com si no tingués prou feina - participa en els dos).

Aquests reculls combinen escrits en els tres idiomes que es parlen a l'Aragó: català, castellà i aragonès; amb la intenció de trobar un espai comú natural que de fet ja existeix i que alguns sembla que vulguin dinamitar. L'antiga via fèrria de la Val de Zafán actua també com a metàfora d'aquesta convivència que se salta la frontera sense manies.
Octavi Serret, el motor imprescindible d'aquestes trobades, ho explica:
Els polítics utilitzen la llengua per la confrontacio jo cerco la convivència lingüística, unir territoris

Les edicions van a càrrec de March Editor i Gara d'Edizions, respectivament i la trobada tindrà lloc en una antiga estació de la via de la Val de Zafan: La parada del compte.

A banda d'això es presenten altres projectes, entre ells l'esperat  proper Ebre Negre - 3ª Trobada de gènere negre al Matarranya, que organitzen Jordi Pijoan-López i Fede Cortés.

Esperem que, aprofitant l'avinentesa, ningú  no vulgui liquidar una escriptor rival (per allò de l'enveja i totes aquelles coses que diuen); perquè amb la gentada que són hi haurà feina per descobrir l'assassí i naltros, al mes d'agost, estem de vacances.

J&J, detectius

P.D.: Tots just marxem a la platja, de càmping, i ves per on, allí resoldrem la desparició d'un alemany que.... Bé, ja ho llegireu quan estigui.

dissabte, 23 de juliol de 2011

Una sortida INdigna o Jornada matadora a Cornudella

Imatge des de darrera l'escenari moments abans del crim

Tot i que amb retard, aquí arriba la nostra crònica de la 4rta Jornada Literària a Cornudella. La veritat és que  voliem fer-la arregladeta i, a més, teníem el compromís amb el poble de Cornudella d'escriure un cas que hi estigués ambientat. Total, que al final la cosa s'ha allargat més del compte (de temps i de mida). Us posem les 10 pàgines de que consta aquest cas en un PDF adjunt.
Recordem que els veritables protagonistes de la jornada (de la real) foren Francesc Mompó, Mercè Climent, Joan Todó, Victor Amela, Roser Amills, Àngel Lluís Carrillo, Jordi Pijoan-López, Jesús M.Tibau, l'actor Antoni Dalmau, el Grup teatral Tebac i la Soul Machine. Ah! i un tal Fede Cortés.
Esperem que us agradi la crònica de la jornada (inventada) i que serveixi com agraïment a tots els participants, organitzadors i assistents en general.
Però recordeu que això és ficció i que, com sempre, els personatges que apareixen en aquest relat podrien ser reals però també podrien no ser-ho. El cert és que no són ni una cosa ni una altra ni tot el contrari. El mateix podem dir dels escenaris i les situacions.


Us deixem també uns plans generals del públic (dissimulant i amb cara de no haver trencat mai un plat)
Johnson&Johnson, detectius





dijous, 14 de juliol de 2011

Moixonot de mal pèl

A propòsit del Convit Estiuenc promogut per Francesc Mompó en el seu blog, aquí hi ha la imatge que proposa i el haikú que podríem posar en una placa al seu pedestal.


No és pas un moixó.
Vigila des del riu.
Llarga és l'espera.


Per a il.lustrar la qüestió res millor que la cançó "Ocellot de mal pèl" de la inefable Orquestra Mirasol (ja ni me'n recordava d'aquesta cançó!)


dimarts, 5 de juliol de 2011

J&J a Cornudella o Un riu Siurana de crims

Volen llibres sobre el Montsant i no es tracta de OLNI's (Objectes Literaris No Identificats) sinó de textes perfectament signats amb nom i cognoms.
Aquests llibres (i els seus autors) aterraran a Cornudella(Priorat) el dissabte que ve dia 9 en ocasió de la 4a. Jornada Literària que s'hi celebra.
Naltros hi serem presents amb el que en podriem dir les Obres Completes, o sigui tots els casos i totes les nostres ficcions literàries publicades (fins al moment, perquè la cosa va per llarg). A saber: "De Tots Sants a les rebaixes de gener", "La poesia no fa ombra" i "El català és un misteri poètic?".

També hi serem representats dins el recull "Un riu de crims", que remunta l'Ebre i s'endinsa pel Siurana fins al peu del que fou l´útim reducte musulmà a Catalunya. Serà, probablement, el penúltim acte de presentació del llibre aquest any.

Però no només això, també hi seran Francesc mompó, Mercè Climent, Joan Todó, Victor Amela, Roser Amills, Àngel Lluís Carrillo i, l'amifitrió, Jesús Tibau. Si el voleu consultar, aquí teniu el  Programa de la Jornada, que acabarà amb l'actuació de la màquina falsetana del soul, Soul Machine (música negra, no podia ser d'altra manera estan naltros i el Riu de Crims pel mig)  Us en deixem un video de presentació.

Johnson&Johnson

dijous, 30 de juny de 2011

Llegint a crits o Literatura oral

Diu que en un poble tan petit com és Pradell de la Teixeta (alerta!: tot i ser al Priorat està a la ratlla divisòria dels dos grans blocs dialectals del català i parlen oriental) ha sigut capaç de posar en marxa un gran festival. Es tracta de EVA (En Veu Alta), on s'apleguen narradors de tots els estils i tendències, i utilitzant diferents espais del poble expliquen històries de riure, de por, alegres, tristes, per a grans, petits i mitjans.

O sigui, que no és que es barallin llegint ni practiquin tècniques pornogràfiques exòtiques, simplement utilitzen les paraules per xalar. Veigues, si surt barat!

De fet, ja és la segona edició d'aquest acte que organitza l'ajuntament i en el que també col·labora el "Centre Quim Soler, la literatura i el vi".
Per cert, a part dels narradors inclosos al programa, el diumenge hi ha Fòrum Obert. Si us voleu fer escoltar envieu un correu a eva@enveualta.com.

Johnson&Johnson, detectius

P.D.
JF - ¿Que porqué se llama EVA dices, Lucia? Doncs per això de En Veu Alta.
J - No t'ho creguis, Lucía.
Lucia - ¿Ah, no?
J - Doncs, no. En realitat, ja saps que les dones no calleu mai, vull dir que parleu molt, no?
Lucía - Maño, te la estás jugando...
JF - On vols anar a parar, Johnson?
J - Doncs que Eva és el nom de la primera dona
Lucia - ¡Será...!
J - No te enfades. Te haré una poesia.
Lucía - ¿Oral?
J - Claro. No soy ningú pervertido.
JF - Espero que no escriguis a crits,  sinó no podrem sentir els de Pradell.

dimecres, 22 de juny de 2011

La nit dels Sants Johnson o La batalla de Sant Joan

Diuen que si la nit del vint-i-tres de juny poguessim veure els Països Catalans des del cel  ens semblaria que estan cremant (de fet hi ha qui pensa que ja fa temps que estan totalment cremats). I és que una de les tradicions més esteses d'aquesta nit és la d'encendre un foc ("Todos los fuegos el fuego", que diria el Julio Cortázar). Arreu del territori, doncs, aquella nit cremen amb ganes les fogueres.
Arreu? No.
En un petit poble del Priorat, Marçà, el que cremen per Sant Joan s'anomena La Gala i a tres quilòmetres d'allí en canvi, a Falset, li diuen La Barraca. Segurament és l'esperit de contradicció tan arrelat en aquesta comarca.
A Falset no fa gaires anys (o potser sí que són bastants) els encarregats d'organitzar La Barraca éren els xiquets del barri, perquè cada barri feia la seva pròpia barraca. Els dies previs es passava pels carrers anunciant que es recollien trastes vells i els veïns treien tot allò que havien guardat tot l'any expressament per a cremar: cadires trencades, joguets fets malbé, nines sense cap, cartrons, matalassos vells, roba estripada, sabates foradades, barrets antics,... Tot això s'anava amuntegant formant "la barraca", al damunt de la qual s'intentava posar un ninot o, si no n'hi havia, una canya amb un barret. Es tractava d'aconseguir preparar la foguera més grossa de tots els barris. Com sempre passa però, la competència esdevé guerra oberta. Els xiquets d'un barri se n'anaven a l'altre a robar-los les coses  per tal de disminuïr el volum de la seva barraca i augmentar a pròpia i, el que és pitjor, s'intentava per tots els mitjans de calar foc a les barraques dels altres barris abans d'hora per evitar que puguessin fer foc justament la nit del foc.
Els xiquets del barri del Malanyet feien la barraca al peu del castell, cosa que generava molts problemes de protecció davant d'atacs del altres barris ja que podien arribar fins al castell i atacar des de les seves muralles. Per això tenien organitzat un sistema de defensa que els ocupava totes les hores lliures disponibles fora de l'escola. Fins que un bon dia l'estratègia militar del seu rival directe (el carrer de l'Era) el desbaratà completament. Proveïts d'arcs fabricats amb branques d'avellaner llençaren fletxes enceses que van calar foc a la barraca sense que poguessim fer res per impedir-ho. Abans que es fes fosc ja no quedaven més que cendres. Davant la decepció general de tots els veïns del barri, aquell any es va suspendre la barraca i tota la colla de xiquets, suats i mascarats, se'n van anar a buscar una bassa on banyar-se.
"Va ser l'últim any que vam organitzar la barraca de Sant Joan", conclogué el Jota Efa. "Ens va succeïr la generació posterior. Naltros vam descobrir aquella mateix nit que ens acabàvem de fer grans".
- Y me conociste a mi - va dir la Lucia
- Des de llavors cada nit de Sant Joan em banyo amb tu a la llum de la lluna, nuets.
- ¿Y tu hermano?
- El Jota va ser l'únic que no es va vindre a banyar. Perseguí els nostres atacants fins al seu barri i en va atrapar un. Era una noia. Es deia Joana. Cada any es persegueixen tota la nit fins que un dels dos crema l'altre amb una fletxa encesa.

Com a tot arreu, la nit de Sant Joan pels Johnson és una nit màgica, una nit en que s'obren les portes del més enllà, en que els éssers màgics son visibles - i també el dimoni -, les herbes sanadores multipliquen les seves virtuts, les plantes verinoses deixen de ser-ho; arreu és la nit de les bruixes, la nit del foc i l'aigua.
Arreu? No.
Per a la tradició cristiana és la festa de Joan Baptista, l’únic sant, juntament amb son cosí Jesús, en què el dia de la seva festa és el dia que va nèixer. Curiosament les festivitats dels dos coincideixen amb els solsticis d’hivern  i d’estiu, dos dates molt celebrades pel paganisme.


P.D.: Què millor per a documentar aquest post que un video resum del musical de Dagoll Dagom anomenat "Nit de Sant Joan" i amb música del Jaume Sisa.

dimarts, 31 de maig de 2011

Els crims remunten lo riu


Després de la presentació de Tortosa, lo llibre de la 2ª Trobada de Gènere Negre puja riu amunt (qui deia que no era navegable?) fins a Móra d'Ebre, la vila morisca. Allí es perdrà entre la munió de llibres que aquell cap de setmana s'hi concentren en la bacanal literària coneguda com a "Fira del Llibre Ebrenc".
a>En concret, "Un riu de crims" hi serà present el diumenge 5 de juny a les 17:45 en l'espai "Signa'm lo llibre", a la plaça de la Cultura, dins el recinte firal.

Podeu accedir al programa sencer de la fira aquí.




dimecres, 25 de maig de 2011

Ciències(xifres?) o lletres(lletres!)

Recordeu aquell concurs de la tele on jugaven amb xifres i lletres? Doncs ara al nostre editor (no sabem si s'ha il·luminat o què) es posa a filosofar sobre això dels concursos. O es tracta de números i lletres? Potser reflexiona sobre el paper de la tecnologia contraposat al de les humanitats? Vols dir que és tan complicat això..?

Sigui com sigui, li han publicat un relat que havia enviat al premis Ciutat de Tarragona de narrativa breu per internet.
El podeu trobar a la Biblioteca digital de Tinet, en el següent enllaç:



Si el relat us agrada voldreu aprofundir en el tema, o sigui que us deixo uns enllaços; si us ha avorrit serà una manera de compensar el temps perdut. Veure-ho que aquest dilema és etern i ha fet córrer rius de sang, vull dir... de tinta, ni que sigui electrònica.

Letras y Ciencias
De lletres o de ciències?
Ciències i lletres, ciències o lletres
Ciencias o letras
Lletres i ciències... antagonistes?
Gent de lletres contra gent de ciències?

dijous, 19 de maig de 2011

En un lloc del món el nom del qual no puc recordar o Nomina nuda tenemus




Els Johnson diuen que de tots els casos que els han encomanat només n'hi ha un que no han pogut resoldre. El recorden bé perquè els va enviar a l'altra punta de món i els va permetre viure a cos de rei durant uns dies, però no són capaços de recordar de quina ciutat o de quin poble es tractava. Tampoc no poden assegurar a quin país es troba, tot i que jurarien que és al continent austral.
L'encàrrec els va arribar via telèfon. Es tractava de trobar la nòvia del seu client que havia desaparegut o, més ben dit, no havia aparegut des de l´última cita.
Abans d'acceptar, ja havíen oblidat el nom d'aquell poble. El seu client ho devia saber perquè dos dies després van rebre un cromo com aquells que sortien abans a les rajoles de xocolata on es veia en un dibuix un indígena costat del rètol de la població amb nom impronunciable. "La ciudad con el nombre más largo del mundo", deia el títol del peu. Era una manera de fer-los memòria i demostrar que no era una vila qualsevol i per tant, digna de ser recordada.
Amb aquest cromo a la butxaca van ser capaços d'arribar fins a casa del seu client. Tamoteo, que així es deia, també rebia el sobrenom de "El viatger" i, tot i que tenia els genolls més grans del compte, era un expert escalador. Cada vegada que tornava d'un dels seus viatges es plantava costat del rètol de l'entrada del poble i tocava la flauta per avisar la seva estimada que ja havia arribat. Ella acudia corrents i es llançava als seus braços. A continuació celebraven el seu retrobament tal com ho fan totes les parelles d'enamorats i tal com tothom ja sap, o sigui que no ho explicarem, tot i que el Jota diu que es digne de mencionar que en aquestes latituds la dona sempre es posa al damunt, cosa lògica donat que són a les antípodes.
En l'últim viatge però, la nòvia del Tamoteo no va aparèixer. Es va cansar d'esperar o estava avorrida de fer sempre el mateix o no se'n va recordar. El Tamoteo opinava que podia ser un segrest, però tampoc constava cap petició de rescat.
Aquí podríem dir allò de que "de la nòvia perduda només ens queda el nom", però en aquest cas ni això, perquè el capsigrany del Tamoteo no recordava com es deia la noia (o potser és que mai li havia preguntat perquè no parlaven gaire i anaven per altres coses). La qüestió és que sense aquesta dada fonamental poc es podia fer per a descobrir el parador d'aquella noia sense nom. L'única pista que els va arribar va ser una nota de la policia d'un poble de Gal.les amb un nom molt llarg: Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch (abreviat Llanfair PG o Llanfairpwllgwyngyll)
"Amb l'esforç per recordar aquest nom ha oblidat el nom del poble d'on procedia. No tenia nom ni destí", deia.
Amb això van donar per perdut aquell cas i, per ètica professional, no van reclamar el pagament; al cap i a la fi havien gaudit de les atencions del personal d'un hotel de moltes estrelles, amb una cuina de moltes forquilles i unes acompanyants indígenes de moltes... Bé doncs, deixem-ho aquí.

De tornada, el Jota va conéixer una colombiana que responia al nom de María Elvira Mónica Lucía de San Nicolás de Tolentino i va enamorar-se de la cumbia.
Sort que de seguida n'oblidaria el nom, va pensar el Jota Efa.


J&J, detectius


Més informació sobre Taumatawhaka...

dimarts, 3 de maig de 2011

La matança de la Fira del Vi

Més famosa que la de Sant Valentí es farà amb els anys. Frases com "Ni un sol de viu", "El vi fa sang","No ho fa tot el vi" o la típica de "Jo ja ho vaig dir que això no podia acabar bé" es repetien al matí del dilluns dia 2 de maig, després d'un cap de setmana en què el vi corria pels carrers i, malgrat tot, se sentia olor de sang.

El cert és que, inexplicablement, l'assassí confessà abans de començar, davant de tot el públic assistent i amb la presència dels "suposats" experts en el tema; o sigui els escriptors "negres" (que no és el mateix que els negres que escriuen per a certs escriptors). La foto oficial transmesa pel departament de comunicació de la Cooperativa Falset-Marçà en deixa constància: un obrer del celler es declara culpable i les proves (un davantal tot tacat de sang) són a la vista de tothom. Els autors del llibre que es presenta no se'n perden detall. A banda i banda s'observa Juanma Garcia i Andreu Palatsí. Al costat d'aquest hi ha Ester Suñe i M.Lluïsa Gascón. Al fons es veuen Jordi Pijoan-Lopez (vegeu la seva crònica) i Fede Cortés comentant la jugada (com si això fos un partit de futbol). També es pot observar Cisco Sanchez i Oscar Esquerda, de March Editors, prenent bona nota i fins i tot una instantània del moment. On era Alfred Sala llavors, que no fa fer cap fins minuts després?

Abans d'arribar al lloc dels fets el cos sense vida de la víctima caigué al peus dels assistents caigut o llençat des del capdamunt d'una d'aquelles tines que conté el líquid rogenc en procés evolutiu. Bé, a lo millor només era que el vermut de Falset (fabricat segons una recepta més secreta que la de la Coca-Cola) a que havien estat convidats abans de començar els havia ennuvolat l'enteniment. Sigui com sigui, si a algú encara li quedava seny, el perdé totalment quan entrà a la sala de botes. La flaire del vi envellint-se combinada amb l'olor de fusta de roure era embriagadora. Això, juntament amb les obres gràfiques d'Isabel Sabaté que hi havia penjades a les parets, potser explicaria l'atenció que prestaren a les explicacions dels aprenents de criminals (perquè el criminal autèntic ja l'havien vist a fora) i la por a ser assassinats els convencé de la conveniència de comprar el llibre i també l'ampolla de vi d'edició especial per a l'ocasió.
Després d'un dinar de tota la banda on es planejaren futurs crims i atracaments tot brindant amb vins de la D.O Montsant, els autors van tornar al celler per a fer lectures d'alguns fragments del llibre. Enmig de la penombra, l'enòleg (pare del vi inspirador de tantes malifetes) explicà les qualitats d'quella beguda amb color de sang i seguidament, mentre els assistents les comprovaven, les històries "negres" ressonaven en aquell espai que normalment està sumit en el silenci.

Dilluns el matí tots el malfactors participants a la matança confirmaren que s'havien aixecat amb una gran ressaca. O potser era el regust de la sang?





Totes les fotos: Cooperativa Falset-Marçà.

dilluns, 25 d’abril de 2011

Falset: La fira del crim o Un riu de vi

Finalment, la sang es converteix en vi i fa cap al celler, d'allí on va sortir embotellat per a gaudí dels criminals que, ebris de sang, van cometre tots els crims possibles i després encara van tindre la santa barra d'explicar-los acompanyats d'una copa de vi, per dissimular i confondre els agents de la llei - o potser era veritable cinisme.

Serà l'acte final d'un mes de presentacions criminals que culminarà amb una bacanal de sang i vi.

És clar que, tots reunits al celler, serà una ocasió perfecta per a una detenció massiva per part de la policia literaria...

J&J

J - Així hi haurà molt vi...?
JF - De vi no en faltarà
J - I dones...?
JF - Home...
J - No era una bacanal?
JF - Literària
J - Bah! Molta lletra i poca teta
JF - ...
J- Vazquez Montalban. Obra inèdita.
Sargento Málaga - ¡A laz buenah...!
JF - Hombre sargento. ¿Que se le ofrece?
Sargento Málaga - A ver Jonzo, la lizta de delincuente é la ziguiente: Jordi Pijoan-López, M. Lluïsa Gascón, Alfred Sala, Andreu Palatsí, Ester Suñé, Juanma Garcia y Fede Cortés.
JF - ¡Coño sargento! Ha pronunciado los nombres perfectamente.
Sargento Málaga - Uno, que tiene eztudio.




En tot cas teniu aquí (16a Fira del Vi) el programa general on estem inclosos i la informació de tota la resta d'actes.
La imatge és la façana del celler (obra de César Martinell), una de les catedrals del crim (Ai!, del vi) de Catalunya.

dilluns, 18 d’abril de 2011

El riu de crims arriba al mar


Després de recórrer les terres del Matarranya, del Montsià, el Baix Ebre i el Baix Maestrat; després de saltar sense cap respecte fronteres entre diferents països de parla catalana; després de matar a tort i a dret - a pistola, amb les mans o amb ganivet - la sang del riu arriba, finalment, a la mar.
La vila marinera de Cambrils ens espera amb els brassos oberts (tot i amb certa natural desconfiança) i el seu alcalde - que també es poeta - farà que els seus habitants sàpiguen perdonar les nostres malifetes.




AgroBotiga Coop.Falset-Marçà.
Pau Casals, 23 - Cambrils

La presentació és el Dijous Sant 21 d'abril a les 19 hores a l'Agro Botiga de la Cooperativa Falset-Marçà (carrer Pau Casals, 23) i s'inclou dins la programació de Dies de llibres.

J&J, detectius

J - Cal portar banyador?
JF - Només alcohol. Per a les ferides de bala.
J - Que no temim vi?
JF - Ah, si! Esclar.









dijous, 14 d’abril de 2011

Cap de setmana criminal

Aquest cap de setmana s'amunteguen tres presentacions de "Un riu de crims".

1.- Divendres 15. Santa Bàrbara.
Dins les seves Jornades Culturals els assassins tenen una cita a la biblioteca José Escudé a les 19 hores. Hi seran Juanma Garcia, Jordi Pijoan-Lopez i Fede Cortés.

2.- Dissabte 16. Jesús.
A la Fira Literària. A les 10:30 del matí hi haura un esmorzar i cafè-tertúlia al voltant de la col.lecció "Paraula Ebrenca" de March Editors, en la qual s'emmarca Un riu de crims. O sigui, no serà totalment negre però segur que s'escapa algun tret. S'espera la presència de molts dels vint-i-quatre autors participants, entre ells també els delinqüents habituals: i Jordi Pijoan-López i Fede Cortés.

3.- Diumenge 17. Vinaròs.
La Fira del Llibre acollirà els criminals a les 19h. Aquesta vegada seran Vicent Sanz, Andreu Palatsí i Josep Igual.

Tot i que ragi molta sang, encara n'haurà de quedar perquè la setmana següent hi ha Cambrils, a l'altra Falset i a l'altra Blanes. I després Tortosa i Mora d'Ebre. Amb això acabarem aquesta primavera "negra", però no tindrem descans. Començarem l'estiu al Priorat , bressol d'autors del Riu de Crims com el Tibau o el Fede Cortés i de personatges com naltros, i on el vi és negre, negre...

J&J, detectius (amb riu o sense)

diumenge, 10 d’abril de 2011

La primavera ja ha arribat o La guerra de la tomaca


Heus aquí un altre dels casos ben estranys entre molts d’altres amb que s’han trobat els nostres detectius favorits al llarg dels anys i que, invariablement, han resolt amb gran mestria. En aquest cas, com en alguns dels que hem explicat últimament, l’estranyesa també ve de la naturalesa de la víctima, perquè pertanyia ni més ni menys que al regne vegetal. 

La manera d’encarregar-los la feina també fou ben original. Els arribà a crits, des de la plaça, a traves de la potent veu que una caixa toràcica de grandària descomunal guarnida amb dos pits de volum extraordinari produïa.
“Senyors Johnsons detectius, han segrestat el Narcís!”, bramà una dona grassa dirigint-se a un Jota que fumava repenjant a la barana del balcó. El Jota Efa, des de dins, també ho sentí i sortí a veure que passava. “Si ella tenia aquestes dimensions, el desaparegut Narcís com seria?”, pensaren a l’acte ambdós germans. 
I Déu n’hi do del rescat que en demanaran! exclamà el Jota pensant que haurien de cobrar a percentatge. 
Que això no va per pes el desenganyà el Jota Efa 
Ah, no? 
Que baixen o no baixen? els reclamà la dona, esbufegant a baix a la plaça. 
No els quedà més remei que baixar si no volien que se’ls morís d’un atac pujant les escales de casa seva. Si, per contra, l’obligaven a pujar i el seu cor resistia podria emprenyar-se i l’hòstia que els fotria podria fer-los aturar el cor a ells.
O sigui que un altre dels detalls originals d’aquest cas (i ja en portem dos) fou que, en comptes de al seu despatx, foren contractats al banc de la plaça que hi ha davant de casa seva. Tot i el soroll que produïen tots els afectats d’al·lèrgia primaveral que passaven per allí amb els seus esternuts i les seves mocades, els Johnson van poder entendre que el tal Narcís havia estat segrestat en l’espai de temps que la senyora grassa havia estat a casa dinant. El Narcís en qüestió es veu que no hi era o era al carrer o prenia el sol. No era el seu home (que diu ara?), ni el seu amant (vostès que es pensen?) ni un parent (que m’han vist bé, a mi?). Vaja, que la cosa prometia. I ja se sap que com més enrevessat més ben pagat. 
“Qui coi era aquell tal Narcís, doncs?”, rumiaven els Johnson. “La primavera ha arribat i ningú sap com ha estat, però el Narcís ho ha anunciat” havia recitat aquell dona. El Jota Efa, coneixent la dèria de son germà per les poetesses, patia perquè no se n’enamorés: no podria resistir tanta carn. Per a esbargir-se, decidí portar-lo a sopar. En mala hora se li va ocórrer! 
El primer plat del menú anunciava clarament “Amanida de tomàquet”. Era clarament un insult a la intel·ligència dels parlants de la varietat dialectal catalana del seu poble. El Jota Efa s’indignà i exigí, clarament, una compensació (si més no que el sopar li sortís de franc). L’hostalera, sense pèls a la llengua, justificà – clar i català - que l’ortografia d’aquell menú estava supervisada pel servei de correcció de català de l’administració comarcal i que si algú posava en dubte la perfecció d’aquell text que s’anés a queixar a la màxima autoritat de l’administració cultural corresponent, però no pas a ella, que era hostalera, no pas filòloga. 
El Jota, que tenia gana ves a saber si per ganes d’adquirir el mateix pes que la seva nova clienta o simplement per una qüestió de naturalesa va intervenir intentant posant pau:
 Au, va! Deixem-ho estar. 
Però el Jota Efa que les qüestions dialectals el posaven frenètic— ja estava embalat. 
I com sé jo que de què és aquesta amanida? Que vol dir tomàquet? 
Un tomàquet  una cosa vegetal i de color vermell contestà l’hostalera, ara ja bastant mosca.
Doncs la tomaca és femenina, per a què ho sàpigues. 
Ah, caram! Acabava de tocar el seu costat feminista. 
Vaig a trucar al servei de català digué dirigint-se al telèfon, tota decidida. 
En aquell moment es presentà una colla de jovent foraster. 
Mana! Podem fer un pa amb tomata? cridaren, obrint les “a” finals fins a límits més enllà d’allò considerat raonable. 
Eren de Marçà. Era evident. 
Aquí no en tenim de “tomata” cridà l’hostalera amb el telèfon a l’orella. Només hi ha tomaques femenines. 
Coi, que “tomata” també és femení replicà el Jota Efa. 
Ah! l’hostalera es quedà amb la boca oberta uns instants fins que reaccionà:— Bueno, així com quedem, doncs? 
Un nou client acabava d’entrar al restaurant. Era ni més ni menys que l’escriptora Maria Antònia Oliver. 
Teniu bona tomàtiga? – preguntà amb cara de baixar de l’hort, o venir d’Arbeca, o sortir d’una illa.
Els Johnson s’afanyaren a presentar-li els seus respectes i donar-se a conèixer com a detectius i narradors de les seves pròpies experiències. Però l’hostalera els va interrompre sense miraments per a intentar aclarir el cacau que li havien muntat amb la tomaca. 
No pateixis, nina va dir la Maria Antònia. Sa tomàtiga només és un vegetal. Com es Narcís, que ara floreix. 
El Jota i el Jota Efa es miraren als ulls. Tot començava a lligar. Com es notava que aquella dona mallorquina era de l’ofici (de l’ofici d’escriure i de l’ofici de resoldre crims). 
Efectivament arribava la primavera. I les dones del poble guarnien els carrers de torretes plenes de flors. No era gens estrany que una veïna, rosegada pels gels, robés la flor d’una altra aprofitant un moment de descuit. De fet, era habitual. Només calia passejar-se pels carrers amunt i avall fins a trobar el narcís ufanós davant d’un portal que no era el de la seva clienta per a tancar aquell cas de segrest. L’únic problema era arrencar-lo de les mans de la segrestradora, perquè per a enfrontar-se a una dona tan enorme com la seva clienta, segur que també devia ser de talla ics-ics-ela. Encara acabarien estovats! 
Però no. Perquè l’últim del detalls originals d’aquell cas fou el culpable. Era un home. I no tenia ni mitja hòstia. I encabat diuen que el homes no tenen sensibilitat! 
L’abraçada amb que els obsequià la seva clienta una mica més i els asfixia. Contenta amb el retorn del seu narcís, els pagà i ni preguntà qui havia sigut el responsable del delicte. Sort d’això, perquè resultà ser el seu amant secret, que vivia a la casa del costat i es guanyava la vida amb el cultiu de les tomaqueres que tenia al seu jardí.
 Com pot ser que un home tan prim resisteixi l’atac apassionat d’una dona tan grassa? s’estranyà el Jota Efa. 
La tomaca, Johnson, la tomaca. 
Crec que ara sí que em menjaria aquella amanida. Li diguin com li diguin a allò vermell que porta. 
Vermell o roig? preguntà el Jota, amb tota la mala intenció del món. 
I el dubte lingüístic s’estengué per sobre la bonança d’aquella primavera...


Notes dels detectius: Els noms de tomaca, tomata, tomàtec, tomàtic, tomàtiga, domàtiga, tomàquet o tomacó designen el mateix vegetal que surt de la planta anomenada tomaquera, tomatera, tomatiguera o domatiguera. Però això és ara. Als primers afortunats que van tenir la sort de poder estudiar català després de la guerra civil només els era permès utilitzar el mot “tomàquet”. Sort que la Catalunya nova es va revolucionar. 

Marçà és un poble del Priorat que es troba a tres quilòmetres de Falset. Tot i això, els parlars d’un i altre són tan diferenciats que qualsevol foraster els pot reconèixer. A manera de caricatura, es diu que a Falset parlen amb la e i a Marçà amb la a. O sigui que a Falset pronunciarien una cosa així com “tomaquE” i a Marçà una cosa semblant a “tomatA” o “tomacA”. 
"Mana" o "mano" és una expressió molt típica de Marçà, equivalent a xic-xica. 
Una torreta, al Priorat, és allò que a Barcelona anomenen test i que serveix per a sembrar plantes de jardí. 
Gentilesa dels detectius:
Per a il·lustrar aquest post aquí va una cançó molt primaveral de "Los delinqüentes":