dissabte, 18 de desembre de 2010

Mostra de Poesia Alcanar 2011

El nostre editor a la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar.

http://alcanarpoesia.blogspot.com/2010/12/fede-cortes.html

Jota Efa: Mi-te'l, ell!
Jota: A veure si ens paga drets d'autor, que aquest poemes són meus

dimarts, 30 de novembre de 2010

Lo misteri de Nadal o Ara venen boniques festes



Comença el calendari festiu del cicle nadalenc. I es bo recordar una bonica tradició d'aquestes dates: els contes de Nadal. El nostre primer llibre, per tal de seguir aquesta bonica tradició, inclou uns bonics contes d'aquesta mena.
Els bonics títols amb que els vam batejar son "Apocalypse Nadal o Nadal versus Sant Antoni". Una cosa bonica de llegir.
Si no ho heu fet encara us posem un fragment del bonic pròleg que va fer la Lucia - una cosa bonica de mirar (ella, no el pròleg) -, per a què aneu fent boca:

"..., cuando me contaron su teoría del ciclo de las fiestas navideñas me dejaron un poco estupefacta. Según ellos el ciclo navideño empieza en el Puente de la Purísima Constitución (que es como ellos llaman al puente que se produce con las fiestas del día de la Constitución y de la Purísima Concepción), sigue con Navidad y San Esteban, el Fin de año, los Reyes Magos y termina (ciñéndonos a su revolucionaria teoría) con l’Encamisada. Según dicen, cuando todavía no has digerido las comidas de estos días y no te has recuperado de los gastos excesivos que se producen, te topas de pronto, y sin comerlo ni beberlo (nunca mejor dicho), con la obligación de alquilar un burro y un carro y lavar y planchar el traje de payés típico. Y encima, sin haber podido recoger el árbol, el pesebre y el Papa Noel disfrazado de detective que ellos cuelgan cada año en el cartel anunciador que tienen en el balcón". (Lucia Ocampo Sanfernando - Secretaria Judicial)


Bonic, oi que si? Com l'explicació que fan "los quicos" d'aquest misteri que es repeteix cada any:






P.D.: La seva agència de detectius els desitja un Bon(ic) Nadal.
JF - Aquest post és el nostre "guilando". Donatius al Banc d'EspaNYa, c/c 5-0
J - Que la tia Pepa es prepari, que el tall que li darem no serà de gall.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Sin poesia no hay paraiso(3)


Continuem amb una altre poema del Jota, enamorat d'una clienta en un dels casos que inclou "La poesia no fa ombra".



Per a il.lustrar-lo fem servir la mítica portada de l'àlbum "Electric Ladyland" del Jimi Hendrix(un home que escrivia poemes amb la guitarra). Per això al final incloc una peça seva ("Vodoo child") que us donarà una idea de com feia anar el llapis (ai!, vull dir les cordes).


Si no hagués escrit un poema per a cada dona que he estimat,
si no m’hagués estimat cada dona a qui he escrit un poema,
si cada poema que he escrit hagués estat un amor correspost,
si cada amor conegut no hagués esdevingut un poema;
potser ara no tindria la memòria plena de dones
ni tampoc el calaix ple de poemes.
I ara, a la meva edat, em comptes d’intentar reviure amors
a través de poemes pot ser faria versos que esdevinguessin amors
o potser estimaria dones per a què esdevinguessin poemes.
I no hauria de canviar-me de casa
per encabir tots el poemes que sobreïxen dels calaixos
i les dones que no caben a les habitacions.
Potser és que fa massa anys que escric poesia
o pot ser em deixo portar massa pels sentiments.
Avui, per cert, he vist que hi ha dones joves que fan de poetes
i això em fa témer que hi ha un perill més gran.
Pot ser hauré de canviar de poble a més de canviar de casa.
Pot ser és que ja sóc massa gran, i això no fa per a mi.


Jota Johnson






dijous, 28 d’octubre de 2010

El retorn dels panellets o Tot recordant la Trinitat



Tornem a ser a Tots Sants. I aviat farà dos anys que el nostre primer llibre va sortir a la llum (del sol, que a l'artificial s'hi va estar uns dies).

Tot just el primer cas que contenia passava a Tots Sants. La senyora Trinitat havia perdut el seu difunt marit. O sigui, que havia perdut el seu marit difunt. Més ben dit, que el seu marit ja era difunt quan el va perdre. Precisament el dia de la Castanyada, l'ambulància que el portava (de manera clandestina) es va fúmer una castanya. Sort de naltros, que la vam trobar i vam fer companyia a la Trinitat aquella nit de difunts. No s'ho va passar poc bé ella, a la nostra Castanyada! (pot ser perquè el panellets portaven una mica de maria). L'endemà vam ser el seu consol a l'enterrament. Vaja, que aquell Tots Sants va ser complert.

Enguany esperem amb delit el retorn d'aquells panellets i recordarem la Trinitat, perquè no creiem que la seva edat li permeti repetir l'experiència.

A més celebrarem que el nou pont de l'Asmà, costat de l'antic, on vam trobar l'ambulància accidentada, ha estat finalment retolat pel Ministeri del Tormento (Fomento, dius? Fomento de què?). Curiosament ha estat batejat com a "Pont de l'ull de l'Asmà", nom que els de Guiamets ja em dèien que era el correcte. En fi,...

Per ambientar el record d'aquest cas havíem pensat incloure aquí algun element multimèdia. L'olor dels panellets i castanyes és impossible i el gust no cal ni dir-ho. Per això hem de limitar-nos al so. Com que la simfonia que produïa el somier del pis de dalt en la conferència del Jota és impossible reproduir-la us posem un video de la canço "Eres luz" de la Niña Pastori, que és un element important del relat.







La foto que ilustra el post és el més adient que hem trobat. De fet és la tomba del Jim Morrison al cementiri de Père-Lachaise. És evident que per a ell cada dia és Tots Sants, o això creuen els seus admiradors que, al cap dels anys, el continuen enyorant diariament.

J&J

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Sin poesia no hay paraiso(2)




Continuant amb la poesia inclosa als llibres dels Johnson&Johnson i continuant amb els poemes que el Jota va escriure enamorat de l'Alma a "Malos tiempos para la lírica o Penny Lane", heus aquí el terratrèmol sensorial que li provocà el fet de descobrir que les poetesses no vestien de negre i amb faldilles fins al turmell sinó fins i tot amb samarretes curtes que deixaven al descobert el melic.

Avui he vist joves poetes ensenyant el melic.
Avui he vist joves poetes que gaudeixen d’escriure
i poetesses de pell bruna que ensenyen el melic.
I m’he adonat que hi ha llibres plens de paraules mortes
i versos joves que em tornen les ganes de viure.
Si abans em sentia un home madur respectable
dedicat al trencaclosques, molt honorable,
d’unir sentiments i paraules,
ara un nou aire m’entra per la finestra fosca
i m’acompanya vora la taula plena de papers
fent-me sentir, com ells, part d’una revolta.
I noves paraules acudeixen als meus llavis
per descriure poetesses de paraula exquisida i melic en l’aire.
Pot ser que mai no conegui una dona poeta
seguda a la taula d’un bar, amb llapis i paper,
la cervesa a la vora i el cigarret als llavis.
Però només d’imaginar-me que algun dia
pugui arribar a les seves mans una de les meves
poesies d’amor descrivint com n’és d’atractiva
se’m renoven les forces per a continuar
perdent les matinades amb aquest quefer.
I esperar així, més pacientment, una mort digna.

Jota Johnson (de "La poesia no fa ombra")


divendres, 1 d’octubre de 2010

Intitulant(3) o El misteri poètic del català



Avui toca parlar dels títols del tercer llibre de la nostra sèrie.


El primer cas que conté es diu "El català és cosa de tots o L’escurçó negre". En aquest ocasió el Jota Efa agafa la mania de parlar bé el català i d'aquí ve el primer títol, extret d’una antiga campanya de la Generalitat en favor de la llengua. Com que al conte hi surt un lladre que roba un VW escarabat negre i a qui anomenen l’Escurçó Negre, el segon títol s'agafa d’aquesta famosa sèrie de la BBC protagonitzada per Rowan Atkinson.


El segon cas porta per títols "El misteri de l’Encamisada o Donde estará mi carro". Aquí s’intenta explicar l’origen d’aquesta tradició falsetana (o acabar-ho d’enredar del tot) i com que hi ha el robatori d’un carro (què es pot robar a l’encamisada?), s’aprofita el títol d’una cançó del Manolo Escobar que ens va torturar durant anys.



(Si voleu més informació sobre l'encamisada podeu veure-la a: http://www.etnocat.org/festa/hivern/encamisada/llegenda.html ; http://www.turismepriorat.org/ca/que-fer/festes-i-esdeveniments/encamisada; http://www.firesifestes.com/Fires/F-Encamisada-Falset.htm)





A més s'inclou un obra nostra de prosa poètica que anomenem "Set històries desesperades i un poema d’amor o Pablo desespera d’estimar Neruda". És, evidentment, un homenatge a Pablo Neruda fent referència a la seva obra “Veinte poemas de amor y una canción desesperada”.




De tot això el nostre editor ha deduït que el títol del llibre ha de ser "El català és un misteri poètic?". Perquè hi ha un misteri, perquè es qüestiona algunes formes de parlar el català, perquè s'acaba amb una poesia(el poema d'amor que acompanya les històries desesperades)? No ho sabem.


Potser el català és com l'escarabat negre que roben en un cas o lo carro que roben en l'altre; no podem donar-nos per vençuts i abandonar.




J&J




P.D.

I si hi surten dones com la Glòria, l'Antònia, la Joana, la Saurina, l'Alamanda..., qui no vol aprendre de llengües?

Resposta del sargento Malaga: "Pero ezto der catalan no era un dialesto?".

dimarts, 21 de setembre de 2010

Rebel·lió a les aules o La mort d’Ivan Ilich

A propòsit del Joc Literari del blog de Jesus M.Tibau , que demana un text inspirat en la canço "Somiatruites" de l'Albert Pla.











Els Johnson sempre diuen que hi ha casos petits i hi ha casos que són de petits. Això ve al cas perquè una vegada van encomanar-los un cas petit, o sigui, trobar un petit, un nen, un xiquet que havia desaparegut. Son pare estava molt emprenyat. “A l’hora de protegir la flora i fauna de la muntanya de la quinta punyeta molts vigilants i moltes multes però un nen no va a l’escola i ningú no sap dir ni mu!”.
- I els mestres que li han dit? – van preguntar ells
- Els mestres? No ho són, mestres, son els seus amics – remugà el pare.
El van localitzar ràpid. De fet era a la mateixa escola. Estava en un aula on ell era el professor que donava classe i els seus alumnes una colla de mestres somiatruites.
El que dèiem, un cas petit.

J&J, detectius

P.D.:
Ivan Ilich no és el personatge de la novel·la de Tolstoi, sinó el pensador que propugnava una societat desescolaritzada.
Rebel·lió a les aules és una pel·lícula de 1967 que mostra com un mestre substitut tira endavant una classe amb alumnes conflictius.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Sin poesia no hay paraiso




En els seus llibres els Johnson&Johnson sempre miren de parlar-nos una mica de poesia. Només en els tres primers ja esmenten a Pablo Neruda, Leonard Cohen, Josep Palau i Fabre o Joan Vergés; en el segon també descobreixen una jove poeta com Almudena Guzmán. Per tant ja deuen tenir una reserva feta al paradís.

Però com que no hi confien gaire, per si de cas, ells també fan mèrits. Aquí en tenim una mostra (i continuarem):




Després de tants dies davant d’un pàgina en blanc
m’espanta de veure que en puc escriure quatre.
Hauré d’aturar-me perquè un excés de paraules
podria provocar-me un empatx,
i no crec que la Seguretat Social
cobreixi una intoxicació poètica.
Espero, de totes maneres, que em vindràs a veure
a la cambra de l’hospital
on un grapat de metges i infermeres
segur que quedaran bocabadats
quan em llegeixis el teu últim poema,
amb el top que no t’arriba a tapar els pits,
ensenyant el melic,
i el llavis petoners pronunciant mots
dignes de vells acadèmics.
Serà el moment adequat per a sucumbir
i deixar el meu minso llegat poètic
a les teves mans perquè amb la teva bellesa
el facis arribar a qui correspongui.
I m’estalviaràs la feina de suportar
les llargues nits de tabac i alcohol,
silenci, soledat, poesia i tristesa.


Jota Johnson (de "La poesia no fa ombra")



Oi que el títol del post també és poètic (o eròtic o tele-novel·lesc)?


dilluns, 30 d’agost de 2010

Paraules d’amor o Mi novio es un zombie


A vegades la feina de detectiu, a més de la feina corresponent, implica altres feines afegides que no et correspondrien. Els Johnson, ara mateix, així de cop, recorden la de psicòleg (molt sovint), confessor (laic), gigoló (el Jota), assessor fiscal (poc, perquè els seus clients són més aviat pobres) i lampista (era qüestió de vida o mort per aigua). N’hi ha una però, que recorden amb especial tendresa. Va ser una tasca amb un toc romàntic i que només han pogut fer una vegada. Però no avancem esdeveniments.

Un diumenge de bon matí es presentà una noia a cal Johnson. El Jota potser diria que, fins i tot, era de matinada. El que sí que és cert, i el Jota Efa ho pot confirmar, és que era una hora molt matinera; però com tothom sap (des que ho va dir un tal Einstein) el temps és relatiu, de tal manera que per a ella devia ser el final del dissabte mentre que per als detectius falsetans acabava de començar el dia del senyor (sigui quin sigui el senyor de que es tracti).
- El meu nòvio és un zombi – va anunciar, en comptes de dir bon dia
Però ella no, pensà el Jota. I és que, tot i l’aspecte d’haver passat una mala nit (o potser massa bona) feia molt goig.
El Jota Efa recordà que aquella frase era una antiga cançó, no sabia ben bé si de l’Alaska y Los Pegamoides o Dinarama, però alguna cosa no li quadrava. Era en català? Impossible! Però, sonava igual?
Resumint, que la noia havia perdut el seu xicot al principi de la nit i que encara no li havia tornat. Ampliació de detalls: aquell noi es veu que ho feia sovint això; començava a beure sense mesura, desapareixia i acabava com un zombi, sense saber qui era i on anava. Això explicava la frase de la noia. El que trencava l’ordre sintàctic de la frase i, ara se n’adonava el Jota Efa, era la paraula “nòvio. Perquè li deia “nòvio” podent-li dir “novi”, com feia tothom al seu poble?
El Jota, en canvi, es preguntava com era possible que algú tan afortunat per tenir una nòvia tan maca com aquella era capaç d’abandonar-la una nit de dissabte?
Conclusió: els Johnson van trobar el noi cinc minuts després, dormint a la porta del primer bar on van anar a mirar. Tenia mal de cap i estava una mica desorientat, però pel demés semblava estar bé. L’explicació dels fets, segons el seu punt de vista, es resumia en una frase:
- La meva nòvia és un trasto
Resumint, que aquella noia era de vida alegre. Ampliació de detalls: cada nit que sortien, tots els nois anaven darrera la seva nòvia i ella, en comptes d’esventar-los, es deixava estimar; la noia es tirava a la mala vida i ell es tirava a la beguda; i així dissabte rera dissabte.
El Jota Efa, davant la frase amb què el noi definí la noia, tingué la mateixa impressió que la que va tenir amb la frase amb què la noia va definir el noi (i després de pensar això va tenir una mica de mal de cap). Aquí el que fallava era la paraula “trasto”. Perquè coi no deia “traste”, com feia tothom al seu poble? O és que aquella parella no eren d’aquell poble?
El Jota, en canvi, pensà que, sent com era aquella noia i comportant-li com li comportava el seu noi encara tindria una oportunitat i podria cobrar la seva part del cas en espècies.
Fi del cas: Els Johnson, després d’haver cobrat (en metàl·lic i prescindint de les espècies), ja que la feina encomanada era trobar el noi desaparegut i això ho havien fet amb diligència, comprengueren que el veritable problema de fons no estava resolt. Allí hi havia un conflicte de parella i el que es necessitava era una bona teràpia.
El Jota Efa tenia clar que l’arrel del problema era de mots, perquè potser l’amor no es pot expressar en paraules però les paraules poden fer l’amor i de l’amor per les paraules neixen les paraules d’amor. O sigui que, satisfet del seu raonament, va creure que els havia de donar un consell:
- Si tu li dius “novi” en comptes de “nòvio” i tu li dius “traste” en comptes de “trasto”, la meitat del problema estarà resolt.

Efectivament, al cap d’uns mesos, van rebre una carta d’agraïment d’aquella parella on reconeixien que el canvi d’aquelles dos paraules en el seu vocabulari els havia canviat la vida. El noi confessava que el fet que l’anomenessin “novi” ja el feia sentir més estimat; la noia admetia que no se sentia tan menyspreada com abans, perquè no és el mateix ser un simple “traste” que tot un “trasto”. I tot i que els dissabtes la noia continuava sense poder resistir als encants d’altres nois a part del seu novi, n’havia reduït el nombre de manera considerable, mentre que ell havia deixat la beguda i es feia passar la ràbia a base d’aigua amb gas.
La satisfacció per la feina ben feta era un sentiment massa llarg i massa ample per a contenir-lo, perquè ja se sap que no té fronteres, però els Johnson van sentir-lo uns instants. El Jota Efa proposà que al rètol que penjava del balcó, a la llarga, davall de la paraula “Detectius” podrien afegir “Consellers matrimonials”. El Jota no contestà. Ell creia que era millor posar “Sexòlegs”; tenia més possibilitats.


Falset, Agost 2010

dissabte, 7 d’agost de 2010

ARBREDA EBRENCA

Ja ha sortit el llibre que recull l'obra dels autors participants a la 5ª Trobada d'Autors al Matarranya amb pròleg de Víctor Amela i editat per March Editors.

O sigui que ja podeu comprovar que per trobar un arbre a les nostres terres no calen detectius (de moment).

Si voleu comprar-lo ho podeu fer a la Llibreria Serret de Vall-de-roures (en viu o "en virtual"). Més informació...

J&J

dijous, 29 de juliol de 2010

5a Trobada d'autors ebrencs al Matarranya



Diumenge dia 1 d'agost se celebra la 5a Trobada d'Autors Ebrencs al Matarranya.

Amb motiu de la trobada s'ha fet un recull de textos de 55 escriptors vinculats a les Terres de l'Ebre, el Matarranya i el Priorat(Roser Vernet i Fede Cortés) que han respost a la crida feta pel blog de la Llibreria Serret de Vall-de-roures.
Són 55 contes, poesies o haikus sobre els nostres arbres que s'editarà amb el nom de ARBREDA EBRENCA i amb pròleg de Víctor Amela.

Naltros no sortim per cap banda, però l'arbre de que parla el nostre editor en el seu relat surt en un dels nostres casos (encara inèdit).

J&J, detectius

dimarts, 20 de juliol de 2010

J&J a La lluna en un cove




La publicació mensual "La lluna en un cove" de relats de ficció en català acaba de treure el seu número 19. (http://www.lallunaenuncove.cat/)



  • Entre els relats que inclou hi ha un nou cas (inèdit) de Johnson&Johnson: "Qüestio de pilotes o Panem et circenses". Futbol, Barça, un segrest, pa i circ, ... de lectura indispensable, vaja.


Si voleu llegir-lo podeu comprar el llibre a:



  • BARCELONA: Llibreria Al Peu de la Lletra · Carrer de Calàbria, 281 · 08029 Barcelona · Tel. 934306608 // Llibreria Laie · Carrer de Montalegre, 5 · 08001 Barcelona · Tel. 934813886


  • PALMA DE MALLORCA: Llibreria Lluna · Carrer del General Riera, 68 · 07010 Palma de Mallorca · Tel. 971206527


  • VALÈNCIA: Llibreria Tres i Quatre · Carrer de Sant Ferran, 12 · 46001 València · Tel. 963157799


  • GANDIA: Llibreria Gavina · Carrer de Loreto, 22 · 46701 Gandia · Tel. 962879991


  • ALCOI: Llibreria Llorenç · Carrer de Sant Llorenç, 1 · 03801 Alcoi · Tel. 965543746


  • TÀRREGA: Llibreria Sauret · Carrer del Carme, 14 · 25300 Tàrrega · Tel. 973310113


  • VALL-DE-ROURES: Llibreria Serret · Av. de la Hispanitat, 21 · 44580 Vall-de-Roures · Tel. 978890077


  • ONTINYENT: La Llibreria · Carrer de Martínez Valls, 18 · 46870 Ontinyent · Tel. 962912805


  • INTERNET (BOTIGA EN-LÍNIA): La Llibreria dels Llunàmbuls · Tel. 967318713

dimarts, 13 de juliol de 2010

Intitulant(2) o Perquè la poesia no fa ombra

Continuem explicant els secrets dels títols. Ara anem pel segon volum de la nostra sèrie.

Conté dos casos. El primer ("L’ombra del vent o Men in black") utilitza el títol de la famosa novel·la de Carlos Ruiz Zafon per a batejar un relat on el vent - pels molins generadors de l’energia eòlica - és protagonista. Els altres protagonistes son els misteriosos homes de negre que semblen protegir obscurs interessos i, tot i que no fan el mateix que els que surten a la pel·lícula “Men in Black”, s’aprofita per a posar l’altre títol.

El segon cas es diu "Malos tiempos para la lírica o Penny Lane". Tots dos són títols de cançons. Una de Golpes Bajos, un grup del temps de la “movida madrileña”. Hi escau bé ja que els Johnson es mostren aquí poèticament inspirats i el Jota descobreix una jove poeetessa (Almudena Guzmán). L'altra és dels Beatles; relaciona les monedes de penics angleses amb els cèntims d’aquí i les aficions musicals dels personatges.

En definitiva, que la poesia, tant si són bons temps per a la lírica com si no, no fa ombra - com el vent o com els homes de negre, que no són d'eixe món - i tampoc dona diners - ni cèntims ni penics -; només és una aliment espiritual. Què farien els sers humans si només ingerissin aliment material i prescindissin totalment de l'espiritual? Jaurien tot el dia a l'ombra?

J&J

Nota: No sabem ben bé si l'ombra és una metàfora de la mediocritat o la mediocritat només viu a l'ombra. El que és segur és que sense sol no hi ha ombra.

dijous, 1 de juliol de 2010

No només de rumba viuen els J&J














Tot i que no ho sembli, els J&J són grans amants de la música i en els seus llibres es poden trobar moltes i molt variades referències. En els tres primers llibres de la sèrie, per exemple, sonen coses com aquestes:

“The battle off epping forest” de Genesis
http://es.wikipedia.org/wiki/Selling_England_by_the_Pound

“Eres luz” o “Com tu, ninguna” de Niña Pastori
http://www.lapastori.com/

“Obertura de Tanhaüser” de R.Wagner
http://es.wikipedia.org/wiki/Tannh%C3%A4user_(%C3%B3pera)

“Black Magic Woman”, “Europa”, “Flor de Luna” de Santana.
“Oye como va” de Tito Puente, en versió Santana
http://www.santana.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Tito_Puente

“Aqualung “ de Jethro Tull
http://es.wikipedia.org/wiki/Jethro_Tull_(banda)

Varies peces de l’àlbum “Liebeslied” de Toti Soler
http://www.totisoler.com/

“Corazon partío” de Alejandro Sanz (tot i que és una rumba)
http://www.alejandrosanz.com/

“Young Man” de Village People(és el que sonava a les discoteques, t’agradés o no)
http://es.wikipedia.org/wiki/Village_People

Continuaran sonant coses interessants en els propers llibres...

divendres, 18 de juny de 2010

Les Cares del Vi a "El Periodico"

Al 17 de juny, en el seu suplement Gourmets, El Periodico publicava una ressenya de l'exposició "Les cares del vi".
Cliqueu a la imatge per a veure l'article:




dijous, 10 de juny de 2010

Intitulant, que és gerundi o La importància de dir-se Franc


L’altre dia ens va trucar des de Suècia la Lisbeth Salander, que havia llegit alguna cosa nostra, i ens va fotre una esbroncada perquè posàvem aquests títols tan raros. Com si els que surt ella portessin noms fàcils! “La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina”, per exemple, que no es diu pas Millenium. Però vaja, coneixent-la, serà millor que donem una explicació.
En primer lloc cal aclarir que els nostres casos sempre porten dos títols. Arribar a un consens era impossible i per tant vam decidir finalment que cada un de naltros en posaria un. Cada llibre recull dos o més casos i, a vegades, també una obra literària de la nostra collita - ja sigui prosa, poesia o qualsevol altra cosa amb lletres -, generalment amb pròleg de la Lucia i evidentment amb dos títols. El volum que recull tot això però, porta un sol títol, el que posa l’editor.

Per exemple, el primer llibre de la sèrie (“De Tots Sant a les rebaixes de gener”) inclou dos casos i un recull de petits contes. El primer cas es diu “La gran castanya(da) o Li deien Trinitat”, perqué passa per Tots Sants i, com és natural, es fa la castanyada, però també hi ha una castanya amb cotxe. Per altra banda, el personatge sobre el que gira la història és una dona gran que es diu Trinitat, o sigui que s’aprofita el títol d’una d’aquelles pel·lícules del Terence Hill i Bud Spencer.
El segon cas és “El segrest de Santa Càndia o La increïble i trista història de la càndida Càndia i el malvat Pare Noel”, on s’explica la investigació d’un antic i misteriós segrest que arriba a originar una festa pagana que substitueix el Nadal. El títol llarg fa referència a un conte de Gabriel García Marquez (“La increible i triste historia de la cándida Eréndira y su abuela desalmada”).
El recull de contes de Nadal porta per títol(s) “Apocalypse Nadal o Jesus versus Sant Antoni”. El primer fa referència a una pel·lícula de Coppola, canviant el Now per Nadal, per a fer-ho més adient. El segon posa de relleu una pretesa rivalitat entre Jesus i Sant Antoni.

A l’hora de triar un títol pel llibre, l’editor devia inspirar-se en l’època de l’any on estan ambientats els casos, tenint en compte que, segons la nostra teoria, el cicle festiu nadalenc a Falset no s’acaba amb els “Reixos”, sinó amb la posterior festa de l’Encamisada, en temps de rebaixes, ja.

Bé. Per avui ja n’hi ha prou. Continuarem un altre dia...

J&J

Nota: Aquest post també porta dos títols. El primer fa referència a una frase feta que es diu quan s’utilitza un determinat temps verbal. La segona és una possible traducció de “The importance of being Earnest”, obra de Oscar Wilde que en castellà va ser traduida com “La importancia de llamarse Ernesto” i que juga amb la homofonia de les paraules “Earnest” (seriós) i “Ernest”(Ernest).

dimarts, 27 d’abril de 2010

Les cares del vi



El vi té cara. I no una, sinó moltes. Si no us ho creieu veniu a la Fira del Vi de Falset (dies 1 a 3 de maig). Naltros hi serem. Borratxos, però hi serem.


A més, diu que hi ha una exposició de dibuixos de Josep Barjuan i textos de deu escriptors, la meitat forasters (Emili Teixidor, M.Antònia Oliver, Jordi Coca, M. Mercè Roca i Màrius Serra) i la meitat del Priorat(Pere Audí, Agustí Masip, Toni Orensanz, Roser Vernet i Fede Cortés).


A veure si es pot Beure.


JiJ

divendres, 23 d’abril de 2010

La llegenda de Sant Jordi en versió J.&.J


Diuen que un bon dia molt llunyà en el temps i en l’espai aparegué en un poble situat al peu d’una muntanya blanca un cavaller que venia d’Orient i que, curiosament, portava el nom de Jordi. Algú d’aquell poble (un muntanyablanquí?) devia pensar que, venint de terres infidels, si havia mantingut el seu nom només podia ser un sant i, per tant, l’anomenà Sant Jordi i així el conegué tothom des d’aquell moment.
Sant Jordi no tenia ni un ral. Havia vingut a la recerca d’alguna gesta que li donés prou fama per a què el cridessin a les televisions en programes de safareig i en tertúlies sobre la vida dissoluta d’altres cavallers. Però en aquell poble al peu d’aquella muntanya blanca es portava una vida tranquil·la i no hi havia massa coses a fer. Un bon dia, però, algú se’n recordà d’aquell drac que anys enrere havia donat una mica de guerra i que ara vivia en una cova vora el poble de manera discreta. Era bastant vell i, segurament, ni foc treia quan bufava, però feia prou embalum per donar la impressió que era ferotge i tremendament perillós. Per a rebre la fama que tant anhelava només calia matar-lo (tasca que no comportava cap risc excessiu). Així que Sant Jordi, amb el cavall i la llança, posà per a la posteritat abans de dirigir-se a la caça del drac. Cinc minuts després tornava. Esgarrinxat, estripat, socarrat, trepitjat, matxucat, avergonyit i deprimit. Sort que ja li havien fet les fotos i les pintures que ens l’havien de recordar en el futur.
Llavors és quan entrà en escena la filla del rei. Precisament la princesa, no pas una infanta qualsevol. “Per molt vell que sigui un drac, sempre té una arma secreta”, li va dir. “I què he de fer per neutralitzar-la?”, preguntà el sant. “Aquí ho explico”, digué la princesa mostrant-li un llibre. “Si te’l llegeixes sabràs com vèncer el drac”, afegí. A la qual cosa el sant preguntà: “Quin és el preu que per saber-ho he de pagar?”. La princesa li explicà que no volia casar-se amb un sant (perquè hi ha coses que amb un sant no es poden fer, sobretot les de casat, que una cosa és ser princesa i l’altra ser monja) i que una vegada mort el drac i obtinguda la fama son pare, el rei, no resistiria la temptació de fer-la casar amb ell. Per això li demanava que després de fer-ho desaparegués del poble i no tornés mai més. No sense abans portar-li una rosa de les que el drac cultivava a la seva cova i que eren la enveja de tota la contrada.
Sant Jordi ho trobà just. Es llegí el llibre de cap a peus i l’endemà vint-i-tres d’abril es dirigí, decidit, cap a la cova de l’ancià drac cultivador de roses. Com que sabia el secret el vencé en un tres i no res, es feu quatre fotos, i se’n tornà cap a Orient. Abans, tal com havia promès, deixà a la princesa una rosa vermella, una rosa que mai no es pansia.
Des d’aquell dia les xiques, el dia del sant, regalen als xics un llibre amb les instruccions per a poder vèncer al drac. Elles reben a canvi la millor rosa que ells li poden robar.

- ¡Que romantico! – exclamà la Lucia quan el Jota acabà.
- Cada any el mateix llibre que sempre es diferent – remarcà el Jota Efa.
- Cada any el mateix drac, més vell – afegí el Jota
- Y una rosa perenne que cada año se renueva.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Articles Protesta

Inaugurem una nova secció. Es tracta d'articles en que es protesta o protestes en que s'articula... Bé, alguna cosa així. Ara no sabem ben bé com era.
Els primers dos articles d'aquesta secció però, ja havien sortit publicats al Serret Blog. Els afegim aquí amb la data que els correspon ("lo primer és lo primer").


S'ha escrit un crim o el Laberint de les Olives

http://johnsonijohnson.blogspot.com/2010/04/sha-escrit-un-crim-o-el-laberint-de-les.html

Guerra de sexes o Jutgesses i criminales

http://johnsonijohnson.blogspot.com/2010/03/guerra-de-sexes-o-jutgesses-i.html


A partir d'aquí continuarem protestant (o articulant).

dijous, 1 d’abril de 2010

La passió segons J i J



La foto ilustrativa, tot i que molt vista, ja promet (i fa por, per a què ens hem d'enganyar). Tres creus retallades contra el crepuscle. Tres víctimes. On són els cossos? Qui eren...?


Bé... aprofitem la Setmana Santa per a llançar al ciberespai aquest blog. No en va la Setmana Santa és l'època de l'any més adient per a ser l'escenari d'una novel·la negra. Recordem que abans només era una setmana negra, negra (tètrica, trista, fosca, aterridora, depriment,...). Ara és NEGRA amb totes les connotacions novelesques i cinèfiles que això comporta. Arriba el bon temps (o hauria d'arribar) i és la lluna més plena de l'any, com sempre, però les creus es barrejen amb les càmeres fotogràfiques dels turistes, els vestits inspirats en la Santa Inquisició i en el Ku Klux Klan es mesclen amb la roba de primavera que ja comença a destapar cames i brassos, el respecte i el silenci de les processons contrasta amb el bullici als locals d'esbarjo, la gent viatja amunt i avall visitant platges i muntanyes - sense oblidar els actes litúrgico-festius típics de cada lloc. O sigui, ja no és obligat menjar només peix i viure aquest dies com si fossin de dol, però hi ha qui menja peix (i el paga encara més car que la carn) i qui gaudeix d'anar als "enterros". En fi, un ambient molt colorista (tot i ser negre).




Si arrenquem aquest blog és perquè ofereix més possibilitats de comunicació-diversió de les que ofereix un lloc web estàtic com el que teníem (i que de moment continua existint a http://perso.wanadoo.es/fedecortescortes). Diguem que podrem fer més coses amb menys esforç (i això no és el lema d'un partit polític. O si), que podreu participar (comentar, suggerir,... Insultar-nos!), que podrem informar de les novetats i publicar enllaços i penjar fotos, ... I tal.



Johnson&Johnson


No sé si donarem abast, diria el Jota.
No sé si ho podrem omplir, diria el Jota Efa.



Avís: No s'estranyeu si veieu que ja té una mica contingut. No és pas que faci mesos que hi fiquem coses, sinó que hem intentat reflectir una mica què ha passat des de la publicació del primer llibre de la nostra sèrie.









dijous, 18 de març de 2010

Els llocs




Oficina de Johnson & Johnson.
El germans Johnson viuen a la plaça de la Quartera, en un primer pis. A la casa de sota hi ha la botiga de neveres. El balcó del menjador dona a la plaça i l'altre, el de l'habitació del Jota Efa, també. El seu pis, de fet, serveix també d'oficina, només cal que el menjador estigui una mica endreçat.

Pub Bristol.
És “el Pub”. Habitualment el seu públic és bastant marginal i la música adaptada als seus gustos, però els caps de setmana acull gent de totes condicions. Té un combinat propi anomenat “Flor d'Estiu” que només serveix en ocasions molt especials.

El Cafè.
Bar de tapes on es juga a cartes i al billar de les nou del matí fins les set de la tarda i local nocturn a partir d'aquella hora. El Sr. Santiago és el cambrer de l'horari diürn i els seus fills del nocturn. És on tothom va a veure i beure i a deixar-se veure (beure?).

El Celler de Marçà.
Local típic, rústic i únic. El Johnson coneixen el seu propietari des de fa molt anys i hi han celebrat finals de curs, èxits acadèmics i conquestes amoroses. Moltes vegades han acabat cantant rumbes i boleros i han sortit ebris del vi ranci de la bota bona que saben on amaga el senyor Baltasar i de la qual s'omplen els gots quan aquest és dalt al pis preparant el sopar per alguna altra taula.

La Llar de l'Avi.
Bar de l'Associació de Jubilats que funciona com un bar qualsevol. Situat a la plaça de la Quartera és un formidable mirador de l'activitat del poble i centre neuràlgic on, un moment o altre, passa tothom: el socis de la ràdio que saluden el Josep, els regidors de l'Ajuntament quan tenen reunió, els botiguers a l'hora d'esmorzar, els firaires els dimarts que hi ha plaça, ...

El Bar Sport.
“El bar”, per excel·lència. Plantat al mig del pont, no hi ha millor lloc per observar els esdeveniments. A l'estiu a la terrassa, a l'hivern rera la vidriera. És el lloc on para la gent forastera quan passa i on es fica la gent del poble per veure la gent passar.

El Bar del Tomb.
Sigui quin sigui el nom que li posin, sempre serà el bar del tomb. Potser perquè està situat al tomb. És un bar de clientela treballadora que porta la senyora Maria amb el seu home.

El bar de la Plaça de Marçà.
És un local antic, amb el terra de fusta que cruix a cada pas, semblant a un “saloon” de l'oest. Hi ha un escenari que no s'utilitza al mig del qual, sobre una cadira, hi ha instal·lada la televisió. A cada banda, en un pis més elevat, una filera de llotges on també hi ha cadires i taules serveix pel mateix que el pis de baix. Ja no en queden de bars com aquest.

El 4L.
És el cotxe dels Johnson. Té matrícula de “Huesca” (Hongria, diuen ells) i el canvi de marxes dels antics, de tres velocitats i situat al pannell de comandaments.

Els personatges


Jota
És el germà gran dels Johnson. Romancer, inconstant, despreocupat, malgastador. Fuig de les feines rutinàries i agafa tots els vicis. A vegades sembla que desvariï i d'altres demostra una lucidesa extraordinària. Té la costum de fer el que ell en diu conferències. O sigui, en el moment menys pensat, es prepara un got d'aigua (estri imprescindible per aquest quefer) i comença una de les seves divagacions filosòfiques o bé ens relata una de les seves històries esbojarrades que a vegades fins i tot (deu ser el seu inconscient) donen una pista per a resoldre el cas.

Jota Efa
És el germà petit. Sibarita en tots els plaers terrenals. Porta la responsabilitat de l'agència, perquè si per son germà fos arribaria el dia que no menjarien. També se sent responsable del Jota. Sap que son germà és un inconscient i necessita algú que en tingui cura. Ell, sent el petit, fa la funció de germà gran. A vegades això el desespera però no hi pot fer més. Festeja amb la Lucia.

Lucia.
És la secretària del jutjat. És de Saragossa. Molt xerraire, alegre, enrotllada... i està com un tren!, que diria el Jota. Surt amb el Jota Efa, però viu en un pis amb la jutgessa. Li agrada ficar-se en els casos que porten els Johnson i a vegades sort en tenen d'ella, que al cap i a la fi en té més traça que ells. Ja ho diuen que val més manya que força.

Miquel.
Amic de tota la vida dels Johnson. Pagès, ecologista, alternatiu. És el proveïdor d'herba de tota la colla. S'encarrega dels bongos en les jams sessions rumberes. En qüestions d'amor (o de sexe) va i no va amb la Margarita. Ningú diria que estan fets l'un per l'altre, però l'amor és cec.

Joan Lluís.
És el guitarrista de la colla. Sense ell les vetllades de rumba estan mancades de l'imprescindible “ventilador”. El seu company de nits esbojarrades habitualment és el Miquel.

Àlex.
És l'amic que tot ho sap, l'expert per excel·lència. Un manetes capaç de entendre-se-les amb treballs manuals de tota mena però que a més coneix les teories de les ciències oficials i de les alternatives i, al damunt, domina les doctrines de les tres grans religions.
A part d'això la seva gran especialitat són les arts plàstiques, sobretot el dibuix. Es pren seriosament totes les investigacions que inicien els seus amics Johnson i és l'artífex de tot el suport tècnic necessari.

Margarita.
La jutgessa. Però també amiga de la Lucia. Tot i el seu caràcter seriós i el total respecte a unes normes de comportament molt estrictes – és qüestió de l'ofici -, a vegades l'espontaneïtat se li escapa. Sobretot quan està amb el Miquel; un mal partit per a casar-s'hi però el pol oposat necessari en aquests moments.

El “sargento Málaga”.
Cap del destacament de la Guàrdia Civil. Andalús, bevedor, paranoic. Costa d'entendre i costa que entengui.

El Pep del Pub.
Regenta el Pub Bristol amb son germà Pau. És un personatge enigmàtic que podria ser permanentment sospitós de tots els afers obscurs que ocorren. Coneix els baixos fons i també el vicis dels seus clients. No se'n treu mai l'aigua clara però tampoc pot dir-se que sigui una mala peça.

El senyor Santiago del Cafè.
El Sr. Santiago regenta el Cafè Universal (popularment conegut com “el cafè” ) de les nou del matí fins les set de la tarda. A partir de llavors el local es converteix en un disco-pub i el porten els seus fills. El Sr. Santiago és un cambrer dels de tota la vida, de la vella escola. Vesteix invariablement amb camisa blanca, corbata i jersei sense mànigues.

El senyor Baltasar del Celler.
Propietari del Celler de la Miloquera de Marçà; un local ple de botes velles, taules fetes amb fustes aprofitades, ampolles plenes de pols i teranyines per tot arreu. En realitat son els baixos de casa seva. A la golfa hi té el museu d'estris casolans i agrícoles. Els Johnson son uns dels seus primers clients.

El Josep de la Ràdio.
Porta el bar de la Llar de Jubilats i és el director de l'emissora de Ràdio. Tota una institució per a la joventut i la vellesa.

El cambrer del Bar Sport.
Ningú no en sap el nom, però tothom coneix l'acidesa dels seus comentaris sarcàstics. No tots els clients però són partidaris de la seva ironia. Algunes frases – críptiques – que deixa anar així com qui no vol la cosa poden induir a males o molt males interpretacions.

La senyora Maria del Bar del Tomb.
Porta el bar amb el seu home, que no té una molt bona salut. La majoria de dies és ella sola que ha d'acabar fent tota la feina. Els Johnson i els seus amics solen anar a sopar al seu bar quan per la tele fan una pel·lícula de les clàssiques (generalment amb blanc i negre), que a ella també li agraden molt.

El Ra(f)el de la pastisseria.
El Rafel, a part de pastisser, és músic i actor. Diguem que és com un home del renaixement que toca totes les tecles. El seu nom artístic, fora del forn, és Rael, nom del protagonista de “The lamb lies down on Broadway”, dels Génesis.

Toni, el periodista
Periodista de professió i per devoció. Treballa pel seu compte i té contactes a tots els mitjans. És coneixedor de tot el que passa i té curiositat per tot. Sol avisar els Johnson de les notícies abans que es publiquin.

Gato Pérez.
En realitat els gustos musicals dels Johnson abracen tota la història del rock i incorporen els blues, el soul i una mica de jazz.
La seva devoció pel Gato Perez i la rumba catalana representaria una cosa diferent, més profunda, orgànica, tel·lúrica, visceral, còsmica, divina, religiosa i profana al mateix temps.

El català és un misteri poètic?



Tercer llibre de la sèrie
Nous casos dels detectius Johnson & Johnson. En aquesta ocasió trobarem qüestions del nostre idioma barrejades amb un problema amb un vehicle peculiar i la solució al misteri de l'Encamisada. "Casi ná!", que diria el sargento Málaga.


Support independent publishing: Buy this book on Lulu.

La poesia no fa ombra


Segon llibre de la sèrie
Dos casos més d'aquests dos detectius de Falset que, juntament amb els seus amics, resolen amb el so de la rumba catalana de fons.


Support independent publishing: Buy this book on Lulu.

De Tots Sants a les rebaixes de gener





Primer llibre de la sèrie

Els Johnson son uns germans que viuen a la plaça de la Quartera de Falset. Quan van coneixer Pepe Carvalho van decidir escriure relats explicant els casos que havien resolt. Aquests son els primers.




Support independent publishing: Buy this book on Lulu.

Entrevista a J&J


Per Lucia Ocampo Sanagustín (Secretària judicial)

Per tal d’ajudar-nos a conèixer una mica millor la personalitat de Johnson & Johnson, reproduïm una entrevista que els feu la Lucia Ocampo Sanfernando. L’entrevista tingué lloc a les dependències del despatx de la secretària del Jutjat de Falset, aprofitant la pausa del cafè i, segons aquesta, ni l’escenari ni el càrrec que ocupa foren una impediment per a obtenir la màxima sinceritat en les respostes.
El que sí cal recalcar és que les contestes de cada un dels germans no sempre estan diferenciades perquè sovint, en comptes de manifestar el que pensen, un respon imitant l’altre o en fa la rèplica. És per això que, davant la impossibilitat d’identificar de manera correcta l’autor, l’entrevistadora optà simplement per separar cada una de les respostes.

Les preguntes originals són en castellà, però s’han traduït totes al català salvat de l’última, per raons òbvies.

- Bon dia
- Ja en parlarem.
- Farà si no plou.

- Poma o pera?
- Préssec?
- Pomes del ciri i peretes d’aigua.

- Maduixes o cireres?
- Cireres de pastor.
- Maduixes de pagès.
- Taronja o llimona?
- Taronges de la xina.
- Llimones del carib.

- Beatles o Stones?
- Beatles. I també els Stones
- Stones. I també els Beatles.
- Tè o cafè?
- Cafè.
- Cafè.
- Avellanes o ametlles?
- Per a plegar: avellanes. Per a collir: ametlles.
- I per Tot Sants castanyes.

- Plata o Or?
- Plàstic o Plàtan.
- Monedes d’aliatge o bitllets de paper.

- Dames o escacs?
- Dames.
- Dames.

- El parxís o la oca?
- No sap. No contesta.
- Sense comentaris
- Estiu o Hivern?
- Tardor
- Primavera

- Whisky o conyac?
- De 15 anys per amunt.
- Bourbon i francès.
- Rosses o morenes?
- Rosses. I també morenes.
- Totes. Grasses incloses
- Van Gogh o Gauguin?
- M’agrada que em faci aquesta pregunta.
- A mi no

- En què quedem, doncs?
- Van Gogh.
- Gauguin.
- Carn o Peix?
- Carn de mar.
- Peix de riu.
- Mar o muntanya?
- Muntanya vora el mar.
- Mar i muntanya.
- Dia o nit?
- Nit
- Nit

- Futbol o basquet?
- Toc i gol a la plaça
- Cap

- Tabac negre o ros?
- Ros
- Ros
- Pernil dolç o salat?
- Salat
- Salat

- Vi o cava?
- Vi
- Vi
- Xocolata o Maria?
- Xocolata
- Maria

- Platja o piscina?
- Platja deserta.
- Piscina buida.

- ¿Cataluña o Aragón?
- ¡Joder, Lucia! Esto es un dilema
- Araguña i Cataragó.
- Països Catalans

dimarts, 2 de març de 2010

Crònica d'un dia enboirat però alegre: la 1ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya

Escriuen Fede Cortés & Jordi Pijoan-López
Fotos de Jordi Peñarroja & Octavi Serret





El pronòstic del temps deia que faria un dia gris, com si la meteorologia acordés que havia de donar un ambient adient per al que s’anava a tractar al migdia del dissabte 27 de febrer de 2010 a Can Serret (Vall-de-roures – Matarranya). Per confirmar-ho, anant-hi va ploure i la boirina dominava algunes valls vora la via.


Els autors arriben finalment a Can Serret. Com és habitual, va passant la gent, tranquil·lament però sense pausa. Aquesta vegada, el llibreter del Matarranya ha decidit que no portarà a un autor, sinó que a tres (dos d’acte present) amb els cinc llibres que sumen escrits. No per això, els llibres deixen de dedicar-se al mateix ritme.
Més per una coincidència d’origen d’un dels autors (prioratí) que per plagiar el que per aquelles hores també devia fer Paco Camarasa amb els seus clients a la Barceloneta, se serveix vi “negre” del Priorat, concretament un de processat pels alumnes d’enologia de l’escola de Falset (si ara són alumnes, Mare de Déu quin vi faran quan n’aprenguin!). El pare del llibreter té l’amabilitat, i humanitat, d’aportar unes pastes d’un forn del costat.

Passa l’Isidre i entre tots recorden al Manel, l’autor absent de cos però no d’ànima a aquesta trobada. Xerren més, amb l’Isidre i amb més gent que hi desfila: de com s’enrotllen els suecs quan escriuen novel•la negra (hipotetitzem que a raó dels llargs i nocturns hiverns que sofreixen), de les bondats i defectes de l’autoedició, del monogràfic que la Lluna en un Cove dedicarà a la Negra i Ebrenca arran d’aquesta trobada, de la qualitat del vi, de la punyetera crisi (no gaire i només en allò que afecta als llibres), de Sebastià Juan d’Arbó, de la trobada d’autors ebrencs 2010...

Per acabar d’ambientar la trobada, s’ha organitzat un “robatori”. De fet, el fet (valgui la redundància) es descobreix en el moment que en un domicili de Falset sona un telèfon i una veu amb accent de la Franja anuncia que està en possessió de la tarja de crèdit del destinatari de la trucada. La reacció no es fa esperar: el telèfon cau al terra, qui sosté el telèfon cau desmaiat al seu costat i la dona de qui ha caigut començà a escridassar-lo. És una llàstima, però no la pot sentir. I ella se’n deu adonar, perquè a la fi es cansa de cridar i decideix que, per entendre el que passa, el millor és agafar el telèfon del terra i marcar el número de Can Serret.
L’Octavi confirma que té la tarja de crèdit de l’autor falsetà que ha convidat a la trobada. Després, veient per la predisposició de qui truca, que no el deixarien amb la paraula a la boca com abans, amplia la informació de com ha anat la cosa. Resulta que la tarja, que s’havia quedat abandonada damunt del taulell, despertà la cobdícia d’un potencial client que aparegué a última hora. Quan l’Octavi se’n va adonar del que passava ja no tenia opcions per a aturar-lo. El lladre havia agafat la tarja i sortia volant –és un dir– en direcció a la porta. L’altre autor de la trobada, que va intuir de seguida el que passava, intentà protegir la fugida, o sigui la porta. El lladre es veié acorralat i envestí contra l’autor amb totes les seves forces, però aquest resistí i la porta de la botiga també, tot i que amb prou feines. L’Octavi llavors es llençà sobre el lladre pel darrera i aquest, que devia ser de l’ofici, tragué la tarja i la llençà cap a l’interior de la botiga. El moment de distracció fou suficient com perquè desaparegués sense deixar rastre ni record del seu rostre.

Acte seguit és quan l’Octavi truca per avisar que té la tarja i –això ja no li havien deixat acabar de dir– anuncia que l’altre autor convida, amb el seu Ferrari Testarosa pujarà en direcció Nord i entrarà a Falset per a fer la devolució de diner de plàstic al seu legítim propietari.

Tornen quan ja enfosqueix. El pronòstic del temps deia que el més dolent de l’oratge seria a la nit, però coratjosos els membres de l’expedició Sang Culé no s’han acoquinat i han apurat fins darrera hora la jornada negra. A més, comproven que no n’hi havia per a tant; el vent podria ser molt pitjor a les Terres de l’Ebre estant i la tempesta queda en un plugim menor que el del matí. Això sí, quan passen pel Coll del Moro, s’endinsen en una espessa boira digna de fer competència amb l’smoke de les novel·les de Sherlock Holmes. Avaluen si l’Octavi Serret ha contactat amb les altes instàncies divines perquè li donin un cop de mà ambientant la 1ª trobada de gènere negre del Matarranya. Sent qui és l’Octavi, tot és possible.
Això sí que és una bona novel·la negra. Negra i Ebrenca.



dilluns, 1 de març de 2010

Guerra de sexes o Jutgesses i criminales


Un mort multitudinari, o sigui una munió de morts, una gernació o una gentada, (tot i que potser això seria una contradicció), constituïa la víctima d’un cas dels Johnson & Johnson que mai van arribar a resoldre; i no pas per incompetència, sinó perquè finalment, de tanta mortaldat no en va quedar res. Vaja, que no hi havia víctima (ni víctim, hauríem de dir?)


La denúncia, o més ben dit, qui els va contractar va ser una assistent (assistenta seria el mateix?) a una míting polític d’un nou partit “d’esquerra suau, verd enciam i violeta difuminat” segons traducció lliure del seu eslògan feta pel Jota. S’havien reunit a la sala d’actes de l’ajuntament i no es tenen notícies de cap paraula més alta que un altra, ni de cap agressió per part dels ultres d’una banda o una altra, ni tan sols de cap crítica ben argumentada dels altres partits veïns en l’espectre polític ni cap insult sense raó dels que estan situats a l’altra banda. En resum: una bassa d’oli (o un bassot?)
La denunciant acudí a casa dels Johnson tan bon punt s’acabà el míting. Per com cridava van pensar que es tractava d’una xiqueta jove però resultà ser una dona plantada en la cinquantena. Això sí, vestia com si fos una xiqueta jove: pantalons d’aquells que el Jota Efa en deia del cul cagat, camisa per fora molt llarga, cinturó enorme de sivella platejada, els tirants del sostenidor ben visibles, arracades grosses, collarets i braçalets de tota mida i de materials diferents; tot, de colors ben vius i llampants. Portava un pentinat extravagant i uns cabells tintats d’un to vermell apujat que ni els punks en els seus millors temps havien aconseguit. Van trigar a calmar-la, perquè venia molt alterada. El Jota Efa va posar-li una copa de conyac que es va empassar amb dos glops. Després respirà fondo i començà a lamentar-se en veu baixa per la desgràcia.
Una vegada assossegada, els Johnson van intentar ordenar tota la informació que aquella dona havia aviat de manera caòtica i en alguns aspectes inintel·ligible. Les preguntes eren les pròpies del manual de primers auxilis d’un detectiu: Quan? On? Qui? Què? Com? Ho ha vist? Qui més ho ha vist?
L’informe final venia a dir que en aquell míting, el polític orador començà dient “Ministres i ministres (lleu variació de pronunciació vocàlica en l’última e), Senadores i Senadors, Diputades i Diputats, Presidentes i Presidents, Alcaldesses i Alcaldes, Conselleres i consellers, Regidores i Regidors, militantes i militants, Companyes i companys, amigues i amics, senyores i senyors, estimades assistentes i estimats assistents, tots i totes...” i acabà, si fa no fa, de la mateixa manera. Allò feia suposar que es complia la famosa paritat de gènere. O sigui que hi havia un cinquanta per cent d’homes i una cinquantena per centena de dones. La denunciant, però, es quedà de pedra, perquè donà un cop d’ull a la sala i no aconseguí distingir cap membre de sexe masculí. Que volia dir allò, es preguntà. Que per molta parafernàlia en el llenguatge allí no hi havia ni un home i en un míting d’un partit més feminista que altra cosa això només podia significar que havien arribat a la solució final: eliminar tots els homes, igual que els nazis, si no els arriben a aturar, eliminen tots els jueus.
- Escolti’m, senyora meva - fou l’únic que se li ocorregué dir al Jota Efa –, vostè creu que jo faig cara de tenir la regla?
- Ai! Perquè ho diu això? –digué aquella dona deixant de somicar.
- Doncs perquè si jo sóc viu és evident que no tots els hòmens són morts.
- Vol dir que vostè és l’únic home viu? – digué aquella dona amb cara de estupor. Després arrugà el front com si pensés molt i afegí: -. No hi havia una pel·lícula que es deia així, del Charlton Heston?
- Que jo sàpiga tampoc tinc la regla – digué el Jota -. Ni el regle.
La dona es girà cap a ell com si no l’hagués vist fins ara. Després es tornà a mirar el Jota Efa. Girà el cap de nou cap el Jota. I altra vegada cap al Jota Efa. Semblava que estigués mirant un partit de tennis.
El Jota Efa escrigué l’import de la minuta en un paper i després, agafant-lo amb les dos mans, el mantingué a punt per a què quan la dona girés el cap se’l trobes davant dels ulls.
- O sigui que hi ha més homes – digué clavant la vista al paper
- Tots els que vulgui.
Davant la mirada incrèdula de la dona el Jota confirmà el que deia son germà revelant, a més, on podia trobar tots els que volgués:
- Al bar.
- Alabat sia deu! – exclamà la dona, alleujada
- Alabat sia - respongué el Jota
- Al comptat o amb taló? – es limità a preguntar el Jota Efa
- Doncs perquè parlava d’aquella manera? – digué la dona encara intrigada.
- Manies – remugà el Jota.
- Miri – explicà el JF -, es pot parlar de rucs i someres, de nines i ninots, de jutges i jutgesses. Però en canvi no podem parlar de criminals i criminales. Això que vol dir? Que tots els criminals son homes?
- No! – exclamà la dona esgarrifada, imaginant que condemnaven tots els homes a la cadira elèctrica.
- Doncs aquí està. Les lliçons de llengua jo no les li puc donar, només sóc detectiu. El que si està clar és que la llengua és per a parlar però hi ha gent que la utilitza per a crear problemes.
- Es poden fer altres coses amb la llengua que ara... – suggerí el Jota
- Johnson! – el renyà el JF
- Està bé! – rondinà el Jota -. Doncs ara que ja hem cobrat anem tots i totes cap al bar.
- Totes? – preguntà la dona
- És un dir – aclarí el Jota Efa
- Per cert, com es diu vostè? – preguntà el Jota
- Ventura – contestà ella
- Ah! – sospirà el Jota, pensant que ja havia trobat la dona de la seva vida.
“Uf!”, pensà son germà dubtant si Ventura era nom d’home o de dona.

Epíleg:
El Jota sempre se n’ha penedit de portar la Ventura al bar. Un bar on tots i tots (sense totes) eren homes. La Ventura, que havia patit per l’extinció total del gènere masculí, es deixà anar per l’alegria de descobrir que no només no era pas així sinó que semblava que tota aquella colla d’homenots farts de beure cervesa i veure futbol a la tele estaven esperant una dona com ella, de bon veure, amb experiència i predisposada a gaudir de l’alegria de la vida. Allò sí que era una bona guerra de sexes. I quina guerra!, exclamà la Ventura només obrir la porta.
“Sort que ja hem cobrat”, és l’únic que va dir el Jota Efa.


Falset. Març, 2010

dijous, 18 de febrer de 2010

Lletres Ebrenques:Novel·la negra i ebrenca...1ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya

Dissabte 27 de febrer. a les 12h., començarà la 1ª Trobada de Gènere Negre del Matarranya, a Can Serret, com no podia ser d'una altra manera.


Hi seran Jordi Pijoan-López i el Manel Barrera autors de Tu no m'estimes i Sang Culé) i Fede Cortés (amb la seva trilogia de Johnson & Johnson) i signaran tants exemplars com vulgueu en una de les maratons literàries que ha organitzat l'Octavi Serret. També, entremig, podrem parlar dels llibres dels autors i de molts més.



Novel·la negra i ebrenca

El proper 27 de febrer tindrà lloc la trobada d'autors de novel·la negra de les comarques ebrenques, amb la presència dels autors Manel Barrera, Jordi Pijoan i Frederic Cortés. Es tracta d'un fet força important per a les lletres ebrenques, amb la potenciació d'un gènere que compta amb grans autors a la literatura catalana. Aquí tenim un petit currículum dels autors participants, i també una sinopsi de la seua obra:
Manel Barrera Pérez, nascut a Peñarroya (Còrdova) al 1955. Llicenciat en Història. Al llarg de dos anys va treballar com a periodista al Diari de Barcelona, així com també va ser col·laborador de l’Avenç. Va ser arxiver a l’Arxiu Històric de l’Hospitalet de Llobregat.
Jordi Pijoan-López, nascut a Tortosa el 1970. Arqueòleg de formació, compta nombrosos textos científics publicats. Ha estat guanyador del III Concurs de Conte JoEscric.com amb l’obra Una combinació prohibida, finalista al I Concurs Literari d’Humor Negre amb Psicofonia per a principiants i també finalista a les edicions del concurs de contes hiperbreus El Basar de 2005 i 2006 amb les obres Crua Realitat i Sotjada.
Tots dos d’un plegat són autors de Tu no m’estimes (Ed. Llibres de l’Índex – col. Mar Blava), novel·la considerada una de les millors aportacions del 2008 al gènere negre en català segons La Vanguardia, i també de Sang Culé.
***
Que el Barça és la institució més important de Catalunya no és cap secret per ningú. Essent més que un club, l’entitat va més enllà de l’àmbit esportiu i mou fortunes, destil·la poder, és fira d’ambicions, marca el pas dels polítics, belluga passions i manipula l’opinió pública. Malgrat tot, el socis o afeccionats culés només podem veure la punta de l’iceberg de les intrigues que s’hi generen al voltant de tot això, o bé ens n’assabentem a pilota passada.
El detectiu Espartac Garcés i el seu company, el Mulato Valdés, són contractats pels serveis de seguretat del club blaugrana per investigar qui està al darrera de la mort violenta de... diguem que d’un alt directiu de l’entitat. Tanmateix, hauran de dur a terme les seves investigacions amb el major secretisme i el mínim d’escrúpols possibles. Res no pot fer-se públic fins que no se solucionin alguns afers delicadíssims... cosa ben complicada si entremig es creuen una periodista bocamolla, un capellà pederasta, un hooligan bordegàs, un mànager amb ànsies de fer triomfar el seu pupil, un polític de segon ordre però ambiciós, d’altres polítics de més volada però igualment incompetents i corruptes, i molta més gent que es complica la vida en aquesta història. Segon lliurament de Tu no m’estimes (http://tunomestimes.blogspot.com), Sang Culé dóna continuïtat a les aventures que els seus personatges van iniciar quatre anys abans, ara immergint-se encara més al fons de les tèrboles aigües de l’oasi català.



Frederic Cortés i Cortés va néixer el 23 de desembre del 1960 a Falset (Priorat). Va cursar magisteri a Tarragona . Posteriorment s’interessà pel llenguatge lògic de la informàtica i el fet de programar li causava el mateix plaer que escriure versos. És regidor de l'ajuntament de Falset.

Johnson & Johnson, són dos germans detectius que viuen a la plaça de la Quartera de Falset. Responen als noms de Jota i Jota Efa. El JF és el germà petit, però ha assumit la responsabilitat que el gran, el J, no assumirà mai. El Jota és inconstant, desentès, malgastador i inconscient, però a vegades té idees genials. De tant en tant pateix atacs de lucidesa que el porten a realitzar conferències on exposa les seves teories per arreglar el món o explica algun conte de la seva collita. A vegades no volen dir res i a vegades contenen la clau del misteri que han de resoldre. El Jota Efa festeja amb la secretaria del jutjat, una manya que els ajuda a resoldre els casos que investiguen. A més, un dels seus amics, el Miquel, va i no va amb la Margarita, la jutgessa, i això sempre té alguna utilitat pràctica. L'Àlex i el Joan Lluís són altres amics que també solen ajudar-los en les seves indagacions. Tots són grans admiradors del Gato Pérez, de qui sempre demanen una cançó quan van a prendre una copa al Pub Bristol, el seu local preferit.El seu gran adversari és el "Sargento Málaga”, comandant en cap de la Guàrdia Civil al poble, amb qui prenen copes de quan en quan. Els Johnson fa temps que es dediquen a escriure prosa i vers sense que ningú s'hagi fixat en ells. Per això, quan van conèixer Pepe Carvalho, van decidir obrir una agència de detectius i escriure relats explicant els casos que havien resolt.

diumenge, 31 de gener de 2010

Presentació "El català és un misteri poètic?"



Aprofitant que un dels casos que inclou l'últim llibre dels Johnson & Johnson es diu "El misteri de l'encamisada o ¿Dónde estará mi carro?" i que la celebració de l'Encamisada està propera, l'entitat organitzadora (Centre d'Estudis Falsetans) inclou la presentació del llibre dins del programa d'actes de la festa.
Anton Vidal, el president de l'entitat, es fa càrrec de la presentació a la biblioteca Salvador Estrem i Fa.

dilluns, 11 de gener de 2010

Diari El Punt
Cultura

L'escriptor falsetà Fede Cortés publica la tercera entrega de la sèrie de detectius Johnson & Johnson
Els casos nous dels dos germans són narrats a «El català és un misteri poètic?»
10/01/10 02:00 - Falset -

C. GUTIÉRREZ


L'escriptor falsetà Fede Cortés (Falset, 1960) ha tret a la llum la tercera part dels relats dels detectius Johnson & Johnson, titulada El català és un misteri poètic? Després de La poesia no fa ombra i De Tots Sants a les rebaixes de gener, apareix la tercera entrega de la sèrie autoeditada per l'autor, en què la peculiar parella de germans donen a conèixer més casos resolts. Les qüestions de l'idioma es barregen amb el robatori d'un vehicle i el misteri de la festa de l'Encamisada.
En Jota i en Jota Efa són els dos germans detectius que protagonitzen la sèrie de narracions curtes dels detectius Johnson & Johnson escrites amb cert toc d'humor i sarcasme per l'escriptor falsetà Fede Cortés. Ambdós viuen a la plaça de la Quartera de Falset i són grans admiradors del Gato Pérez. El Sargento Málaga, comandant en cap de la Guàrdia Civil al seu poble, és el seu gran adversari.
En Jota és inconstant, desentès, malgastador i inconscient, però a vegades té idees genials. Per la seva banda, en Jota Efa, el germà petit, ha assumit la responsabilitat que el gran no assumirà mai.
Quan van conèixer Pepe Carvalho van decidir obrir una agència de detectius i escriure relats explicant els casos que havien resolt. Els primers a La poesia no fa ombra; després va venir De Tots Sants a les rebaixes de gener; i l'última entrega, la tercera, titulada El català és un misteri poètic?
En aquesta ocasió, l'autor barreja qüestions del nostre idioma amb el robatori d'un vehicle molt peculiar i la solució (definitiva) del misteri de l'Encamisada, la festa més reconeguda de la capital del Priorat. «Casi nà»!, que diria el Sargento Málaga, segons s'indica en el llibre autoeditat per Cortés.
La burla de les pròpies tradicions, de les festes que són habituals i les manies adoptades al llarg dels anys es veuen reflectides en clau irònica en uns relats en què l'autor hi intercala textos poètics. Tot i que l'acció està ambientada al poble de Falset, molts dels llocs als quals es fa referència no són reals o ja no existeixen. Els personatges que acompanyen els protagonistes s'alternen en la trilogia d'aquesta sèrie de detectius. Són la Lucia Ocampo, núvia d'un d'ells i secretària judicial, en Miquel, en Joan Lluís i l'Àlex, els amics dels dos detectius i/o la Margarida, que és la jutgessa.
L'autor Fede Cortés és aficionat a l'escriptura des que era adolescent, que va ser quan va descobrir «la màgia de les paraules», quan va començar a estudiar literatura al batxillerat i, en paraules del mateix autor, quan «començo a embrutar papers amb versos». Quan fa magisteri a Tarragona comença a introduir-se en la gramàtica de la llengua. Posteriorment, s'interessa pel llenguatge lògic de la informàtica i el fet de programar li causa el mateix plaer que escriure versos en prosa i poesia amb els quals ha guanyat algun premi al concurs literari de Falset, amb La Mar, (Premi Priorat Narrativa el 1994), Les cançons que escoltàvem, (recull de quatre poemes premiat el 2002) i Ebanus, (premiat als Jocs Florals de Torroja del Priorat el 1995). Actualment, Fede Cortés compagina la seva tasca literària amb la professional com a regidor de l'Ajuntament de Falset (IpF-AM). Hi col·labora amb diverses entitats locals i comarcals; ha estat soci fundador de Ràdio Falset i participa en les activitats del Centre Quim i Soler de literatura i el Vi del Molar.
L'acte de presentació del llibre El català és un misteri poètic? que s'havia de fer aquest divendres s'ha posposat, pel temporal de neu, fins al divendres que ve dia 15. L'autor, dins les activitats de la Festa de la Encamisada, que tindrà lloc a Falset el cap de setmana que ve, explicarà detalls d'aquest últim volum. Serà a les 19.00 h a la biblioteca Salvador Estrem i Fa de la població, que aquests dies proposa fer un inventari amb paraules que tenen a veure amb la celebració; cavalls, rucs, mules o barretines.


Darrera actualització ( Diumenge, 10 de gener del 2010 02:00 )