dissabte, 16 d’octubre de 2010

Sin poesia no hay paraiso(2)




Continuant amb la poesia inclosa als llibres dels Johnson&Johnson i continuant amb els poemes que el Jota va escriure enamorat de l'Alma a "Malos tiempos para la lírica o Penny Lane", heus aquí el terratrèmol sensorial que li provocà el fet de descobrir que les poetesses no vestien de negre i amb faldilles fins al turmell sinó fins i tot amb samarretes curtes que deixaven al descobert el melic.

Avui he vist joves poetes ensenyant el melic.
Avui he vist joves poetes que gaudeixen d’escriure
i poetesses de pell bruna que ensenyen el melic.
I m’he adonat que hi ha llibres plens de paraules mortes
i versos joves que em tornen les ganes de viure.
Si abans em sentia un home madur respectable
dedicat al trencaclosques, molt honorable,
d’unir sentiments i paraules,
ara un nou aire m’entra per la finestra fosca
i m’acompanya vora la taula plena de papers
fent-me sentir, com ells, part d’una revolta.
I noves paraules acudeixen als meus llavis
per descriure poetesses de paraula exquisida i melic en l’aire.
Pot ser que mai no conegui una dona poeta
seguda a la taula d’un bar, amb llapis i paper,
la cervesa a la vora i el cigarret als llavis.
Però només d’imaginar-me que algun dia
pugui arribar a les seves mans una de les meves
poesies d’amor descrivint com n’és d’atractiva
se’m renoven les forces per a continuar
perdent les matinades amb aquest quefer.
I esperar així, més pacientment, una mort digna.

Jota Johnson (de "La poesia no fa ombra")


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada