divendres, 20 de desembre de 2013

Triple assassinat de Nadal en tres actes o El mal dels tres desitjos insatisfets (amor, amor i amor)


Quan la trucada sonà al despatx dels Johnson no hi havia ningú en condicions d'agafar-la. La ressaca post-reis (post-reixos, que diuen ells) els tenia ben aplanats. I és que aquest any havien estat ben generosos.
El Jota s'havia demanat una xiqueta del nou món i una altra del món vell i ara roncava com un tocino entremig d'una caribenca exhuberant i una cossaca més seriosa que un pal. Això si, l'havien deixat més eixut que el desert dels Monegros!
El Joan Lluís jeia entre la guitarra i una noia clavadeta a la Yoko Ono, tal com havia descrit a la seva carta. L'Àlex, que volia una dona amb poders paranormals (en tots els sentits), ara dormia abraçat a una suposada bruixa de més de mil anys d'edat i esperava que d'un moment a l'altre els seus esperits ascendissin fins els més enllà celestial (sense que per això haguessin de renunciar al plaer físic, esclar). El Miquel havia pregat que la Margarita tingués compromís amb la família o fos enviada ben lluny per feina i havia aconseguit quedar-se sense ella i rebre a canvi la delinqüent més buscada, més violenta, més tatuada, més escultural i més porca (una monada de nena, vaja).
El Jota Efa també dormia, gairebé colgat pel cos de la Lucia que li tenia una cama al damunt de les seves, un braç sobre l'esquena i el cap sobre l'espatlla. Era com si tingués por que se li escapés, i això que la carta que escrigué el JF als reis era gairebé una descripció d'ella mateixa: guapa, guapíssima, aragonesa, intel·ligent i... amb la pell de préssec. Quan els reis suposadament arribaren al balcó de casa dels Johnson, de cop aparegueren una caribenca, una russa, una mena d'americana-japonesa, una mil·lenària de pocs anys i una desvergonyida tatuada; desaparegué la Margarita (és un dir, havia trucat que no podria vindre) i les patates i l'aigua deixats a propòsit pels camells i la Lucia continuà en el seu lloc.
—Oh, Johnson! —exclamà ella—. Eres un encanto.
El que no veié va ser la postdata de la carta: "Que per una nit sigui més marrana que la mateixa Gran Ramera".
La nit de reis, doncs, havia de ser per força la reina de les nits. I hi havia preparat tot de licors i de discos de rumba!
O sigui que al matí ningú no sentia el telèfon. O no era capaç d'aixecar-se. I qui fos que trucava finalment se n'afartà i acudí fins al mateix despatx de la plaça de la Quartera. I continuà trucant. Ara a la porta.
Quan el soroll ja era insuportable en aquella casa, el Jota Efa es tragué la Lucia del damunt i es disposà a obrir.
—Iria yo, però no estoy presentable —s'excusà la Lucia.
—No pateixis —digué el Jota Efa, posant-se els calçotets al revés mentre caminava passadís enllà.
Només passar el forroll cessaren els cops a la porta i començaren els crits histèrics d'una dona que semblava haver-se tornat boja. No sabia si cridava sense dir res o si intentava dir alguna cosa. També podria ser que en veure'l amb aquell aspecte s'hagués acabat de trastocar. Al cap d'uns segons però, el Jota aconseguí entendre alguna cosa així com "els han matat".
—Vol que investiguem un assassinat? —preguntà el Jota Efa, serenament.
—Exacte —la dona es calmà de sobte
—Bé, en realitat son tres —afegí després.
—Entri, si us plau —digué ell

***

La dona no es decidia a parlar. L'aparença que oferia el menjador, ple d'ampolles buides per tot arreu, i el mateix Jota Efa, amb uns calçotets que clarejaven, no la devia ajudar gaire.
—Una mica d'aigua? —oferí el Jota Efa allargant-li una ampolla mig plena amb un líquid transparent.
La dona acceptà, una mica atemorida i feu dos glops seguits. Llavors semblà que s'envalentia i anava a dir alguna cosa, però entrà la Lucia al menjador i es tornà tancar. Era una dona de mitjana edat, vestida de manera molt sòbria, una mica antiga i sense pintar. Mentre la Lucia s'encenia un cigarret tornà a fer dos glops més de l'ampolla.
—Quiere fumar? —oferí la Lucia
—Jo? No. Què diu ara? —s'esgarrifà. Feu dos glops més i llavors acceptà:—Bueno va. Un dia és un dia!
Mitja hora més tard, tots tres havien fumat i havien rigut amb ganes. Perquè n'hi havia per riure. Resulta que els tres morts (assassinats) eren ni més ni menys que els mateixos Reis Mags d'Orient: Melcior, Gaspar i Baltasar, que portaven milers d'anys morts.
—Esta mujer ha vaciado una botella de vodka ella sola, Johnson —el previngué la Lucia.
—Que li han portat los reis? —preguntà el Jota Efa, dirigint-se a la dona.
Ella, una mica embarbussada, exclamà:
—Com vol que em portin res, si son morts?
—És clar —reconegué el JF.
—Pero podria explicarnos un poco como fue.
La dona recorregué amb la vista les ampolles que hi havia per terra i el JF li n'allargà una com la d'abans, però menys plena. Ella begué de nou. Amb la llengua ben solta, començà a parlar:
—Ja no es respecten les tradicions. Barregem castanyades i halloweens, Setmana Santa i vacances de primavera, la festa del Sant Patró amb la festa major, Nadal amb festes d'hivern i els Reis amb el Pare Noel. Hem deixat que els infidels barregin les seves festes amb les nostres i ara hem de tenir en compte el Ramadà o la festa del corder abans d'organitzar certes activitats. Al damunt hem deixat que s'infiltrin a les nostres celebracions. Gent sense fe: negres subsaharians, àrabs i moros, soviètics, gent de l'altra banda del mur, pakistanesos,...
—A veure, a veure,... —interrompé el JF—. Vol dir que una confabulació dels no cristians-apostòlics-romans ha assassinat els Reis d'Orient?
—Haciendo un viaje al pasado? —rematà amb ironia la Lucia.
La dona begué un glop més i conclogué:
—Tenia tres ninots dels reis al balcó, com els del Pare Noel que posen per fer bonic. Doncs aquest matí els he trobat penjats pel coll, aforcats. Com una amenaça. Segur que han matat als de veritat. Bueno, als que feien de reis ahir a la cavalcada.

***

El Jota Efa i la Lucia s'havien vestit i havien sortit corrents deixant la clienta a casa. És que tinc calor i no em trobo massa bé, va dir, traient-se roba. "Borracha, que està", remugà la Lucia.
Primer s'arribaren fins a la casa d'aquella dona. Efectivament els ninots dels tres reis penjaven cadascun d'un balcó amb un cordill lligat al coll.
Després anaren fins a la nau on muntaven les carrosses i les disfresses dels reis i els patges. No hi havia ningú ni cap cosa fora d'allò que és normal. El terra era ple dels paquets sense res a dins i els guarniments trencats de les carrosses.
Decidiren treure el cap pel Pont, el centre del poble, a veure que se sentia. Però l'únic que se sentia eren els crits d'alegria dels xiquets carregats de regals anat amunt i avall de casa del padrí a casa de la padrina, de casa del iaio a casa de la iaia. Anades i vingudes sota l'atenta mirada del col·lectiu magrebí a una vorera i del col·lectiu romanès a l'altra banda de la vorera.
Però en aquestes aparegué el "sargento" Málaga:
—Johnzo! No me diga que trabajai en dia de reie.
—Pues si, sargento. Tenemos que trabajar porque nos han encargado la investigación de un grave delito.
—No zerá lo de loj tre desaparecío?
Davant la cara d'estupefacció del JF i la Lucia, el "sargento" continuà:
—Un negro, un rubio nórdico y un ruzo de pelo blanco.
—No me diga que eran los figurantes de la cabalgata de ayer?
—Poz creo que zi.
O sigui que era veritat.
—Pues creo que ya sé donde estan —digué la Lucia.
Minuts després forçaven la porta de casa de la seva clienta i es trobaven els tres homes morts. Sobre la taula, es notava que llençat amb menyspreu, el regal que li havien portat: una ampolla de colònia.
En sortir se n'adonaren que, enganxat a la barana del balcó de la casa del davant, hi havia  un ninot vestit de Pare Noel però amb la pell negra i uns exagerats atributs masculins ben a la vista.
—Ezto e una indecénzia. Zeguro que el azezino vive ahí —digué el "sargento".
—El asesino es una mujer y si nos acompaña a casa se la entregaremos —corregí el JF.
No calia utilitzar la força perquè la dona portava una turca monumental i jeia mig despullada entre les ampolles buides escampades per tot el menjador.
El Jota i els altres ja s'havien aixecat.
—M'hija, esta mujer necesita un buen macho! —els digué la caribenca.
La bruixa amiga de l'Àlex dona la seva, d'explicació:
—La noia té raó. Aquesta dona necessita un home, urgentment. També necessitava una bona borratxera. Però el mal ja està fet. Esperava que els reis l'hi portessin tot el que demanava i com que no ho han fet s'ha enfadat.
La russa no digué res. Continuava seriosa. I despullada. El "sargento" se la mirava, contemplant aquell cos jove i ben format de pell blanca però fent veure que esperava que digués alguna cosa.
—Castigueu-me! —barbotejà entre somnis etílics la dona estirada al terra.
—El pitjor és que el veí se li oferia per rebentar la seva virtut i ella, per tradició, no volia renunciar als seus referents —digué el Jota Efa—. Ara se n'ha adonat que es va equivocar. Però ja és tard.
—Y reclama un castigo —afegí la Lucia—. Sin penitencia no hay paraiso.
De sobte sonà el telèfon. La Margarita demanava a la Lucia que fes cap al domicili dels fets per aixecar els cadàvers.
—Hòstia! —s'espantà el Miquel.
—Sargento: llévese a la mujer y además, como regalo de reyes, tambien le voy a entregar a una delincuente que hace tiempo que persigue. Una que va muy tatuada.
—Hombre, gracia! Va a zer un dia de reye redondo.
El Miquel bufà, alleugerit. El Joan Lluís, de mentre, agafà la guitarra i increpà la Yoko Ono:
—Tu saps cantar rumba? Avui anirà bé la Rumba Criminal de la Orquestra Mirasol.
El Jota, dessonillant-se, preguntà en veu alta:
—Si el client i l'assassí és la mateixa persona, naltros no cobrem, no?

*** FI ***
 
 

diumenge, 15 de desembre de 2013

La història d'un poble l'escriuen els seus habitants...


...i aquesta és una part de la història, la d’un grup de veïns del poble que un dia van decidir constituir un grup polític independent i van estar durant uns anys portant les regnes de l’ajuntament.

Així comença el pròleg d'aquest llibre escrit pel nostre padrí (Fede Cortés), que s'ha tornat a ficar en la escriptura històrica.
Es tracta d'una crònica del grup municipal INDEPENDENTS X FALSET, des dels antecedents que van gestar aquell moviment cívic i van cristal·litzar en la creació del grup fins que, després de quatre legislatures, perden les eleccions i queden en minoria i a les portes de la dissolució.
El llibre és de gran format i conté nombroses fotografies i declaracions de tos els protagonistes.


I a naltros que ens importa, podríeu pensar. Doncs bé, qui es penseu que ha fet la investigació i ha interrogat els culpables i els testimonis?
Com és que hi ha algun episodi que alguns que ja l'han llegit diuen que sembla de gènere negre? Elemental Sr. Watson!

Johnson&Johnson
detectius historiadors

J.- I al final se sap qui és l'assassí?
JF.- A qui no hi ha morts, Jota.
J.- Així allò de cadàver polític...?
JF.- És una manera de parlar
J.- Coi, que avorrit!

divendres, 1 de novembre de 2013

What por todos los santos is this o Castanyada versus Halloween

Estimats i estimades
assassins i assassines, delinqüents i delinqüentes, lladres i lladros, malfactors i malfactores, estafadors i estafadores, segrestadors i segrestadores, mangants i mangantes, amics d'allò que no es seu i amigues d'allò que no és seva (no pas "cebolla"), companys i companyes detectius (i detectives), policies i policie(a)s?, jutges i jutgesses, polítics corruptes i polítiques (persones) corruptes, polítics honestes i polítiques(també persones, femenines) honestes... Tots i totes en general
Per fi algú ha posat seny (i senya?). La filòloga Carme Junyent diu: 'Que s'acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení'. Ja era hora!
Ara ja con cal discutir si és Castanyada o Castanyot. Llàstima que algú ja ho està canviant pel neutre halouin; totalment neutre. Per tots els sants, que coi és això!


 
 
J&J,
detectius filòlegs
 
P.D.1
La mala qualitat del vídeo de la Fundación Tony Manero és deguda a les interferències del més enllà en un dia com aquest.
 
P.D.2
En el nostre llibre "De Tots Sants a les rebaixes de gener" podeu trobar un relat ambientat en aquest dia tant nostrat (La gran castanya(da) o Li deien Trinitat).
 


dimarts, 1 d’octubre de 2013

El català és cosa de tots o Tots no serem pas catalans


-Johnson! ¿En Mallorca son catalanes?
-Si, Lucia. D'idioma.
-¡Maño! No sabia yo que llegaba tan lejos vuestra lengua.
-També la parlen a València -digué el JF.
-Ah! ¿Si?
-A la Catalunya francesa...
-¡Coño! Ay, perdón...
-A Andorra...
-¿De Teruel?
-Principat d'Andorra
-¡Ah!
-A L'Alguer, Sardenya. A la comarca del Carxe, a Múrcia... I a la franja de ponent.
-¿La franja de poniente?
-A l'Aragó. Les comarques del Matarranya, la Llitera, Ribagorça, Baix Cinca i Baix Aragó.
-Co... Ay! A mi nunca me habían contado que en Aragón se hablaba catalán.
-En realitat ara es diu LAPAO.
-¿Y porque le cambian el nombre?
-Quan una cosa perd el nom per l'identitat.
-Stat rosa pristine nomine, nomina nuda tenemus --sentencià el Jota ficant-se a la conversa.
-És un frase que utilitza Umbeto Eco en un llibre seu -aclarí el JF-. Vol dir...
-De la primitiva rosa solo nos queda el nombre. Conservamos nombres desnudos. O algo así -traduí la Lucia.
-Bé, no està malament.
-Es que soy de letras.
-La qüestió seria que de la rosa ens queda només el nom, que el nom conté la idea de la rosa -
argumentà el Jota.
-¿Quieres decir que lo hacen a propósito, lo de cambiar el nombre del idioma?
-És clar. Primer s'accepta Valencià o Balear com a sinònim de la variant dialectal que es parla allí, però després volen fer creure que és un altre idioma. I s'arriba a l'animalada d'inventar-se un nom per a batejar una varietat determinada amb la idea de fer creure que no és la mateixa llengua.
-Esto es terrorismo cultural.
-Exactament. Un bon cas per a una novel·la negra.
-Negra i catalana -afegí el Jota
-Entens ara perquè donem suport als mestres de les Illes Balears? -preguntà el JF
-Porque apoyando a los Mallorquines estais apoyando a los Valencianos y a todos los demás, pero al mismo tiempo os estais defendiendo vosotros mismos.
-Elemental, querida Lucia -conclogué el Jota



Johnson&Johnson, detectius
dels Països Catalans



dilluns, 9 de setembre de 2013

Mediterrània catalana


clica aquí  per enllaçar amb el blog anterior
AQUEST BLOG ESTÀ ADHERIT A LA INICIATIVA “BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA”
clica aquí per enllaçar amb el següent blog





Aquest estiu un lector se'ns ha emportat cap a Mallorca. Des d'allí estant hem pogut contemplar (teòricament) la costa del domini lingüístic català: des de Salses -més amunt de Perpinyà, a França- fins a Guardamar -a la gola del riu Segura, província d'Alacant.
Si la nostra vista fos de super-heroi haguéssim pogut allargar la mirada cap a l'interior, fins a Fraga, a la franja de Ponent, província d'Osca. I girant-nos cap a orient, fins a Maó, considerat el punt situat més a l'Est dels territoris de parla catalana.
Si fóssim estrictes, dins d'aquests territoris també hauríem d'incloure la regió del Carxe, a Múrcia, i la població de l'Alguer, a Sardenya.
O sigui, que els nostres llibres -apart de Catalunya- es poden llegir perfectament a València, Illes Balears, una part d'Aragó i una minúscula part de Múrcia a l'estat o "unidad de destino en lo universal" anomenada "España". A més també es poden llegir a Andorra, una part del sud de França i una ciutat d'Itàlia. Coi! Quina quantitat de clients potencials! I naltros aquí, contemplant aquest mar tan blau, quan hauríem d'estar matant-nos a escriure!
A escriure en català. Perquè escriure en la teva llengua és defensar el teu país.
Per això ens hem apuntat al Blog-Via Cap a la Indepedència. En comptes d'enllaçar-nos les mans enllacem les nostres paraules, de blog a blog.
Tant de bo a Mallorca i a València, que tenen tanta feina per defensar el català, els serveixi d'alguna cosa!


Johnson&Johnson
detectius independents




dimarts, 23 d’abril de 2013

Accèssit 3er. Premi Narrativa Curta d'Amposta

Aquest nostre editor és una sorpresa contínua.

Ara resulta que escriu coses sense tindre'ns en compte a naltros.
I al damunt li donen premis! Veieu sinó aquest: Accèssit al 3er Premi de Narrativa Curta d'Amposta.
Amb una història d'olors i perfums i dones i... "L'home que ensumava les dones" es diu, el relat en qüestió.
Ja em direu com es pot triomfar amb un relat que només té un títol (en comptes de dos, com els nostres) i no és de gènere negre! No hi ha Déu que ho entengui!
Per postres el jurat és de luxe: Teresa Bertran, Josep Igual, Rafael Haro i Joana Serret.
Sort que algú l'hi ha passat al davant i ha guanyat el primer premi: Miquel Reverté.
En fi, us deixem unes instantànies del moment i la "foto finish" (o sigui, el pont d'Amposta, lloc de sortida i última foto de l'esdeveniment).

J&J,
detectius emprenyats.

 
 



 

dissabte, 6 d’abril de 2013

J&J a Lletres Ebrenques


Aquí ens teniu, a la ràdio (Antena Caro). El malfactor de l'esquerra és Emigdi Subirats, entrevistador. El de dalt a la dreta el nostre padrí, entrevistat. Al peu la nostra signatura.
No cal dir res més. Tot està dit aquí: Entrevista Fede Cortés


J&J,
estrelles de la ràdio

dijous, 4 d’abril de 2013

IV Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar


El passat 23 de març es va commemorar a Alcanar el Dia Internacional de la Poesia. Un total de 31 poetes van participar en la mostra de la qual en va sortir un llibre recull (s'adjunta la imatge de la portada).
La participació del nostre padrí, Fede Cortés, s'anomena: Poemes Científics. Abans de recitar-los els presentà dient: "Aquesta nit ha mort Bebo Valdés, un gran músic cuba. I la música ja sabeu que és pura matemàtica. Matemàtica desbordada per la mateixa música. Com la poesia".

Poemes Científics.

Cada dia que passa és com un any.
Cada any és ben bé una dècada.
Tal com diu la teoria
de la relativitat és com si els altres
anessin en una nau espacial
i jo caminés sol enmig de la terra.

Veig les noies joves i fresques
I jo em sento vell i incapaç
de poder-les fer felices.
Si l’energia és la massa per
la velocitat de la llum al quadrat
potser hauria de menjar força per a
convertir-me en un home ben gras.

***

Quan la suma més senzilla no dóna
i després de repassar-la es generen
més enigmes,
és un consol poder recórrer
a la psicologia i trobar una excusa
per la poca traça.
Un trauma infantil que va provocar
un odi etern a les matemàtiques,
una mena de complex estrany
que és perfecte per a convertir
cada xifra en una lletra i poder enviar
missatges amenaçadors al professor.

La professora de biologia, en canvi,
és una demostració vivent
de la perfecció del cos humà.

***

Dono voltes i voltes al teu voltant,
cada vegada més i més de pressa,
però en comptes d’apropar-me
m’allunyo lluny i lluny i lluny.
La força centrífuga m’aparta de tu,
la molt perra, i jo corro i corro i corro
per vèncer-la. Però no puc.
No es pot anar contra les lleis de la física.
Espero no topar amb cap obstacle.
L’energia potencial es convertiria
en una simple bona trompada
i tu te’n riuries. I no hi ha cap fórmula
matemàtica que ho pugui descriure.

***

Et doblego per les articulacions.
Et plego en trossos cada vegada més minsos.
Premo bé els doblecs,
Per a que es mantinguin i no et despleguis
Així et vaig fent més a la meva mida,
que no em pugis a cavall
i em facis sentir un pobre home
incapaç de satisfer-te.
El meu únic dubte
és si la papiroflèxia
és una veritable ciència.



-Doncs, això.
-A estudiar!
-Que el saber no ocupa lloc.
-I els números (o eren les lletres?) amb sang entren.

J&J,
detectius poetes


dissabte, 9 de març de 2013

100 anys fent vi

La Cooperativa Falset-Marçà fa 100 anys. Fa cent anys que fa vi (entre d'altres el que incorpora la Trobada de Gènere Negre)
Durant tot el 2012 ha anat organitzant tot un seguit d'actes per a celebrar-ho que van culminar aquesta setmana amb la inauguració de les obres de rehabilitació del seu celler modernista i la presentació del llibre "100 anys fent vi".
El llibre és un exemplar de divulgació en què s’explica molt detalladament l’evolució econòmica i social del celler cooperatiu des dels seus orígens fins a l’actualitat. Els textos han estat treballats per diferents autors locals coordinats per Jaume Teixidó Montalà, director de l’Arxiu Comarcal. Els autors són Pere Audí Ferrer, Neus Rofes Ferré, Miquel Maria Ferré Martí, Maria Jesús Sánchez Soldevila, Marta Pelejà Muntané, Toni Orensanz i Jordi Soldevila i també el nostre padrí Fede Cortés Cortés.

Però, qui es penseu que li ha fet la investigació? qui s'ha submergit entre documents, papers, actes,...? qui ha investigat personatges protagonistes? qui ha fet seguiments, escoltes, fotos d'estranquis i altres pràctiques diverses que ningú coneixia fins que van sentir parlar d'uns tals Metodo3? què seria dels aficionats a historiadors com el nostre padrí sense gent com naltros que li fa la feina bruta? No res. Seria capaç d'escriure la història al revés.

Per tant, us garantim que tot el que s'hi diu és cert. Si més no en el que respecta al capítol del nostre padrí.

J&J,
detectius historiadors


diumenge, 3 de febrer de 2013

Podar o esporgar

La pregunta la va fer la Lucia:
-¿Cual es el arma homicida más rara con la que os habeis topado?
El Jota no va tenir temps ni de pensar-ho. S'acabà la copa de vi que tenia a la mà i agafà una ampolla d'aigua orfe que rondava pel sofà i, com que no sabia on tenia la tauleta de fer conferències, pujà dalt la taula del menjador.
-Senyors i senyora. La conferència d'avui tractarà ni més ni menys que sobre armes assassines. Armes blanques (punyals, ganivets, punxons,...), armes de foc (pistoles, escopetes de cartutxos,..), eines que són armes (pics i pales, martells, tornavisos,...), estris que no són armes però maten (cordes per ofegar, coixins per asfixiar, ...), substàncies naturals i artificials que maten (verins), ... L'amor, que també mata. En fi...
Exacte: fi. La conferència s'acabà de cop. Les taules, quan no son estables, també poden ser una arma homicida. En aquest cas només provocà un nyenyo al cap del Jota i una pèrdua provisional de la seva memòria que l'impossibilità de continuar amb la conferència.
Però la Lucia continuava esperant una resposta.
-De fet no hi ha armes estranyes -va dir el JF, obligat a continuar el que son germà havia començat -. Qualsevol cosa pot ser un arma
-¿Por ejemplo?
-Doncs.. un os de pernil -digué el Miquel.
-Esto sólo pasa en las películas de Almodóvar
-No creguis -replicà el JF-. Recordo un cas en què l'arma assassina va ser una simple pedra de llicorella.
-¿Un golpe en la cabeza?
-Al coll, de fet. Va tallar la vena jugular. Una sangada!
-¡Que desagradable! ¿Y cual era el móbil: venganza, celos,...?
-Una simple discusió. Es tractava d'uns temporers que estaven a la vinya tallant els sarments.
-Podando
-Aquí està la qüestió. Segons un el que fèien era podar i segons l'altre esporgar. No sé quina versió defensava el mort.
-Ponme un poco más de vino, anda. A ver si me reconforta. O sea que no se sabe que palabra ganó la partida.
-En realitat, l'assassí tampoc ho tenia clar. Davant l'estupefacció de tots els companys, que si no estaven prou esgarrifats per la sang ara acabarien amb els nervis de punta, el criminal es dedicà a fer una cosa semblant a allò de "m'estima, no m'estima" però amb "podar o esporgar"
-¿Con una ,argarita?
-Aquí ve la part més espantosa.
-¿Ah, si?
-El criminal, en comptes de desfullar una flor, anava tallant els dits del mort amb les tisores de podar.
La Lucia sentí que el glop de vi que acabava de fer li quedava a mig camí de l'estómac, amb ganes de tornar amunt, però aconseguí fer-lo baixar.
-¿Y esto fue muy lejos de aquí?
-No pas gaire. Mira, tot just a la vinya on fan aquest vi que estem bevent.
Ara si que la Lucia fou incapaç de retenir el vi que volia fugir de la seva panxa cap a l'exterior. No fou a temps ni de posar-se la mà davant la boca i ruixà el Jota en tota la cara.
-Ara que m'en recordo -feu ell, retornat a la realitat-... L'arma més esgarrifosa que hem vist mai són unes tisores de poder. A més eren de la marca Kamikaze, el mateix mal nom que l'assassí que les va utilitzar.

J&J, detectius

Relat per al 268e. Joc Literari Blog Jesus M. Tibau

dilluns, 28 de gener de 2013

El Coc i la coca, matrimoni ben avingut?

El proper lllibre de les nostres aventures, el que farà el número cinc, ja fa temps que està a punt, a la recerca i captura d'un editor. Justament, un dels casos que inclou està ambientat en un 3 de febrer: "L'enigma del coc de Sant Blai o La saga/fuga de J.J."
Pels qui no ho sàpiguen aquest coc té molts metres de llargària i, una vegada beneït, es passeja pel poble fins arribar al lloc on antigament hi havia el portal de Sant Blai. Allí, mentre es ballen sardanes, es mengen bunyols amb vi ranci i, a continuació, es rifa el coc. Però que passa quan ningú vol que li toqui, quan corre el rumor que provoca efectes secundaris (que són molt primaris),...? Està en perill la tradició? 
I no només això. És veritat que el poble s'eleva pels aires aquest dia com passava a Castroforte del Baralla a la novel.la "La saga/fuga de JB" del Torrente Ballester?
La investigació va a càrrec del Jota Efa i la Lucia en solitari, perquè els demes són al Marroc, però el Jota envia la corresponent conferència per carta, on el mite de l'antiga Auseta embolica la troca una mica més.
Al final no només aconseguim que la festa no es perdi sinó que fins i tot donem consells per a reconvertir-la i treure-li més rendiment.
Ah! i per donar-li el toc literari convenient el coc no podia tocar a ningú més que a la bibliotecària.

Per anar fent boca, heus aquí el començament:
"De tots els llocs on havia quedat per trobar-se amb algú al llarg de tota la seva vida, aquest era sens dubte el més inversemblant de tots. El Jota Efa no es podia acabar de creure que un dia entre setmana s’estigués assegut en un banc de l’església al costat de la Lucia, que aguantava a la falda un cistellet ple de castellets, brioixos, pomes i caramels. Però era cert. Era Sant Blai i havia quedat amb el seu client a missa, a beneir. A la Lucia li havia fet tanta il·lusió que havia demanat d’acompanyar-lo i no s’hi va poder negar, és clar: quan es tractava de costums i tradicions no volia obstaculitzar la seva integració".


J&J, detectius
(no pas pastissers)

P.S.
-Tu t'estimes més coc o coca?
-Per quina via dius que va?
-No sóc missògin ni misàndric
-Si la coca és el femení de coc... quin serà el femení de coco?
-Sabíeu que a Falset hi ha qui utilitza Recoc! com a substitut de Recoi?
-D'això parlàvem...
-Coi de coc.
-Cony de coc
-Ai! Coc de cony.





dimecres, 16 de gener de 2013

Borbons 0 - Falset 1

"La Quartera era plena de gom a gom. La gent s’amuntegava a les vores de la pujada esperant per a poder presenciar el pas de la comitiva. La banda, que acabava d’entrar a la plaça, s’anava a instal·lar ordenadament a les escales del mig. Des d’allí amenitzaria el moment àlgid de la festa, quan tots els carros, un rera l’altre, intenten salvar amb dignitat la forta pujada sota la mirada crítica d’un públic que coneix fins l’últim detall del terreny. Després d’aquestos, les cavalleries, a les ordres dels seus elegants genets, exhibirien orgulloses la seva bellesa fent créixer l’enveja entre els presents. Era el moment clau per als participants, que s’ho jugaven tot a una tirada: si l’animal es feia enrere no importava tota la resta d’encamisada que ja s’havia fet; era com si no s’hi hagués anat."

Aquesta és una de les descripcions de l'ambient vibrant de la festa l'Encamisada. Forma part del text del cas titulat "El misteri de l'Encamisada o Donde estará mi carro?" que s'inclou dins el tercer llibre de la nostra sèrie ("El català és un misteri poètic?"). Diu la llegenda que, durant la guerra de successió, els falsetans, camuflats amb la boira, van enganyar els francesos i es van emportar la victòria. Aquest és justament el misteri que explica el Jota en una conferència, on apareixen personatges com el Carrasclet o el coronel Joan Nebot. "Casi nà!", que diria el sargento Málaga.
Però allò només era una batalla. Tothom sap que al final, aquella guerra va acabar amb el resultat (arrodonit) de de FelipV 1714 - Catalunya 0.

El final del relat potser anticipa com anirà el segon round d'aquesta guerra que fa tant de temps que dura:


"En última posició, davant del pendó de Sant Antoni, aparegué el Miqueló amb un cavall blanc com la neu i amb una noia muntada al darrera. Era esprimatxada, amb ulls blaus i lluïa una piga vora els llavis pintats de vermell
- Es diu Françoise! – els la presentà el Miqueló mirant cap a dalt. 

- Bonjour! – cridà ella -. Vive l’encamisade! 
- ¿Que te he dicho? – digué la Lucia mirant el Jota Efa
 - Que al final del seguici de l’encamisada hi vagi una francesa amb una piga vora els llavis disfressada de catalana només pot indicar que estan contraatacant".

J&J, detectius encamisats

P.S.
I la música? Doncs la guitarra del Toti Soler amb lletres del Palau i Fabre, del Leonard Cohen,... Aquí en teniu una mostra: