dimarts, 2 de març de 2010

Crònica d'un dia enboirat però alegre: la 1ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya

Escriuen Fede Cortés & Jordi Pijoan-López
Fotos de Jordi Peñarroja & Octavi Serret





El pronòstic del temps deia que faria un dia gris, com si la meteorologia acordés que havia de donar un ambient adient per al que s’anava a tractar al migdia del dissabte 27 de febrer de 2010 a Can Serret (Vall-de-roures – Matarranya). Per confirmar-ho, anant-hi va ploure i la boirina dominava algunes valls vora la via.


Els autors arriben finalment a Can Serret. Com és habitual, va passant la gent, tranquil·lament però sense pausa. Aquesta vegada, el llibreter del Matarranya ha decidit que no portarà a un autor, sinó que a tres (dos d’acte present) amb els cinc llibres que sumen escrits. No per això, els llibres deixen de dedicar-se al mateix ritme.
Més per una coincidència d’origen d’un dels autors (prioratí) que per plagiar el que per aquelles hores també devia fer Paco Camarasa amb els seus clients a la Barceloneta, se serveix vi “negre” del Priorat, concretament un de processat pels alumnes d’enologia de l’escola de Falset (si ara són alumnes, Mare de Déu quin vi faran quan n’aprenguin!). El pare del llibreter té l’amabilitat, i humanitat, d’aportar unes pastes d’un forn del costat.

Passa l’Isidre i entre tots recorden al Manel, l’autor absent de cos però no d’ànima a aquesta trobada. Xerren més, amb l’Isidre i amb més gent que hi desfila: de com s’enrotllen els suecs quan escriuen novel•la negra (hipotetitzem que a raó dels llargs i nocturns hiverns que sofreixen), de les bondats i defectes de l’autoedició, del monogràfic que la Lluna en un Cove dedicarà a la Negra i Ebrenca arran d’aquesta trobada, de la qualitat del vi, de la punyetera crisi (no gaire i només en allò que afecta als llibres), de Sebastià Juan d’Arbó, de la trobada d’autors ebrencs 2010...

Per acabar d’ambientar la trobada, s’ha organitzat un “robatori”. De fet, el fet (valgui la redundància) es descobreix en el moment que en un domicili de Falset sona un telèfon i una veu amb accent de la Franja anuncia que està en possessió de la tarja de crèdit del destinatari de la trucada. La reacció no es fa esperar: el telèfon cau al terra, qui sosté el telèfon cau desmaiat al seu costat i la dona de qui ha caigut començà a escridassar-lo. És una llàstima, però no la pot sentir. I ella se’n deu adonar, perquè a la fi es cansa de cridar i decideix que, per entendre el que passa, el millor és agafar el telèfon del terra i marcar el número de Can Serret.
L’Octavi confirma que té la tarja de crèdit de l’autor falsetà que ha convidat a la trobada. Després, veient per la predisposició de qui truca, que no el deixarien amb la paraula a la boca com abans, amplia la informació de com ha anat la cosa. Resulta que la tarja, que s’havia quedat abandonada damunt del taulell, despertà la cobdícia d’un potencial client que aparegué a última hora. Quan l’Octavi se’n va adonar del que passava ja no tenia opcions per a aturar-lo. El lladre havia agafat la tarja i sortia volant –és un dir– en direcció a la porta. L’altre autor de la trobada, que va intuir de seguida el que passava, intentà protegir la fugida, o sigui la porta. El lladre es veié acorralat i envestí contra l’autor amb totes les seves forces, però aquest resistí i la porta de la botiga també, tot i que amb prou feines. L’Octavi llavors es llençà sobre el lladre pel darrera i aquest, que devia ser de l’ofici, tragué la tarja i la llençà cap a l’interior de la botiga. El moment de distracció fou suficient com perquè desaparegués sense deixar rastre ni record del seu rostre.

Acte seguit és quan l’Octavi truca per avisar que té la tarja i –això ja no li havien deixat acabar de dir– anuncia que l’altre autor convida, amb el seu Ferrari Testarosa pujarà en direcció Nord i entrarà a Falset per a fer la devolució de diner de plàstic al seu legítim propietari.

Tornen quan ja enfosqueix. El pronòstic del temps deia que el més dolent de l’oratge seria a la nit, però coratjosos els membres de l’expedició Sang Culé no s’han acoquinat i han apurat fins darrera hora la jornada negra. A més, comproven que no n’hi havia per a tant; el vent podria ser molt pitjor a les Terres de l’Ebre estant i la tempesta queda en un plugim menor que el del matí. Això sí, quan passen pel Coll del Moro, s’endinsen en una espessa boira digna de fer competència amb l’smoke de les novel·les de Sherlock Holmes. Avaluen si l’Octavi Serret ha contactat amb les altes instàncies divines perquè li donin un cop de mà ambientant la 1ª trobada de gènere negre del Matarranya. Sent qui és l’Octavi, tot és possible.
Això sí que és una bona novel·la negra. Negra i Ebrenca.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada