dimecres, 1 d’octubre de 2014

Amor a Sant Gregori o Tardor de consultes

Començava el curs escolar i ja començava la feina, pensà el Jota. No hi havia manera de descansar mai en aquella casa.
-Agafes el telèfon o què? -preguntà el Jota Efa des de la cuina
-Si home, si -digué el Jota aixecant-se del sofà-. Què hi ha? -preguntà després amb mala gana, dirigint-se a l'auricular.
-Johnson&Johnson? -preguntaren
-Johnson, per servir-lo. L'altre Johnson fa el dinar.
-Però no és...?
-Som
-Son?
-I serem
-Escolti...
-Gent catalana
-No sé si...
-Tant si es vol com si no es vol
I tant si volia com si no, el Jota Efa aparegué en aquell moment i li arrabassà l'aparell de les mans.
-Johnson&Johnson, digui -feu, amb veu greu i seriosa. La mirada assassina la tenia posada sobre son germà, que feia com si no sabés que havia passat.
-Poden... Es a dir, volíem... Volem consultar...-van dir
L'interlocutor, que encara no s'havia presentat, quequejava, dubtava; probablement tenia por, estava indecís, pensà el Jota Efa
-Consultar? -preguntà
-Ah, si! -digué el Jota, com si acabés de recordar-ho-. El president acaba de signar el decret de la consulta. Ho acaben de dir.
El Jota Efa es girà amb cara d'emprenyat.
-No t'he dit que m'avisessis?
-Ara, ara t'aviso -digué traient-li importància a la puntualitat-. Encara... encara ho estant donant per la tele
-Senyor Johnson -demanaren a l'altra banda del fil
El Jota Efa recordà que estava parlant amb un possible client.
-Si, digui'm, digui'm. Perdoni.
-Doncs, això, que...
No avançarem, pensà el JF.
-Vostè sap on som? A la Quartera
-Si, si,
-Doncs l'espero o els espero. D'aquí a mitja hora? Tinc el dinar el foc i no me'l puc deixar ara.
-D'acord -confirmaren a l'altra banda

*****

Els clients eren un matrimoni de mitjana edat però ben conservats. Esportistes, segurament.
-Saben que ja s'ha publicat la Llei de Consultes? -preguntà el Jota
El JF girà el cap i se'l mirà arrugant el front.
-Si, si -digué la parella.
-Doncs bé. Que és el que els preocupa? -preguntà el JF intentant generar confiança i centrant el tema.
-És el nostre fill -digueren
-No està a favor de la consulta?
-Johnson! Vols callar -cridà el JF
-No. No sabem on és. No...
-S'ha escapat de casa?
-En realitat ha anat a estudiar fora, a Tarragona -digué l'home -. Però no tenim més notícies d'ell. No contesta al mòbil i al pis on havia d'estar diuen que no l'han vist. A la facultat no ha aparegut cap dia.
-Creuen que l'han segrestat? -preguntà el JF
-No sabem que pensar -digué la dona, plorosa.
-D'això... una consulta -apuntà el Jota
-Johnson! -el renyà el JF
-Tranquil. Només volia consultar... si volen que el trobem o no.
-Si us plau -demanà la dona.
-Tinguin -digué l'home i els allargà un sobre amb fotos, les dades del noi, del pis, de la universitat, ...
El Jota Efa l'agafà i donà un cop d'ull.
-Everest, es diu?
-Si. Es que som... abans fèiem alpinisme.

*****

La Lucia feu cap a l'hora de dinar.
-Maña, como ves esto de la consulta, tu? -preguntà el Jota
-Profesionalmente o personalmente?
-Hazme una media
-Y Margarita, que dice? -digué el Jota Efa, tallant la possible resposta.
-Que la ley es la ley
-Això es veritat -digué el Jota-. Ara, la revolució és la revolució.
-I si la llei canvia ha canviat -afegí el Jota Efa.
-Que quieres decir?
-Que un dia ets jutge i l'endemà ha canviat la llei i ets un ciutadà del carrer.
-Hombre! Quieres decir que...?
-Que el Miquel haurà de triar entre tindre una nòvia jutgessa o una nòvia d'un altre país -digué el Jota.
-Maño! Yo no quiero irme. Que yo soy de la corona de Aragon!
-Te quedaràs amb mi? -preguntà el Jota Efa.
-En caso de tener que escoger entre cualquier cosa y mi amorcico, lo tengo claro.
-Si es poseu romàntics jo me'n vaig -avisà el Jota.
-Pensa que un país nou és una cosa molt romàntica -explicà el Jota Efa.
-Bueno. Potser em quedo doncs. A més, encara hem de dinar.

*****

A la tarda el Jota Efa insistí en portar la Lucia ala paratge de de l'ermita de Sant Gregori.
-Johnson, esas cosas de parejicas en Sant Gregori se hacen por la noche -digué burlant-se'n la Lucia, de camí a aquell paratge vermellós.
-Es que las mañas siempre pensais en el sexo, eh!
-Tontico!
-Lo que vull és ensenyar-te l'ermita.
-Pero si ya la conozco.
-Mira-la bé -digué el Jota quan foren al davant-. Si mai ens casem... És un dir, eh! Però si mai ens casem ho farem aquí.
-Pues si que estás romántico, Johnson!
-Aquest lloc m'inspira. Imagínate a Margarita dirigiendo el oficio...
-Johnson! Esto es una iglesia. Como va a hacer la misa Margarita?
-Bueno, las lineas argumentales de estas ceremonias no las tengo muy claras.
-Ya, ya. Y luego yo podria tirar el ramo de novia desde ahí arriba -digué la Lucia assenyalant el mirador habilitat sobre la roca més alta que hi havia davant l'ermita.
Enjogassats, van pujar a dalt i van observar Falset sota la vigilància de la roca amb aspecte de cara humana batejada amb el nom de "gegant" que s'alçava a uns metres d'allí.
De sobte la Lucia es fixà en alguna cosa que hi havia enganxada a la barana de ferro que protegia del perill de caure a l'abisme.
-Johnson, mira
-És un candau?
Efectivament, enganxat a una de les barres de la barana, hi havia un cadenat tancat. 
-Es un símbolo de amor. En un libro de un tal Federico Moccia las parejas, para sellar su amor, escribian sus nombres en un candado que dejaban cerrado en un puente de Roma y luego tiraban la llave al Tíber.
-I aquesta costum ha arribat fins aquí?
-Sabes cual es el monumento que mas querian visitar mis sobrinas de viaje de fin de curso en Roma? 
-Ese puente
-El puente Milvio 
-Y...lleva los nombres, éste? -preguntà el Jota Efa, assenyalant el que tenien davant.
-Las iniciales -digué la Lucia
-Sabes que? Vamos a comprar un candado y volvemos por la noche.
-O sea, que abandonamos las ceremonias de boda y volvemos a las cosicas de noche,
-Pues si. L'amor és lliure, encara que estigui tancat amb candau.

*****

A la nit, la Lucia i el Jota Efa eren sols a casa, quan van trucar al timbre de la porta. Qui deu ser, a aquesta hora, va pensar ell. Però la Lucia anà a obrir, sense perdre temps a pensar-ho.
-Son els detectius Johnson&Johnson?  -digueren una parella d'uns quaranta anys, segons calculà la Lucia.
-No. Bueno, yo no. Pero si. Pasen.
El Jota Efa comprengué que es tractava d'algun possible client i corregué a endreçar una mica el menjador i posar-se una americana.
-Senyor Johnson? 
-Un d'ells, si. Seguin.
El Jota Efa els oferí cadires a ells i una a la Lucia abans d'asseure's.
-L'altre Johnson? -preguntà la dona, assenyalant la Lucia, insistint en saber qui era.
-No. Yo soy Ocampo Sanagustín. Lucia. 
-També és del despatx -aclarí el Jota Efa, per no complicar-ho més -. Vostès diran.
-Veurà... la nostra filla. No sabem on és -digué l'home.
-Ha desaparegut. O l'han segrestat -digué la dona.
-Com ha sigut això?
-Fa dies va marxar a Tarragona, a estudiar. S'estava en una residència -aclarí l'home.
-Però allí no hi és, ens diuen. I no contestà les trucades ni els missatges, els guatsaps i tot això -explicà la dona
-Com si se l'hagués engolit la terra -digué l'home.
-O l'han raptada -s'esgarrifà la dona.
-Tenen fotos? Saben la roba que portava quan va marxar? 
-Portem tot el que hem pensat que podia servir.
-Està bé.
-Com es diu sa filla?
-Montsant.

*****

-Tu crees que tienen algo que ver las dos desapariciones?
La Lucia estava estirada al llit mentre el Jota Efa obria una ampolla de vi. El seu cos es mostrava sense pudor però sense malícia.  
-Porque lo dices? Crees que hay una epidemia de gente desparecida?
El JF valorà si es bevia l'ampolla o s'emborratxava de la Lucia. I no descartava fer les dos coses.
-O una ola de sucuestros -apuntà ella
-Au, fes-me puesto, que vinc -replicà el Jota Efa, amb el tap de suro a la mà.
L'escalfor que el cos d'aquella aragonesa de pell de préssec havia traspassat als llençols confortà el JF, que havia estat despullat mentre maniobrava amb l'ampolla.
-No vas a traer copas? -preguntà la Lucia, més per burxar que perquè realment en necessités. Però sabia que un sibarita com ell no beuria un bon vi a morro mai en la vida.
Ell no s'immutà. Tragué el braç per davall del llençol i agafà una de les sabates de taló d'agulla que la Lucia tenia davall de llit.
-Ya veo que esta noche se presenta movidica. Menos mal que estamos solos!
-I sort que ja fa fresca i tanquem el balcó a la nit.

*****

A mig matí els despertà la cridòria que feien el Jota, el Miquel i el Joan Lluís al menjador. La Lucia es girà cap per avall i es posà el coixí el cap. El JF, sense més coixins per tapar-se, decidí aixecar-se. A les palpentes, es posà uns calçotets i una samarreta i sortí a veure que passava.
Damunt la taula hi havia un cistell i, tot al voltant, bolets de totes les mides i varietats donaven mostra de la riquesa boletaire de la comarca.
-On t'heu anat?
-A buscar rovellons -digué el Miquel.
-A Sant Gregori -concretà el Jota.
El JF mirà detingudament tots els espècimens de fongs que hi havia escampats.
-Voleu dir que tots son comestibles?
-Ara vindrà l'Àlex i farà un repàs -el tranquil·litzà el Miquel.
-Menys mal. N'hi ha algun que no fa massa bona pinta -digué el Jota Efa, tocant-ne un amb l'ungla del dit.
-Doncs aquest, justament, un indigent que hem trobat, ens ha dit que és bo -replicà el J.
-Un indigent? A Sant Gregori?
-Més que un indigent -explicà el Joan Lluís- podríem dir que era un Santgregorienc, o sigui, un habitant de Sant Gregori.
-Un habitant? Que vols dir un habitant?
-Un home que viu a Sant Gregori -contestà el Miquel-. Bueno, un xicot.
-Un autòcton -afegí el Jota.
-Heu parlat amb ell? Us ha dit que viu allí? Parla català?
-Ep, ep...No tantes preguntes -el frenà el Jota-. Hem parlat de bolets només. En català. Per cert, no li he comentat res de la consulta. Igual no ho sap.
-És clar -contestà irònicament el Jota Efa-. Demà li anirem a explicar.
-D'acord -feu, content, el J.
-Però continuo pensant que hi ha algun bolet que no fa bona pinta.
-Doncs tu tampoc tens molt bon aspecte amb aquest calçotets de blonda.
El JF es mirà i comprovà que efectivament el que portava era de blonda. Eren les calces de la Lucia.

*****

Per dinar van menjar rovellons, és clar. Van anar al tros del Miquel per fer-los a la brasa amb llangonissa. Van fer una mica just perquè l'Àlex començà a triar i en llençà la meitat. No pas aquell que el Jota Efa deia que no feia bona pinta, però.
A prendre cafè havien convidat el Sargento Málaga, que feia temps que li devien, però al·legà que estava fent tasques secretes de vigilància.
"Zigo una pandilla de zeparatizta radicale. Ze ve que quieren hacer una conzurta. No ze que zerá pero ze ve que e mu peligroso", els explicà.
-Vols dir que aquell paio raro que vam trobar a Sant Gregori no és un terrorista amagat -preguntà el Joan Lluís.
-Ui, si! -digué el Miquel-. Sense sabates ni roba, molta feina farà.
-Semblava bona persona -afegí el Jota
-A ver detectivicos: no seria mejor que nos preocuparamos del caso, o sea casos,que son dos, que os han encargado? -deixà caure la Lucia.
-Dos casos? Osti! -exclamà l'Àlex.
-Dos casos iguals. Desaparició de joves -explicà el JF
-Bueno, uno es un mozo y el otro una moza.
-Igual s'han fugat junts -digué l'Àlex.
-Vols dir?
-El se llama Everest.
-Everest!? -van cridar tots, estranyats.
-Ah! -digué l'Àlex, llavors-. Deu ser fill d'aquella parella d'alpinistes. No pot ser d'altres. A què sí?
-Alguna cosa així han dit, si -contestà el JF.
-Y ella Montsant  -afegí la Lucia
-Un altre nom de muntanya -feu notar el J.
-Exacte. I em sembla que és filla d'una altra parella d'alpinistes -digué el Joan Lluís.
-No us estranyi que estiguin fets l'un per l'altre -avisà el Jota.
-Podria ser que se conocieran las dos familias? No habrá muchos alpinistas en el pueblo
-Seria el més normal -reconegué el Joan Lluís
-Si no recordo malament, fins i tot han fet expedicions junts -explicà l'Àlex-, Jo diria que es coneixen de fa temps i que els fills han crescut junts.
-Però si fos així, haguessin dit alguna cosa -rumià el JF.
-Los pares són los últims de saber que fan els fills -sentencià el Jota.
-Ja ho diu ma mare -feu el Joan Lluis.
-I tant, noi! Jo t'ho puc garantir -feu el Miquel.
-Bé -conclogué el Jota Efa-. Suposem que no han marxat, sinó que s'han fugat. Suposem que han marxat l'un amb l'altre. Ara hem de trobar on són.

*****

-Lucia!
-Johnson
-Duermes?
-Dormia
-Yo pensaba.
-Yo soñaba.
-Sueños eróticos?
-Sueños legales.
-Por la consulta?
-No tontico -somrigué divertida-. Expedientes por cerrar, casos pendientes... cosas así.
-Por cierto, el candado que encontramos en Sant Gregori, que iniciales llevaba?
-Así que era eso. Bien, si no recuerdo mal: E,I,M.
-Everest i Montsant
-Es verdad!Pero también podria ser Ernesto y Montserrat, Eduardo y Maria, ...
-Però qui coneixem tant enamorats com per a fugar-se? Qui podria escollir Sant Gregori per a deixar-hi la prova del seu amor sinó és algú del poble?
-De acuerdo. Pero esto que aporta a la solución del caso?
-Crec que han deixat la seva prova d'amor a Sant Gregori justament perquè han escollit Sant Gregori per viure-hi. Són allí.
-A la intemperie? Como neandertales?
-El Jota i els altres han trobat algú a Sant Gregori. Un indigent, han dit. Un xicot que vivia a Sant Gregori. Ha de ser l'Everest.
-No me imagino una fuga por amor para ir a parar en medio del bosque y a cuatro pasos de casa.
-Han crescut entre muntanyes. Estan acostumats a viure a l'aire lliure. Saben apanyar-se sols. És el seu medi natural.
-Tambien sabran esconderse.
-En això no hi havia pensat.

*****

-Johnson, aixeca't, va! -cridà el Jota Efa.
La Lucia ja havia marxat cap al jutjat i son germà continuava al llit.
-Va, que anirem a buscar rovellons!
-Tu en saps trobar?
-Vindrà el Miquel. I l'Àlex evitarà que acabem enverinats.
-D'acord.
Un moment després el Jota era al menjador, vestit i a punt de marxa.
-Què hi ha per esmorzar.
-Primer mira't aquesta foto -feu el Jota Efa-. Et sona aquesta cara?
Era una de les fotos de l'Everest que sons pares havien deixat per a identificar-lo.
-Coi! Si és l'indigent de Sant Gregori -exclamà el Jota.

*****

La temperatura encara no era molt baixa a aquelles alçades de tardor. La mullena, al matí, era lleu i per poc que sortís el sol podies anar amb màniga curta perfectament. 
La colla dels Johnson caminaven sobre la terra vermella amb els ulls clavats als peus. Excepte el Jota Efa, que tenia la vista clavada més enllà, buscant abrics naturals, possibles coves entre les roques, llocs que oferissin aixopluc,...
-Cap a les pedres no trobarem rovellons Johnson -replicava el Miquel.
-Home, no se sap mai -digué el Jota.
-A la millor trobem altres coses -feu el Jota Efa.
-Xxxt! Calleu! -demanà l'Àlex.
-Que els rovellons s'espanten! -se'n burlà el Joan Lluís
-No, però si hi ha més gent reveles on els has trobat -explicà el Miquel.
-Que calleu. No sentiu un soroll? -insistí l'Àlex.
-És allà dalt, per una d'aquelles coves -digué el Jota Efa, en veu baixa.
Estaven a la barrancada, on la humitat permanent presagiava que hi podien trobar algun rovelló. Al seu costat s'aixecava l'immens aflorament de roca roja que els agents atmosfèrics havien esculpit amb formes capritxoses. La majoria de formacions utilitzables com a coves que hi havien en aquell paratge estaven justament sobre els seus caps.
-Això és una parella que han vingut a fotre's lo lote per aquí -digué el Miquel
-De dia? -preguntà el Joan Lluís
-Que ho fas de nit només, tu? -preguntà el Jota.
-Ni de nit ni de dia. Ni a l'estiu ni a l'hivern.
-Ja et presentarem algú. No pateixis -digué el Miquel, rient-se'n
-I li podem pagar amb rovellons -afegí el Jota.
-Voleu callar! -cridà amb veu baixa el Jota Efa.
El silenci que aconseguí encara era més colpidor pel so que el vent produïa movent les fulles, fregant l'interior de les cavitats i entrant i sortint pels innumerables forats que hi havia a les roques vermelles. Entremig, l'inconfusible música d'una veu femenina gemegant per sobre d'un ritme contundent i repetitiu, fruit del xoc entre dos cossos lliurats a les delícies del fornici.

*****
-El noi era l'Everest, no hi ha dubte- explicava el Jota Efa-. Era el mateix que es van trobar ahir i els va recomanar un bolet. Anava vestit igual, amb quatre parracs.
-I quin traste que tenia, el tio! -exclamà el Jota.
-La noia, tot i que feia ganyes, era la Montsant.  
-Quina xiqueta, tu! Jo també m'hi perdria amb ella pel bosc tot el dia fot-li que fot-li.
-Vale, ya está bien -cridà la Lucia-. De momento sólo me habeis explicado el polvo campestre de esos chicos.
-És el que hi ha -digué el Jota.
-No habeis hablado con ellos, no...?
-Els hem trobat... No volíem molestar. Ens hem deixat veure i ens han vist -contestà el JF.
-I ells han continuat -afegí son germà
-Maño, pues que habeis hecho?
-Hem esperat que arribessin a l'orgasme. Per cert, aquella xiqueta és molt expressiva -feu el J.
-Eres un pervertido! Y ahora que?
-Fes l'informe que jo faig la factura -demanà el Jota
-Un moment -digué el JF
-No quieres cobrar?
-Recuerdas que me dijiste que esos chicos deben saber esconderse? -reflexionà el Jota Efa-. Es lo que estoy pensando. Si cerramos el caso con un informe que detalla donde se esconden pero luego nadie es capaz de encontrar a esos chicos, que crees tu que pasará con nuestro prestigio?
-Llavors que hem de fer? Deixem el cas? -preguntà son germà.
-No hem de fer res. Ara encara s'està bé al bosc, però quan arribi el fred creus que podran aguantar gaire? A la primera nevadeta segur que tornen sols cap al poble.
-No acabo de entender...
-Hem de seguir tenint contacte amb els pares. Podem dir que hem trobat rastres, que sospitem on poden ser però que si correm massa hi ha el perill que els perdem. De mentre, continuem cobrant despeses. I quan arribi el fred, ja baixaran sols.
-Johnson, eres un demonio.
-Doncs, si triguem massa igual es perden la consulta -avisà el Jota.

*****

Al cap d'unes setmanes la parella de joves retornà al poble. Ja feia dies que feia fred i pel que es veu no els espantava gaire, en contra del que preveia el Jota Efa. Però l'excés d'amor havia produït el seu fruit i ara un descendent que potser també tindria nom de muntanya s'estava gestant a la panxa de la Montsant. Aquesta era la raó per la qual retornaven, segons van dir, però s'endevinava que més aviat era l'objectiu que buscaven: estratègia de fets consumats.
Els pares d'un i l'altra van fer efectives les respectives factures sense cap queixa i van agrair als Johnson la feina feta. Ells s'havien preocupat, quan el fred ja s'apropava, d'avisar-los que els seus fills podrien aparèixer en qualsevol moment, que el cercle de vigilància que havien muntant s'estrenyia i que, tard o d'hora, la desaparició acabaria en tornada i, a més a més, en tornada conjunta. És un cas que sempre recordaran com un dels més rendibles econòmicament i més senzills de resoldre. També perquè va tindre lloc enmig de la campanya per la consulta, que és un fet històric que sempre els ajudarà a situar-lo a la data exacta. 

*****

Dies després, rere un període sense encàrrecs ni trucades de cap mena, picaven a la porta de cal Johnson.
-Es que no es pot fer ni la migdiada en aquesta casa -remugà el Jota.
Però anà a obrir. Son germà no es podia deixar la paella al foc.
-Hombre! Si són la parella d'amants feréstecs -exclamà en trobar-se amb l'Everest i la Montsant.
El Jota, amb davantal, sortí al menjador a saludar-los.
-Hi ha algun problema? -preguntà.
-Tot al contrari. Hem vingut a donar-los les gràcies -digueren els nois.
-I això?
Era estrany, perquè de fet no es coneixien, només s'havien vist. Sons pares contractaren els Johnson per a trobar-los; que se suposa que era justament el que no volien. Després, quan els van enganxar tot just fent l'amor, no els havien demanat ni disculpes. I llavors van dilatar la resolució del cas fins que van tornar per pròpia voluntat.
-Ja sé que no ens coneixem -digué l'Everest-, només ens hem vist. En circumstàncies,... Bé, la qüestió és que ens temíem que l'endemà d'haver-nos descobert vindria la policia, l'ambulància, els bombers, ... Però no va ser així.
-Estem convençuts que va ser gràcies a vostès -afegí la Montsant.
-Mmm... -el Jota Efa no gosava a dir res i son germà no en tenia cap intenció.
-Els hem d'agrair el fet que no ens delatessin de seguida. Això ens ha donat un temps per gaudir d'estar sols i...-digué l'Everest.
-Segurament aquests dies els recordarem com els dies més feliços de les nostres vides -el tallà la Montsant.
-Uns dies que mai més tornaran i que necessitàvem.
-Abans de crear una família.
-Només volíem dir-los això -conclogué el noi.
-Gràcies -feu el Jota EFa.
-Llàstima que s'hau perdut la consulta(*)! -exclamà el Jota.
-Si. Però ara la consulta que més ens importa és: serà nen o nena?

*****

El resultat no el sabrien fins d'aquí a uns mesos. Però als Johnson ja no els interessava, si no és que els encarregaven investigar-ho.
Ara calia centrar-se en la consulta del moment.
-Johnson, què vols per sopar? Ou ferrat o truita doblegada? -preguntà el JF
-Ou doblegat -contestà el J.
-Ou doblegat? Que es eso? Yo quiero tortilla a la francesa.
-Quins ous que teniu tots! -exclamà el JF.

J&J, detectius
Consultar o no consultar, aquesta és la qüestió

(*) Aquest cas, que va començar el dia de la consulta, s'acaba en un futur proper que encara no ha arribat. Per primera vegada fem ciència-ficció! Suposem que l'ha consulta s'ha fet però no pronostiquem el resultat. En funció d'aquest en els nostres propers casos pot ser que el Sargento Málaga s'hagi passat a Mosso d'Esquadra, que continuï de Guàrdia Civil o que s'hagi retirat. En aquest cas (consultem) a què voleu que es dediqui? Guàrdia de seguretat, informador dels serveis secrets o detectiu privat?(ui!, no que ens farà la competència)



L'ermita de Sant Gregori vista des del mirador

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada