dimarts, 23 de desembre de 2014

Nadal sense Cocker o Joe Cocker que estàs en el cel


Hi ha un famós cas nostre que encara està inèdit. "El diluvi comarcal o Cadàvers atònits". El relat està situat en l'escenari del Cas Priorat i l'acció transcorre enmig d'una pluja persistent (metàfora del diluvi bíblic?) que s'acaba per Sant Joan (el foc!, que també purifica). Malfactors marcats per unt tret físic que els identifica, empreses fantasmes, polítics corruptes,... campen pel mig d'una història delirant si no fos perquè s'assembla molt a la realitat. 
Omnipresent, Joe Cocker, agafa una significació mítica dins d'aquella disbauxa que llavors era el Priorat.
Ara, vora Nadal, el Cocker se'ns n'ha anat.
Recordem-lo amb nostàlgia i intentem no oblidar-lo ni oblidar tot allò que va passar durant aquells estius al Priorat. 
I malgrat tot, Bon Nadal.


J&J, detectius us desitgen Bon Nadal





-Y esto que tiene que ver con la Navidad?
-Nadal serà tres dies després de la seva mort
-Tu crees que resucitará a los tres dias?
-Claro! Joe Cocker is god. Ah, no! que aquest era el Clapton.



diumenge, 14 de desembre de 2014

J&J a La Fatarella o El Montsant envaeix la Terra Alta




Amb la bona carta de presentació de la fatarellenca Ester Suñe, ahir dissabte vam desembarcar a La Fatarella. El lloc dels fets va ser la seu de la Fundació el Solà, que molt amablement es van prestar a ser partícips de la trama.
Sembla ser que els presents van xalar del viatge de la serra prioratina a l'andina i de la parada tècnica entre muntanyes.
Per acabar, gentilesa del "Centre Quim Soler, la literatura i el vi" un tast de la tirada especial feta per al centre del vi DO Montsant "Èlia" del celler Ficària Vins.
La nota de tast la vam fer naltros mateixos perquè el Jordi Rius, que n'era l'encarregat, estava colgat d'olives.

J&J, detectius tastadors.

-Hartica me teneis, Dios Mio!
-Vamos Lucia, que no hay para tanto!
-Que no? Pero si siempre meteis el sexo en medio. Si el proximo dia no hace la cata Jordi Rius yo no vengo.
-L'haurem de treure del davall de la muntanya d'olives.
-Veigues que no fem una altre llibre: De la muntanya d'olives a la muntanya de raïm.



Esperant l'hora

dimarts, 2 de desembre de 2014

Del Montsant als Andes passant per la serra de la Fatarella


"Se fa sapiguer que alego estarem en un poble que està tant alt com lo coll de Falset, on mengen coca d'avellanes i quan fa bon temps diuen que fa bona ora.
No sigueu escarransits i veniu. Que és de bades, tu! 
Pus que espereu? Sundemà ja no quedara vi."




dimecres, 1 d’octubre de 2014

Amor a Sant Gregori o Tardor de consultes

Començava el curs escolar i ja començava la feina, pensà el Jota. No hi havia manera de descansar mai en aquella casa.
-Agafes el telèfon o què? -preguntà el Jota Efa des de la cuina
-Si home, si -digué el Jota aixecant-se del sofà-. Què hi ha? -preguntà després amb mala gana, dirigint-se a l'auricular.
-Johnson&Johnson? -preguntaren
-Johnson, per servir-lo. L'altre Johnson fa el dinar.
-Però no és...?
-Som
-Son?
-I serem
-Escolti...
-Gent catalana
-No sé si...
-Tant si es vol com si no es vol
I tant si volia com si no, el Jota Efa aparegué en aquell moment i li arrabassà l'aparell de les mans.
-Johnson&Johnson, digui -feu, amb veu greu i seriosa. La mirada assassina la tenia posada sobre son germà, que feia com si no sabés que havia passat.
-Poden... Es a dir, volíem... Volem consultar...-van dir
L'interlocutor, que encara no s'havia presentat, quequejava, dubtava; probablement tenia por, estava indecís, pensà el Jota Efa
-Consultar? -preguntà
-Ah, si! -digué el Jota, com si acabés de recordar-ho-. El president acaba de signar el decret de la consulta. Ho acaben de dir.
El Jota Efa es girà amb cara d'emprenyat.
-No t'he dit que m'avisessis?
-Ara, ara t'aviso -digué traient-li importància a la puntualitat-. Encara... encara ho estant donant per la tele
-Senyor Johnson -demanaren a l'altra banda del fil
El Jota Efa recordà que estava parlant amb un possible client.
-Si, digui'm, digui'm. Perdoni.
-Doncs, això, que...
No avançarem, pensà el JF.
-Vostè sap on som? A la Quartera
-Si, si,
-Doncs l'espero o els espero. D'aquí a mitja hora? Tinc el dinar el foc i no me'l puc deixar ara.
-D'acord -confirmaren a l'altra banda

*****

Els clients eren un matrimoni de mitjana edat però ben conservats. Esportistes, segurament.
-Saben que ja s'ha publicat la Llei de Consultes? -preguntà el Jota
El JF girà el cap i se'l mirà arrugant el front.
-Si, si -digué la parella.
-Doncs bé. Que és el que els preocupa? -preguntà el JF intentant generar confiança i centrant el tema.
-És el nostre fill -digueren
-No està a favor de la consulta?
-Johnson! Vols callar -cridà el JF
-No. No sabem on és. No...
-S'ha escapat de casa?
-En realitat ha anat a estudiar fora, a Tarragona -digué l'home -. Però no tenim més notícies d'ell. No contesta al mòbil i al pis on havia d'estar diuen que no l'han vist. A la facultat no ha aparegut cap dia.
-Creuen que l'han segrestat? -preguntà el JF
-No sabem que pensar -digué la dona, plorosa.
-D'això... una consulta -apuntà el Jota
-Johnson! -el renyà el JF
-Tranquil. Només volia consultar... si volen que el trobem o no.
-Si us plau -demanà la dona.
-Tinguin -digué l'home i els allargà un sobre amb fotos, les dades del noi, del pis, de la universitat, ...
El Jota Efa l'agafà i donà un cop d'ull.
-Everest, es diu?
-Si. Es que som... abans fèiem alpinisme.

*****

La Lucia feu cap a l'hora de dinar.
-Maña, como ves esto de la consulta, tu? -preguntà el Jota
-Profesionalmente o personalmente?
-Hazme una media
-Y Margarita, que dice? -digué el Jota Efa, tallant la possible resposta.
-Que la ley es la ley
-Això es veritat -digué el Jota-. Ara, la revolució és la revolució.
-I si la llei canvia ha canviat -afegí el Jota Efa.
-Que quieres decir?
-Que un dia ets jutge i l'endemà ha canviat la llei i ets un ciutadà del carrer.
-Hombre! Quieres decir que...?
-Que el Miquel haurà de triar entre tindre una nòvia jutgessa o una nòvia d'un altre país -digué el Jota.
-Maño! Yo no quiero irme. Que yo soy de la corona de Aragon!
-Te quedaràs amb mi? -preguntà el Jota Efa.
-En caso de tener que escoger entre cualquier cosa y mi amorcico, lo tengo claro.
-Si es poseu romàntics jo me'n vaig -avisà el Jota.
-Pensa que un país nou és una cosa molt romàntica -explicà el Jota Efa.
-Bueno. Potser em quedo doncs. A més, encara hem de dinar.

*****

A la tarda el Jota Efa insistí en portar la Lucia ala paratge de de l'ermita de Sant Gregori.
-Johnson, esas cosas de parejicas en Sant Gregori se hacen por la noche -digué burlant-se'n la Lucia, de camí a aquell paratge vermellós.
-Es que las mañas siempre pensais en el sexo, eh!
-Tontico!
-Lo que vull és ensenyar-te l'ermita.
-Pero si ya la conozco.
-Mira-la bé -digué el Jota quan foren al davant-. Si mai ens casem... És un dir, eh! Però si mai ens casem ho farem aquí.
-Pues si que estás romántico, Johnson!
-Aquest lloc m'inspira. Imagínate a Margarita dirigiendo el oficio...
-Johnson! Esto es una iglesia. Como va a hacer la misa Margarita?
-Bueno, las lineas argumentales de estas ceremonias no las tengo muy claras.
-Ya, ya. Y luego yo podria tirar el ramo de novia desde ahí arriba -digué la Lucia assenyalant el mirador habilitat sobre la roca més alta que hi havia davant l'ermita.
Enjogassats, van pujar a dalt i van observar Falset sota la vigilància de la roca amb aspecte de cara humana batejada amb el nom de "gegant" que s'alçava a uns metres d'allí.
De sobte la Lucia es fixà en alguna cosa que hi havia enganxada a la barana de ferro que protegia del perill de caure a l'abisme.
-Johnson, mira
-És un candau?
Efectivament, enganxat a una de les barres de la barana, hi havia un cadenat tancat. 
-Es un símbolo de amor. En un libro de un tal Federico Moccia las parejas, para sellar su amor, escribian sus nombres en un candado que dejaban cerrado en un puente de Roma y luego tiraban la llave al Tíber.
-I aquesta costum ha arribat fins aquí?
-Sabes cual es el monumento que mas querian visitar mis sobrinas de viaje de fin de curso en Roma? 
-Ese puente
-El puente Milvio 
-Y...lleva los nombres, éste? -preguntà el Jota Efa, assenyalant el que tenien davant.
-Las iniciales -digué la Lucia
-Sabes que? Vamos a comprar un candado y volvemos por la noche.
-O sea, que abandonamos las ceremonias de boda y volvemos a las cosicas de noche,
-Pues si. L'amor és lliure, encara que estigui tancat amb candau.

*****

A la nit, la Lucia i el Jota Efa eren sols a casa, quan van trucar al timbre de la porta. Qui deu ser, a aquesta hora, va pensar ell. Però la Lucia anà a obrir, sense perdre temps a pensar-ho.
-Son els detectius Johnson&Johnson?  -digueren una parella d'uns quaranta anys, segons calculà la Lucia.
-No. Bueno, yo no. Pero si. Pasen.
El Jota Efa comprengué que es tractava d'algun possible client i corregué a endreçar una mica el menjador i posar-se una americana.
-Senyor Johnson? 
-Un d'ells, si. Seguin.
El Jota Efa els oferí cadires a ells i una a la Lucia abans d'asseure's.
-L'altre Johnson? -preguntà la dona, assenyalant la Lucia, insistint en saber qui era.
-No. Yo soy Ocampo Sanagustín. Lucia. 
-També és del despatx -aclarí el Jota Efa, per no complicar-ho més -. Vostès diran.
-Veurà... la nostra filla. No sabem on és -digué l'home.
-Ha desaparegut. O l'han segrestat -digué la dona.
-Com ha sigut això?
-Fa dies va marxar a Tarragona, a estudiar. S'estava en una residència -aclarí l'home.
-Però allí no hi és, ens diuen. I no contestà les trucades ni els missatges, els guatsaps i tot això -explicà la dona
-Com si se l'hagués engolit la terra -digué l'home.
-O l'han raptada -s'esgarrifà la dona.
-Tenen fotos? Saben la roba que portava quan va marxar? 
-Portem tot el que hem pensat que podia servir.
-Està bé.
-Com es diu sa filla?
-Montsant.

*****

-Tu crees que tienen algo que ver las dos desapariciones?
La Lucia estava estirada al llit mentre el Jota Efa obria una ampolla de vi. El seu cos es mostrava sense pudor però sense malícia.  
-Porque lo dices? Crees que hay una epidemia de gente desparecida?
El JF valorà si es bevia l'ampolla o s'emborratxava de la Lucia. I no descartava fer les dos coses.
-O una ola de sucuestros -apuntà ella
-Au, fes-me puesto, que vinc -replicà el Jota Efa, amb el tap de suro a la mà.
L'escalfor que el cos d'aquella aragonesa de pell de préssec havia traspassat als llençols confortà el JF, que havia estat despullat mentre maniobrava amb l'ampolla.
-No vas a traer copas? -preguntà la Lucia, més per burxar que perquè realment en necessités. Però sabia que un sibarita com ell no beuria un bon vi a morro mai en la vida.
Ell no s'immutà. Tragué el braç per davall del llençol i agafà una de les sabates de taló d'agulla que la Lucia tenia davall de llit.
-Ya veo que esta noche se presenta movidica. Menos mal que estamos solos!
-I sort que ja fa fresca i tanquem el balcó a la nit.

*****

A mig matí els despertà la cridòria que feien el Jota, el Miquel i el Joan Lluís al menjador. La Lucia es girà cap per avall i es posà el coixí el cap. El JF, sense més coixins per tapar-se, decidí aixecar-se. A les palpentes, es posà uns calçotets i una samarreta i sortí a veure que passava.
Damunt la taula hi havia un cistell i, tot al voltant, bolets de totes les mides i varietats donaven mostra de la riquesa boletaire de la comarca.
-On t'heu anat?
-A buscar rovellons -digué el Miquel.
-A Sant Gregori -concretà el Jota.
El JF mirà detingudament tots els espècimens de fongs que hi havia escampats.
-Voleu dir que tots son comestibles?
-Ara vindrà l'Àlex i farà un repàs -el tranquil·litzà el Miquel.
-Menys mal. N'hi ha algun que no fa massa bona pinta -digué el Jota Efa, tocant-ne un amb l'ungla del dit.
-Doncs aquest, justament, un indigent que hem trobat, ens ha dit que és bo -replicà el J.
-Un indigent? A Sant Gregori?
-Més que un indigent -explicà el Joan Lluís- podríem dir que era un Santgregorienc, o sigui, un habitant de Sant Gregori.
-Un habitant? Que vols dir un habitant?
-Un home que viu a Sant Gregori -contestà el Miquel-. Bueno, un xicot.
-Un autòcton -afegí el Jota.
-Heu parlat amb ell? Us ha dit que viu allí? Parla català?
-Ep, ep...No tantes preguntes -el frenà el Jota-. Hem parlat de bolets només. En català. Per cert, no li he comentat res de la consulta. Igual no ho sap.
-És clar -contestà irònicament el Jota Efa-. Demà li anirem a explicar.
-D'acord -feu, content, el J.
-Però continuo pensant que hi ha algun bolet que no fa bona pinta.
-Doncs tu tampoc tens molt bon aspecte amb aquest calçotets de blonda.
El JF es mirà i comprovà que efectivament el que portava era de blonda. Eren les calces de la Lucia.

*****

Per dinar van menjar rovellons, és clar. Van anar al tros del Miquel per fer-los a la brasa amb llangonissa. Van fer una mica just perquè l'Àlex començà a triar i en llençà la meitat. No pas aquell que el Jota Efa deia que no feia bona pinta, però.
A prendre cafè havien convidat el Sargento Málaga, que feia temps que li devien, però al·legà que estava fent tasques secretes de vigilància.
"Zigo una pandilla de zeparatizta radicale. Ze ve que quieren hacer una conzurta. No ze que zerá pero ze ve que e mu peligroso", els explicà.
-Vols dir que aquell paio raro que vam trobar a Sant Gregori no és un terrorista amagat -preguntà el Joan Lluís.
-Ui, si! -digué el Miquel-. Sense sabates ni roba, molta feina farà.
-Semblava bona persona -afegí el Jota
-A ver detectivicos: no seria mejor que nos preocuparamos del caso, o sea casos,que son dos, que os han encargado? -deixà caure la Lucia.
-Dos casos? Osti! -exclamà l'Àlex.
-Dos casos iguals. Desaparició de joves -explicà el JF
-Bueno, uno es un mozo y el otro una moza.
-Igual s'han fugat junts -digué l'Àlex.
-Vols dir?
-El se llama Everest.
-Everest!? -van cridar tots, estranyats.
-Ah! -digué l'Àlex, llavors-. Deu ser fill d'aquella parella d'alpinistes. No pot ser d'altres. A què sí?
-Alguna cosa així han dit, si -contestà el JF.
-Y ella Montsant  -afegí la Lucia
-Un altre nom de muntanya -feu notar el J.
-Exacte. I em sembla que és filla d'una altra parella d'alpinistes -digué el Joan Lluís.
-No us estranyi que estiguin fets l'un per l'altre -avisà el Jota.
-Podria ser que se conocieran las dos familias? No habrá muchos alpinistas en el pueblo
-Seria el més normal -reconegué el Joan Lluís
-Si no recordo malament, fins i tot han fet expedicions junts -explicà l'Àlex-, Jo diria que es coneixen de fa temps i que els fills han crescut junts.
-Però si fos així, haguessin dit alguna cosa -rumià el JF.
-Los pares són los últims de saber que fan els fills -sentencià el Jota.
-Ja ho diu ma mare -feu el Joan Lluis.
-I tant, noi! Jo t'ho puc garantir -feu el Miquel.
-Bé -conclogué el Jota Efa-. Suposem que no han marxat, sinó que s'han fugat. Suposem que han marxat l'un amb l'altre. Ara hem de trobar on són.

*****

-Lucia!
-Johnson
-Duermes?
-Dormia
-Yo pensaba.
-Yo soñaba.
-Sueños eróticos?
-Sueños legales.
-Por la consulta?
-No tontico -somrigué divertida-. Expedientes por cerrar, casos pendientes... cosas así.
-Por cierto, el candado que encontramos en Sant Gregori, que iniciales llevaba?
-Así que era eso. Bien, si no recuerdo mal: E,I,M.
-Everest i Montsant
-Es verdad!Pero también podria ser Ernesto y Montserrat, Eduardo y Maria, ...
-Però qui coneixem tant enamorats com per a fugar-se? Qui podria escollir Sant Gregori per a deixar-hi la prova del seu amor sinó és algú del poble?
-De acuerdo. Pero esto que aporta a la solución del caso?
-Crec que han deixat la seva prova d'amor a Sant Gregori justament perquè han escollit Sant Gregori per viure-hi. Són allí.
-A la intemperie? Como neandertales?
-El Jota i els altres han trobat algú a Sant Gregori. Un indigent, han dit. Un xicot que vivia a Sant Gregori. Ha de ser l'Everest.
-No me imagino una fuga por amor para ir a parar en medio del bosque y a cuatro pasos de casa.
-Han crescut entre muntanyes. Estan acostumats a viure a l'aire lliure. Saben apanyar-se sols. És el seu medi natural.
-Tambien sabran esconderse.
-En això no hi havia pensat.

*****

-Johnson, aixeca't, va! -cridà el Jota Efa.
La Lucia ja havia marxat cap al jutjat i son germà continuava al llit.
-Va, que anirem a buscar rovellons!
-Tu en saps trobar?
-Vindrà el Miquel. I l'Àlex evitarà que acabem enverinats.
-D'acord.
Un moment després el Jota era al menjador, vestit i a punt de marxa.
-Què hi ha per esmorzar.
-Primer mira't aquesta foto -feu el Jota Efa-. Et sona aquesta cara?
Era una de les fotos de l'Everest que sons pares havien deixat per a identificar-lo.
-Coi! Si és l'indigent de Sant Gregori -exclamà el Jota.

*****

La temperatura encara no era molt baixa a aquelles alçades de tardor. La mullena, al matí, era lleu i per poc que sortís el sol podies anar amb màniga curta perfectament. 
La colla dels Johnson caminaven sobre la terra vermella amb els ulls clavats als peus. Excepte el Jota Efa, que tenia la vista clavada més enllà, buscant abrics naturals, possibles coves entre les roques, llocs que oferissin aixopluc,...
-Cap a les pedres no trobarem rovellons Johnson -replicava el Miquel.
-Home, no se sap mai -digué el Jota.
-A la millor trobem altres coses -feu el Jota Efa.
-Xxxt! Calleu! -demanà l'Àlex.
-Que els rovellons s'espanten! -se'n burlà el Joan Lluís
-No, però si hi ha més gent reveles on els has trobat -explicà el Miquel.
-Que calleu. No sentiu un soroll? -insistí l'Àlex.
-És allà dalt, per una d'aquelles coves -digué el Jota Efa, en veu baixa.
Estaven a la barrancada, on la humitat permanent presagiava que hi podien trobar algun rovelló. Al seu costat s'aixecava l'immens aflorament de roca roja que els agents atmosfèrics havien esculpit amb formes capritxoses. La majoria de formacions utilitzables com a coves que hi havien en aquell paratge estaven justament sobre els seus caps.
-Això és una parella que han vingut a fotre's lo lote per aquí -digué el Miquel
-De dia? -preguntà el Joan Lluís
-Que ho fas de nit només, tu? -preguntà el Jota.
-Ni de nit ni de dia. Ni a l'estiu ni a l'hivern.
-Ja et presentarem algú. No pateixis -digué el Miquel, rient-se'n
-I li podem pagar amb rovellons -afegí el Jota.
-Voleu callar! -cridà amb veu baixa el Jota Efa.
El silenci que aconseguí encara era més colpidor pel so que el vent produïa movent les fulles, fregant l'interior de les cavitats i entrant i sortint pels innumerables forats que hi havia a les roques vermelles. Entremig, l'inconfusible música d'una veu femenina gemegant per sobre d'un ritme contundent i repetitiu, fruit del xoc entre dos cossos lliurats a les delícies del fornici.

*****
-El noi era l'Everest, no hi ha dubte- explicava el Jota Efa-. Era el mateix que es van trobar ahir i els va recomanar un bolet. Anava vestit igual, amb quatre parracs.
-I quin traste que tenia, el tio! -exclamà el Jota.
-La noia, tot i que feia ganyes, era la Montsant.  
-Quina xiqueta, tu! Jo també m'hi perdria amb ella pel bosc tot el dia fot-li que fot-li.
-Vale, ya está bien -cridà la Lucia-. De momento sólo me habeis explicado el polvo campestre de esos chicos.
-És el que hi ha -digué el Jota.
-No habeis hablado con ellos, no...?
-Els hem trobat... No volíem molestar. Ens hem deixat veure i ens han vist -contestà el JF.
-I ells han continuat -afegí son germà
-Maño, pues que habeis hecho?
-Hem esperat que arribessin a l'orgasme. Per cert, aquella xiqueta és molt expressiva -feu el J.
-Eres un pervertido! Y ahora que?
-Fes l'informe que jo faig la factura -demanà el Jota
-Un moment -digué el JF
-No quieres cobrar?
-Recuerdas que me dijiste que esos chicos deben saber esconderse? -reflexionà el Jota Efa-. Es lo que estoy pensando. Si cerramos el caso con un informe que detalla donde se esconden pero luego nadie es capaz de encontrar a esos chicos, que crees tu que pasará con nuestro prestigio?
-Llavors que hem de fer? Deixem el cas? -preguntà son germà.
-No hem de fer res. Ara encara s'està bé al bosc, però quan arribi el fred creus que podran aguantar gaire? A la primera nevadeta segur que tornen sols cap al poble.
-No acabo de entender...
-Hem de seguir tenint contacte amb els pares. Podem dir que hem trobat rastres, que sospitem on poden ser però que si correm massa hi ha el perill que els perdem. De mentre, continuem cobrant despeses. I quan arribi el fred, ja baixaran sols.
-Johnson, eres un demonio.
-Doncs, si triguem massa igual es perden la consulta -avisà el Jota.

*****

Al cap d'unes setmanes la parella de joves retornà al poble. Ja feia dies que feia fred i pel que es veu no els espantava gaire, en contra del que preveia el Jota Efa. Però l'excés d'amor havia produït el seu fruit i ara un descendent que potser també tindria nom de muntanya s'estava gestant a la panxa de la Montsant. Aquesta era la raó per la qual retornaven, segons van dir, però s'endevinava que més aviat era l'objectiu que buscaven: estratègia de fets consumats.
Els pares d'un i l'altra van fer efectives les respectives factures sense cap queixa i van agrair als Johnson la feina feta. Ells s'havien preocupat, quan el fred ja s'apropava, d'avisar-los que els seus fills podrien aparèixer en qualsevol moment, que el cercle de vigilància que havien muntant s'estrenyia i que, tard o d'hora, la desaparició acabaria en tornada i, a més a més, en tornada conjunta. És un cas que sempre recordaran com un dels més rendibles econòmicament i més senzills de resoldre. També perquè va tindre lloc enmig de la campanya per la consulta, que és un fet històric que sempre els ajudarà a situar-lo a la data exacta. 

*****

Dies després, rere un període sense encàrrecs ni trucades de cap mena, picaven a la porta de cal Johnson.
-Es que no es pot fer ni la migdiada en aquesta casa -remugà el Jota.
Però anà a obrir. Son germà no es podia deixar la paella al foc.
-Hombre! Si són la parella d'amants feréstecs -exclamà en trobar-se amb l'Everest i la Montsant.
El Jota, amb davantal, sortí al menjador a saludar-los.
-Hi ha algun problema? -preguntà.
-Tot al contrari. Hem vingut a donar-los les gràcies -digueren els nois.
-I això?
Era estrany, perquè de fet no es coneixien, només s'havien vist. Sons pares contractaren els Johnson per a trobar-los; que se suposa que era justament el que no volien. Després, quan els van enganxar tot just fent l'amor, no els havien demanat ni disculpes. I llavors van dilatar la resolució del cas fins que van tornar per pròpia voluntat.
-Ja sé que no ens coneixem -digué l'Everest-, només ens hem vist. En circumstàncies,... Bé, la qüestió és que ens temíem que l'endemà d'haver-nos descobert vindria la policia, l'ambulància, els bombers, ... Però no va ser així.
-Estem convençuts que va ser gràcies a vostès -afegí la Montsant.
-Mmm... -el Jota Efa no gosava a dir res i son germà no en tenia cap intenció.
-Els hem d'agrair el fet que no ens delatessin de seguida. Això ens ha donat un temps per gaudir d'estar sols i...-digué l'Everest.
-Segurament aquests dies els recordarem com els dies més feliços de les nostres vides -el tallà la Montsant.
-Uns dies que mai més tornaran i que necessitàvem.
-Abans de crear una família.
-Només volíem dir-los això -conclogué el noi.
-Gràcies -feu el Jota EFa.
-Llàstima que s'hau perdut la consulta(*)! -exclamà el Jota.
-Si. Però ara la consulta que més ens importa és: serà nen o nena?

*****

El resultat no el sabrien fins d'aquí a uns mesos. Però als Johnson ja no els interessava, si no és que els encarregaven investigar-ho.
Ara calia centrar-se en la consulta del moment.
-Johnson, què vols per sopar? Ou ferrat o truita doblegada? -preguntà el JF
-Ou doblegat -contestà el J.
-Ou doblegat? Que es eso? Yo quiero tortilla a la francesa.
-Quins ous que teniu tots! -exclamà el JF.

J&J, detectius
Consultar o no consultar, aquesta és la qüestió

(*) Aquest cas, que va començar el dia de la consulta, s'acaba en un futur proper que encara no ha arribat. Per primera vegada fem ciència-ficció! Suposem que l'ha consulta s'ha fet però no pronostiquem el resultat. En funció d'aquest en els nostres propers casos pot ser que el Sargento Málaga s'hagi passat a Mosso d'Esquadra, que continuï de Guàrdia Civil o que s'hagi retirat. En aquest cas (consultem) a què voleu que es dediqui? Guàrdia de seguretat, informador dels serveis secrets o detectiu privat?(ui!, no que ens farà la competència)



L'ermita de Sant Gregori vista des del mirador

dimecres, 4 de juny de 2014

Tota la veritat (i res mes que la veritat) sobre el cas dels Stones a Falset o Sympathy for the devil

Els quatre Stones somrient, després de ser alliberats.

L'interior desconegut d'aquest cas començà un avorrit diumenge a la tarda, quan a cals Johnson passaven la vetllada escoltant música i bevent cerveses. Sonava justament "Wild horses" dels Rolling, quan trucà el telèfon.
-Johnson&Johnson? -preguntaren, amb un perfecte accent anglès del nou món.
-Yes -contestà el JF
-I am Mr Smith, general manager of Their Satanic Majesties
-Dels Rolling?
-Stones.
-Bé, és el mateix. Però vaja... -no anava a discutir ara si havien de dir Stones si tota la vida havia dit Rolling-.Vostè dirà...
El que va dir convertí aquell diumenge avorrit en el millor diumenge de la seva vida. I part de l'altra!
Per a celebrar-ho passaren de la cervesa al gin-lemon i mogueren l'agulla del "Wild Horses" a la pista que iniciava el disc: "Brown Sugar". A veure qui era capaç de resistir-se al ritme dels Rolling (o dels Stones).
Acabada la festa per odre dels veïns, que començaren a picar de peus al sostre quan passaven de les deu de la nit, a l 'Àlex se li acudí preguntar que celebraven.
-Que coi t'ha dit aquell dels Rolling?
-Stones -corregí el Jota.
-Algú ha segrestat als components del grup -respongué el Jota Efa.
-Ah, coi! -digué el Joan Lluís.
-I no em diràs que justament han contractat als J&J per a trobar-los? -preguntà l'Àlex.
-Justament -respongué el JF
-Ah, si? -digué el Jota.
-Osti, tu. Això és flipant! -exclamà el Miquel.
-A veure, a veure...-demanà l'Àlex.
El Jota Efa demanà calma per explicar el contingut de la conversa telefònica:
-Segons Mr Smith fa setmanes que ha perdut la pista dels quatre Stones. Que no són fàcils de seguir! El Mick sol tancar-se en algun hotel desconegut amb unes quantes amigues; el Keith es despista sovint en alguna illa deserta amb una caixa de ginebra; el Charlie s'amaga en algun garatge amb la seva banda de jazz i el Ron es fica dies sencers en discoteques nos-stop plenes de gent i beguda.  Però Mr Smith té la seva xarxa d'espies que en qüestió d'un o dos dies sempre localitzen el desaparegut i el tenen controlat fins que torna i llavors s'encarreguen de portar-lo de nou a casa discretament. Però aquesta vegada el temps passa i són incapaços de trobar cap pista del seu parador. La cosa és delicada, perquè si surt algun escàndol (drogues, jovenetes,...) el negoci se'n pot anar a l'aigua. Vet aquí que ahir mateix algú es va posar en contacte amb ell...
-Va demanar un rescat? -preguntà el Miquel.
-No. Va dir que sabia on eren.
-I no volia un rescat? -insistí l'Àlex.
-No. Volia que fessin un concert a la seva ciutat.
-De franc? -preguntà el Jota
-No, no. Cobrant.
-Com, que cobrant? -preguntà el Miquel.
-Osti, tu! Continuo flipant -digué el Joan Lluís.
-On és el problema? -feu l'Àlex.
-En el lloc. Mr Smith va preguntar on era la ciutat. I a que no sabeu que li va contestar el segrestador?... A Falset!
-Reflipo! -digué el Joan Lluís
El altres arrencaren a riure, però el JF, amb paciència, els feu callar i continuà.
-Mr.Smith preguntà: on és això. A Catalunya, digué el segrestador. On?, insistí Mr. Smith. Al sud d'Europa digué l'altre. Espanya?, apuntà Mr.Smith. Per allí, digué l'altre. Es a dins Espanya?, feu l'americà. Al costat, feu l'altre. Veient que no acabarien, el segrestador preguntà si sabia on era Barcelona. Ah, Barcelona!, digué Mr. Smith. Gaudí, Mediterranean Sea, Bread&Tomato,...Si, si, digué el segrestador; doncs 150 quilòmetres més al sud. Good!, exclamà Mr Smith.
 -Molt bé -digué el Jota-. Però continua perquè encara no entenc res.
-Mr Smith va buscar Catalunya. A Google. Ì finalment va trobar Falset. Diu que encara riu ara quan va veure com era de gran. Vaja, que ni parlar-ne. No pot muntar un concert dels Stones a un lloc tan petit i sense infraestructures.
-I bé... -digué el Jota.
-Doncs que Mr Smith va comprendre que amb aquesta trucada acaba de descobrir on podien ser els seus representats. I que per trobar-los era millor encomanar-ho a algú d'aquí que no pas enviar algú d'allà.
-I va buscar al Google -va dir l'Àlex.
-Efectivament -confirmà el JF-. "Detectius Falset".
-Preu? -preguntà el Jota.
-Sense impediments -contestà el JF
-Mira que són quatre. És com si fossin quatre segrestos -avisà el Jota
-No problem, m'ha dit.
-O sigui...
-Un xec en blanc -explicà l'Àlex.
-Doncs... continuem celebrant-ho -decidí el Jota.
***

Com que els veïns ja s'havien queixat, van anar directes cap al Pub Bristol.
El Pep, rere la barra, en comptes de bona nit digué "que poso?". Sonava "Miss You", de l'àlbum "Some Girls" i el local era buit.  No va caldre contestar. Continuaven amb gin-lemons, sense límit de pressupost, però no es podia canviar al disc. El Pep acceptà, però les seves consumicions també anaven a càrrec dels Johnson. Així es va fer de dia.
***
La claror del sol es filtrava per la porta de vidres acolorits del pub quan de sobte algú la va obrir de cop i la seva figura es retallà a contrallum. El disc havia arribat al final i només se sentia el so de fregit de l'agulla girant al final de les pistes. Els assistents, gitats pels sofàs mig endormiscats, obriren un ull. El Jota es pensà que havia arribat al cel i un àngel el venia a buscar, el Joan Lluís sentia que el déu dels guitarristes l'havia trobat, l'Àlex es convencé a sí mateix que la verge Maria no podia ser, el Miquel dubtava si la Janis Joplin tenia els cabells tan llargs i el Pep estava convençut que no havia begut tant com per a veure visions. Només el Jota Efa, tot i tenir el cap molt espès, reconegué immediatament, la formosa silueta d'aquella dona tan matinera.
-Lucia! -cridà
-No hay ningun caso por resolver, según veo.
-Te equivocas -digué el JF
-¿La cafetera funciona? ¿Me haces un cafè? -feu la Lucia, dirigint-se al Pep.
-Marchando, señorita -digué ell, servicial.
-Investigamos un secuestro -explicà el JF
-Pues no lo parece.
-Has oido hablar de Mick Jagger, Keith Richards...? -digué el Jota
-Johnson, me tomas por tonta?
-Han segrestat als Rolling Stones -anuncià el Miquel
-Osti! No fotis -digué el Pep servint el cafè
-Ni una paraula d'això -li demanà el JF-. O no et pago les rondes d'avui.
-Està bé -acceptà el Pep-. Però vull aquest disc firmat -digué allargant la funda del Some Girls que havia sonat tota la nit.
-Y suponiendo que sea cierto... -feu la Lucia-. ¿Por donde habeis empezado a buscar?
-Tu per on començaries? -preguntà l'Àlex.
***
Segons la Lucia, sent a Falset, el millor lloc per a retenir un segrestat era en algun mas amagat. O sigui que, després d'un cafè que van afegir a la llista de deutes pendents, van repartir-se el terme. Cap al Nord (los Baboixos, los Masos) hi anava el Miquel; l'Àlex cap a l'Est (los Cucullars, los Colomers, les Pinyanes); a l'Oest (los Fontanals) el Jota ; al sud (los Palaus, les Comes) el Joan Lluís i el Jota Efa es dedicaria al Nord-est (Les Sorts, Parellades i Esplanes), que és on hi havia més concentració de masos. A la nit es reunirien a cal Johnson i posarien en comú les pistes que havien trobat. Si és que n'hi havien.
Però no van trobar res.
-¿Que os pensabais que esto era soplar y hacer botellas? -digué la Lucia.
-No sé si este refran esta bien traducido -objectà el Jota.
-Es que el catalan està perjudicando mi castellano-aragonés.
-Si, però sense mala fe -feu l'Àlex.
-A la millor és la llengua del Jota Efa que perjudica la teva. Tot sigui dit sense segones intencions -digué el Jota
-Bé, anem al gra que ens estem perdent -tallà el Jota Efa -. Jo he sentit algunes guitarres i alguna bateria...
-A la teva zona hi ha molts grups assajant pels masos -digué el Joan Lluís, que coneixia tot el sector.
-Jo l'únic que he vist és alguna varietat d'enciam que no coneixia -apuntà el Miquel-. Però vaja, res com el que faig jo.
-Què fem doncs? -preguntà l'Àlex.
-Que os parece si mañana repetís la búsqueda pero intercambiandoos las zonas?-proposà la Lucia.
-D'acord -digué el Jota Efa i ho organitzà:- jo passo al nord i tots els demés agafeu la zona del següent de la llista. O sigui que el Joan Lluís, que ha fet el sud, passarà al Nord-est que he fet jo.
-Doncs va, anem a fer una copa al pub -demanà el Jota.
-M'hi apunto -feu el Miquel.
-No gasteu massa, que encara no sabem si resoldrem el cas -digué el Jota Efa.
-No pateixis -el tranquil·litzà el Joan Lluís.
-No pateixis -repetí el Jota, cosa que no el tranquil·litzà pas.
-Te quedas a dormir? -pregunta el JF a la Lucia quan haguérem marxat tots els altres.
-Solo si me pones los morricos de Jagger.
-Hecho. I tu a canvi que faràs?
-Yo seré tu Marianne Faithfull, tu Jerry Hall, tu Carla Bruni, tu Bianca Jagger,...
-Vale. Vaig a buscar el disc "Sopa de cap de cabra" i posarem Angie -contestà el JF, excitat.
-Tambien seré Angie Bowie -afegí ella
***

L'endemà, la Lucia va despertar el JF amb l'última pista del disc: "Star Star", i li regalà un streaptease a la inversa al seu ritme.
-Me encanta como te subes la falda -digué ell
-La verdad es que yo prefiero quitármela, però la obligación es la obligación.
Minuts després el JF despertava els demés al Pub Bristol.
-Ja m'has aconseguit l'autògraf? -preguntà el Pep.
-No és fàcil. Ni barat. Fes cafès per a tots i apunta-ho -contestà el JF.
Llavors començà a espavilar als altres.
-Va nois, ja hem perdut prou temps.
-No és pas veritat -li contestà son germà.
-Ah, no? Que potser heu esbrinat alguna cosa, tancats aquí a dins?
-Doncs si -replicà el Jota-. Joan Lluís, explica-li.
-Que algú m'ha preguntat si sabia si vora el pont de l'Argelaga hi havia algun grup que assagés en un mas.
-El pont de l'Argelaga? On és aquest pont?
-Bé. És el pont sobre el barranc de la Fuïna, a la carretera de Gratallops, abans d'agafar l'antiga carretera de Porrera. Hi ha gent que li diu així(*Veieu nota al final).
-I que?
-Doncs que sé segur que allí no hi assaja ningú i si algú ha sentit alguna cosa doncs... és una bona pista.
-Està bé. Primer anirem tots allí. A veure que hi trobem. Si no hi ha res, seguirem amb el pla que portàvem.
***
Per arribar ràpid agafaren el 4L fins al mateix pont. Des d'allí guaitaren a baix, a banda i banda. Barranc amunt, la vegetació desfermada no permetia veure gaire cosa. No se sentia res.
-Au, anem -digué el Jota Efa.
-Un moment... -demanà el Joan Lluís.
Tots escoltaren amb atenció. Barranc avall s'endevinava una guitarra llunyana o molt fluixeta que es perdia totalment si bufava aire. El JF es girà i es dirigí cap al cotxe, sense concedir-li atenció. Abans que hi arribés l'aire es calmà totalment i el so de la guitarra es pogué percebre una miqueta més. Tots es giraren cap al JF i ell encongí les espatlles, però el Joan Lluís continuà atent, mirant a la llunyania. De nou, només se sentia com bufava l'aire.
-És ell -digué llavors el Joan Lluís-. És el Keith Richards.
Ningú digué res.
-Aquest riff és inconfusible -insistí-. Han de ser per aquí.
El JF acudí al costat dels altres i romangueren uns segons en silenci, mirant al peus del pont.
-Està bé. Mirem a fons -digué el JF-. Anem.
Amb el 4L portà el Jota i el Miquel fins a l'entrada del camí de les Parellades, per la granja del Tomàs.
-Agafeu el camí i aneu baixant fins al pont. Naltros farem el mateix des de l'altra banda del camí.
Vint minuts després es trobaren tots davant del rierol que formava el barranc de la Fuïna en aquell lloc i que creuava el camí. Es miraren els uns als altres en silenci, interrogant-se sobre el que havien vist o sentit, però per tota resposta encongien les espatlles, ensenyaven les mans buides o feien cara de no tenir res a dir.
-Aquí darrera hi ha una caseta -digué el Miquel, assenyalant cap a la banda contrària del pont-. No sé de qui és, no s'hi veu mai ningú.
-Anem-la a veure -digué l'Àlex, abans que el JF pogués objectar res.
Entraren per un caminet que feia cap al barranc. Portava a un terreny que s'elevava un metre i mig o dos per sobre el barranc i que a l'altra banda quedava protegit per una paret natural que en el punt més alt devia fer cinc metres. Toparen primer amb una bassa, buida i amb l'aspecte de portar molt temps sense ser usada. Abans d'arribar a la casa pròpiament dita es trobaren amb una pèrgola amb una taula i quatre seients d'obra. Feia l'impresió que temps enrere tot el voltant de la casa havia estat un jardí ben pensat que en el seu moment devia fer molt goig. Quant a la casa, a uns tres-cents metres del camí, es trobava gairebé adossada a la paret natural. Tenia una sola planta, de forma quadrada. En un costat hi havia l'estructura d'una parra i l'entrada era a la banda oposada al camí. No semblava que hi hagués ningú allí. Feia temps que estava abandonat.
-Bé. Aquí no hi ha res - conclogué el JF.
Però el Jota ja havia trobat una destral rovellada abandonada en un racó i començà a atacar la porta de fusta.
-Johnson, que fas? -cridà el JF, fora de sí.
-Noi, que t'has grillat? -rigué el Miquel.
L'Àlex i el Joan Lluís intentaren subjectar-lo però la porta, vella i atrotinada, cedí de cop aixecant un gran núvol de pols.
-Hòstia! -cridà el Miquel, mentre el JF remugava un "casumlamarequelva....".
Abans que tinguessin temps d'adonar-se de res mes, a l'interior, sonaren els primers acords de guitarra de Street Fighting Man. A tots se'ls posà la pell de gallina.
-Ho sabia -digué el Joan Lluís.
***
El Keith Richards somreia amb un cigarret als llavis i la guitarra penjada. Unes jovenetes en calces seien en un matalàs repenjat a la paret. El Mick, assegut davant d'una taula mig coixa, semblava mastegar alguna cosa; només li quedava un raconet però, la resta era plena d'ampolles buides. El Ron en tenia una de mig plena que anava buidant sense pressa. Al terra hi havia uns quants cendrers plens fins a dalt de tot. El Charlie xerrava i fumava amb una noia d'aspecte mediterrani de pits grossos que li aguantava un pot a manera de cendrer. 
La fortor era indescriptible: de fum, de suor, d'alcohol, de ranci, de florit. L'ambient era espès: polsós, calent, costava respirar.
-Hello -digué llavors el Richards, amb una veu cavernosa.
Els altres es quedaren mirant-los sense ni somriure ni mostrar sorpresa, com dient ja era hora però tampoc calia que corressiu. Les noies, en canvi, sortiren disparades com a boges i es llençaren en brassos del seus salvadors.
-Jo em quedo aquí -digué el JF.
-Ep! jo també em quedo -digué el Miquel-. Aquesta xicota s'ha encaprixat de mi i no m'amolla
El Keith somrigué i tornà a tocar els primers acords de Street Fighting Man.
-Jo li prendria la guitarra -avisà l'Àlex-. Si fa massa soroll vindrà gent cap aquí.
El Joan Lluís digué que ell se'n feia càrrec i, com que hi havia alguna noia voluntària per ajudar-lo, es quedava.
-Millor. De moment que no marxin -digué l'Àlex.
-Està bé -reconegué el Jota Efa-. L'Àlex i jo anirem a buscar menjar. Que no es mogui ningú d'aquí. Entesos?
-Si salta la perdiu això s'omplirà de gent -avisà l'Àlex
-I aquests paios se n'aniran pel seu compte. Hem de trucar Mr. Smith de seguida.
***
Però a qui va trucar primer el Jota Efa va ser a la Lucia. Aquesta s'escapà del jutjat i cinc minuts després era a casa dels Johnson.
-O sea que ya teneis a los Rolling.
-Los Stones.
-Y los habes dejado sólos? 
-Estan con Jota, Miquel i Joan Lluís.
-Pues eso. Solicos. ¿Y el secuestrador?
-Allí no habia nadie. 
-Pues los traemos aquí -digué la Lucia
-¿Tu crees? -preguntà l'Àlex
-No -reflexionà la Lucia-. Se armará la marimorena. Y si enviamos a la policia será peor. Tendria que ser algo discreto, directamente a su representante. 
-Això serà molt difícil -avisà l'Àlex
-Tendríamos que crear una pantalla mediática.
El silenci que seguí a la proposta de la Lucia fou trencat de manera busca segons després pel Jota Efa.
-Ja ho tinc! -exclamà.
***
Acte seguit agafà el telèfon i marcà.
-Mr Smith -preguntà el Jota Efa quan contestaren a l'altra banda.
-Johnson&Johnson? -preguntà l'americà
-Yes.
-Ja els hem trobat!
-Good. Call the police.
-La poli? No home, que diu? No veu que es muntarà un pollastre .
-Chicken? What is a chicken?
-No, no.... Show,... no. Eeeeh... scandal!
-Oh! Scandal. Yes.
-Lucia, agafa'l tu i ves-me traduint sinó el pollastre el muntarem abans d'hora.
-A sus ordenes jefe
-Di que eres mi secretaria
-Claro -confirmà ella, burleta
-Digues que es prepari per venir a recollir-los...Que abans que ens faci la transferència bancària... Digues que és el protocol habitual... Que organitzarem una maniobra de distracció perquè la premsa no se n'adoni... Que l'avisarem quan els pugui vindre a recollir...
-Que, que, que, que...-remugà la Lucia.
-Què?
-What
-No. Això no cal traduir-ho.
-Ya lo sé, tontico. Ya me he despedido y he colgado.
-Bé, ara ve lo de la maniobra de distracció -feu el JF
-Qué es el que has pensat? -preguntà l'Àlex, que havia estat callat durant tota la conversa telefònica.
-Això si que és secret. Sinó, no funcionarà.
-Ya veo que confías mucho en mi. Bueno, pues me vuelvo a trabajar.
-¿No quieres conocer a los Rolling Stones?
-Despues. O mejor, con lo que cobrarás me podrías llevar a  Australia, a  un concierto suyo.
***
Mentre el JF preparava la pantalla mediàtica, l'Àlex s'encarregà de comprar menjar, beure i fumar. Després recolliren la Lucia i tornaren al mas on hi havia els altres vigilant els Stones i companyia. Ja s'havia creat una certa confiança entre ells i hi havia un ambient distès. La casa s'havia ventilat i ara oferia un aixopluc confortable, però com que feia bona hora estaven tots asseguts a fora, on abans hi havia jardí.
Ara, estaven morts de gana. Reberen les provisions com els jueus el mannà i automàticament es muntà un berenar-sopar-festa-ressopó-ball-bacanal.
-Pues es guapo este Mick Jagger. ¡Y se conserva bien! -feu la Lucia
-I és ric -afegí el Jota, per burxar més son germà.
-Com se diu maria en anglès? -preguntà el Miquel, traient la bosseta de la seva collita que sempre portava.
-Oh! Good! -exclamà el Ron, que abandonà l'ampolla i la noia que tenia penjada del coll i s'assegué costat d'ell.
-Em sembla que no cal que tradueixis -digué l'Àlex.
-No hi haurà pas la guitarra al 4L? -preguntà el Joan Lluís
-I els bongos -afegí el Miquel, que ja embolicava un cigarret.
-Vaig a preparar més gin-lemons -anuncià el Jota -. Hi ha alguna voluntària que m'ajudi? -i no faltaven voluntàries per a res.
-¿No se os habrá ocurrido traer una botella de ponche por casualidad? -preguntà la Lucia
-No por casualidad, sino por amor -replicà el JF
-Johnson, sino fuera porque estan los Rolling Stones hoy me perderia contigo en cualquier parte -digué la Lucia.
-En un mas abandonat al costat del pont de l'Argelaga, per exemple.
-"Por" exemple.
Quan el Joan Lluís afagà la guitarra el Keith preguntà:
-Rythm'n'blues
-No, no. This is rumba'n'blues - contestà ell
I la rumba esclatà amb gran entusiasme.
El Jagger demostrà que era un gran ballarí, o que els seus passos servien tant pel rock com per la rumba. I també confirmà que era un gran seductor, que aquella llengua era realment una poderosa arma que utilitzava en aquest sentit. Les noies ballaven al voltant seu, embadalides, imitant el gest de treure la llengua, movent la cintura de manera sensual i deixant que tots veiessin com bellugaven els seus pits a l'aire. El Charlie feia percussió costat del Miquel i el Keith mirava els acords que feia el Joan Lluís. El Ron i el Jota s'intercanviaven les ampolles i cantaven a cor. La noia d'aspecte mediterrani rera el Charlie, s'agafava al seu coll i ballava fent moure aquelles grosses mamelles sobre les seves espatlles. La Lucia i el JF ballaven enllaçats sota les restes de la parra, com si formessin part d'una colla de gitanos de Gràcia que haguessin assaltat un palau de l'antic imperi austrohúngar i esperessin l'arribada de la Sissí per a ensenyar-li que és el la rumba.
No va caldre moure's del jardí, ja sigui per la temperatura agradable o per l'escalfor de l'alcohol i les herbes. Sort que l'Àlex aconseguí fer funcionar un llumet de gas que havien deixat dins la casa i això trencava la profunda foscor que, a la barrancada, i vora una paret de terreny vertical, empastifava de negror el paratge.
Fins que el sol despuntà per la banda del pont.
***
Qui despertà sobtadament la Lucia i el Jota Efa, que s'havien gitat a dormir dins el 4L, no fou el sol però(que ja estava bastant alt), sinó el so del telèfon mòbil. És clar que el to de trucada era el "Canto a la libertad" de J.A. Labordeta 
-Si...-digué la Lucia amb els ulls tancats -. El alcalde? -cridà esgarrifada.
El JF obrí els ulls i allargà el braç:
-Dame -ja sabia de que anava
-Això ja està -digueren a l'altra banda.
-Però... s'ha escampat bé?
-Portem tot lo matí amb la centraleta col·lapsada. Els hotels i cases de pagès de tota la comarca tenen tot reservat per aquells dies. Els bars i restaurants estan plens de periodistes i curiosos que esperen més notícies...-explicà l'alcalde.
-Fantàstic. Gràcies.
-De res -i penjà.
-Lucia, márcame el número de Mr. Smith -demanà el JF
-A Estados Unidos! Tu estas loquico! Que te crees que vale llamar con el mobil a la otra parte del mundo?
-Que agarrada que ets! Y luego dices de los catalanes. Tendré que ir al despacho, pues.
-Mándale un Whatsapp.
-Que coi és això?
-Un mensaje. 
-I ho rep al moment? 
La Lucia assentí.
-Vale. Dile que ya puede venir a recogerlos.
***
La part coneguda del cas havia començat feia poques hores. A petició del Jota Efa, l'alcalde havia estat d'acord a anunciar públicament que algú de la promotora de concerts dels Stones havia trucat a l'ajuntament oferint la possibilitat d'organitzar-ne un a Falset.
La incògnita era si això colaria i es faria una bola de neu que arribaria als mitjans nacionals o es quedaria a la ràdio local i no aconseguiria ni una mínima repercussió a la "ampla teranyina mundial", tal com anomenava el JF a la "www".
En cas que funcionés, l'impacte de la notícia seria tan gran que ningú no veuria més enllà d'això i qualsevol altra cosa passaria totalment desapercebuda. Fins i tot els mateixos protagonistes que, ves per on, resulta que sí que estaven a Falset, tot i que contra la seva voluntat i sense cap intenció de fer un concert.
I pel que semblava, la cosa havia anat bé. A veure si ara aprofitaven la situació i podien treure els quatre Stones sense que ningú se n'adonés.
***
La Lucia havia desat el telèfon i s'estava vestint amb dificultat dins el cotxe.
-Es pot saber si ha rebut el missatge -preguntà el JF
-Sé que ha llegado a su teléfono. Lo que no sé es si lo ha leído -assegurà ella.
Llavors, amb un del moviments gimnàstics que estava fent, va encendre la ràdio involuntàriament. De cop esclataren els altaveus del 4L amb un soroll eixordidor. Al cap d'un moment es reconegué la melodia de "Emotional Rescue". El Mick s'aixecà del terra d'un bot i començà a cantar fent aquella veu de falset característica de la peça. Els demés també es despertaren i començaren a ballar. Semblava que continuaven la festa de la nit passada, com si no s'haguessin aturat.
Però, inesperadament, se sentí un soroll de motor potent i aparegué un tot terreny de color negre que s'aturà al davant mateix dels seus nassos. Portava uns pneumàtics enormes, vidres tintats i, per l'embalum, semblava més un tanc que un cotxe. De l'interior baixaren quatre homes d'esquenes amples i braços musculats que vestien pantalons i samarreta negra. Sense dir ni bèstia ni bou, cada un d'ells agafà un dels Stones i se l'emportà cap al cotxe. El Keith va tenir temps de mostrar la guitarra al Joan Lluís i dir-li "for you". La noia dels pits grossos només va poder llençar un petó a través de l'aire al Charlie. Per tot adéu el Mick va treure la llengua mirant la Lucia i el Ron va aixecar el polze en direcció al Miquel. Acte seguit el cotxe reculà fins a sortir de la finca i enfilà el camí a tot drap, aixecant un gran núvol de pols, en direcció a la carretera .
El Jota Efa, encara a mig vestir, demanà el telèfon  la Lucia.
-No pensaràs llamar a Estados Unidos?
-Sólo al alcalde -digué el Jota Efa, marcant. Després, en rebre resposta, només feu:- Ja està.
***
L'altra part coneguda del cas arribà l'endemà, quan l'ajuntament -a instància del JF- desmentí la notícia del concert dels Stones al·legant problemes amb el promotor, amb el lloc, amb les infraestructures necessàries..., amb tot plegat.
Els pobres periodistes, pensà el Jota Efa, no sabran mai que mentre intentaven esbrinar més coses sobre aquell concert, havien perdut la oportunitat d'anunciar la millor notícia de l'any. Els autèntics membres dels Stones eren justament a Falset, i només que haguessin aixecat una mica la vista haguessin pogut veure com se n'anaven dins d'un tot terreny negre. Davant mateix del seus morros, de les seves càmeres, dels seus micros.
Els mitjans de comunicació patiren ressaca de la notícia durant unes quantes hores fins que tot s'esvaí i ho oblidaren, sense donar-li més importància (la notícia és la notícia i quan es morí ja no és notícia).
***
Total, que tornaven a ser a la tarda d'un altre avorrit diumenge, bevent cerveses i escoltant música. I com no podia ser d'altra manera, repassaven la discografia dels Stones de què disposaven els Johnson. Encara anaven pel Their Satanic Majesties del 1967.
-Supongo que le agradeciste la ayuda, al alcalde -preguntà la Lucia al JF
-Le regalé unas entradas para el concierto de los Stones en Madrid -digué ell
-Ah! Mira que bien -feu ella, una mica decebuda.
-Por cierto, Mr. Smith también me hizo llegar dos para el concierto en Sidney -deixà caure el JF, sense massa interès.
-De verdad? - cridà la Lucia-. Johnson, te comeria a besicos! -i li saltà al damunt.
Després de petonejar-lo a tort i a dret la Lucia semblà recordar alguna cosa de sobte i s'incorporà.
-Sólo falta el autógrafo para el Pep del pub
-Es verdad -digué ell -. Hi ha aquella caràtula per aquí?
Algú li allargà, juntament amb un bolígraf. El Jota Efa ho agafà i signà com a Mick.
-Ja està. Portes els llavis pintats? -preguntà a la Lucia-. Pon los morricos aquí. Au!
-La verdad es que esto no és muy ético, que digamos, pero no puedo dejar de felicitarte por como has llevado el caso -feu la Lucia-. Hacía tiempo que no resolvías uno tan rápido y tan provechosamente (económicamente hablando). Y sin embargo no has descubierto al culpable: el secuestrador.
-En realidad, lo que nos encargaron era liberarlos, no descubrir al secuestrador.
-Ya.
El disc que sonava arribà al final i el Joan Lluís posà el següent, de 1968: Beggar's Banquet. La primera pista, Sympathy for de devil, engrescà el personal, que obriren més cerveses i encengueren cigarrets.
-Per cert -digué el Jota- l'altre dia vam rebre una trucada molt estranya. Se sentia de fons aquesta peça i al damunt una veu masculina molt greu recitava: "Deixeu-me que em presenti, si us plau. Soc un home ric i educat. Porto molt anys per aquí. He robat moltes ànimes dels homes. Ja era aquí quan Crist va tenir el seu moment de dolor...". Se'm va posar la pell de gallina.
-I que vas fer? -preguntà el JF
-No res. Vaig penjar.
-¿Que crees?¿Es alguna broma, un perturbado...? -va preguntar la Lucia.
-Sólo hay dos posibilidades. O es el secuestrador, que nos ha encontrado  y quiere meternos miedo o es el mismo diablo que nos agradece que hayamos liberado a sus acólitos.





J&J, detectius
It's only rock'n'roll, but i like




(*)Nota: el nom de pont de "l'Argelaga"(pronunciat: argilaga) l'utilitzava habitualment el sogre del nostre padrí i bon coneixedor del terme, Josep Biarnau ("Baó"), mort recentment. No sabem si algú més l'utilitza. Serveixi això com a petit homenatge.

dissabte, 19 d’abril de 2014

Cent anys de tristor

El mil nou-cents vuitanta un aniversari de la mort d'un jueu anomenat Jesucrist ens ha portat la pèrdua d'un colombià anomenat Gabriel. I justament el mateix dia de la setmana: dijous (anomenat sant des d'aquells fets).
El divendres (per unes indagacions d'un cas que portem i que ara no és moment d'explicar) vam assistir a la processó del Sant Enterrament que es fa a Tarragona. Era per Jesús, és clar,  no pas pel Gabriel. Però l'últim pas del seguici era justament "La soledat". Un senyal diví o una casualitat?
Malgrat totes aquestes coincidències, no creiem pas que al tercer dia ressusciti. A més a mes, seria una decepció comprovar que era un déu, perquè això trauria valor a les seves dots com a escriptor.

Gabriel Garcia Márquez encabí cent anys de soledat en una sola novel·la però és (sempre serà) molt més que això. Igual que J.Cortázar és més que "Rayuela" o Vargas Llosa és més que "La ciudad y los perros". Totes les seves obres i les de tants altres autors sud-americans formen part del nostre substrat: negre però amb els ulls oberts a altres colors.
El nostre petit homenatge ja li vam fer recordant un de les seves obres poc conegudes: un relat llarg anomenat "La increïble y triste historia de la Cándia Eréndira y de su abuela desalmada". Un dels casos del nostre primer llibre parodia aquest títol "El segrest de Santa Càndia o La increïble i trista història de la càndida Càndia i el malvat Pare Noel".
Ara només ens resta dir-li adéu.


J&J,
detectius literaris

P.S.
No li diem Gabo perquè no el vam conèixer personalment. No cal prendre's aquestes familiaritats que tothom s'està prenent. Tampoc sabem si no conèixer-lo en persona ha sigut bo o dolent. De tota manera una cosa és l'artista i l'altra la persona. Ens fa l'efecte que hi ha alguns d'aquest escriptors que diem que és millor llegir-los i no conèixer-los.

dilluns, 24 de març de 2014

V Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar


Com cada any, el nostre padrí ha participat a la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, de la qual en surt una publicació que recull totes les participacions.

Si voleu llegir els poemes ho podeu fer al blog de la mostra: Mostra Oberta de Poesia a Alcanar
Segons ell és com una mena de "suite valenciana" que explica tres moments claus que ha viscut el País Valencià darrerament. El primer és la revolta dels estudiants a la primavera del 2012 contra la poca inversió del govern a l'escola, com un despertar esperançador de la societat. Els altres dos reflecteixen la resposta del govern, un al final del 2013, amb el tancament de la televisió valenciana, i l'altre a principi de 2014, amb el tancament de les emissions de Catalunya Ràdio a València, que deixa el català pràcticament inexistent als mitjans i elimina tota esperança.

Al peu teniu també el vídeo de la lectura.



Johnson&Johnson,
detectius catalans i poètics