dijous, 19 de maig de 2011

En un lloc del món el nom del qual no puc recordar o Nomina nuda tenemus




Els Johnson diuen que de tots els casos que els han encomanat només n'hi ha un que no han pogut resoldre. El recorden bé perquè els va enviar a l'altra punta de món i els va permetre viure a cos de rei durant uns dies, però no són capaços de recordar de quina ciutat o de quin poble es tractava. Tampoc no poden assegurar a quin país es troba, tot i que jurarien que és al continent austral.
L'encàrrec els va arribar via telèfon. Es tractava de trobar la nòvia del seu client que havia desaparegut o, més ben dit, no havia aparegut des de l´última cita.
Abans d'acceptar, ja havíen oblidat el nom d'aquell poble. El seu client ho devia saber perquè dos dies després van rebre un cromo com aquells que sortien abans a les rajoles de xocolata on es veia en un dibuix un indígena costat del rètol de la població amb nom impronunciable. "La ciudad con el nombre más largo del mundo", deia el títol del peu. Era una manera de fer-los memòria i demostrar que no era una vila qualsevol i per tant, digna de ser recordada.
Amb aquest cromo a la butxaca van ser capaços d'arribar fins a casa del seu client. Tamoteo, que així es deia, també rebia el sobrenom de "El viatger" i, tot i que tenia els genolls més grans del compte, era un expert escalador. Cada vegada que tornava d'un dels seus viatges es plantava costat del rètol de l'entrada del poble i tocava la flauta per avisar la seva estimada que ja havia arribat. Ella acudia corrents i es llançava als seus braços. A continuació celebraven el seu retrobament tal com ho fan totes les parelles d'enamorats i tal com tothom ja sap, o sigui que no ho explicarem, tot i que el Jota diu que es digne de mencionar que en aquestes latituds la dona sempre es posa al damunt, cosa lògica donat que són a les antípodes.
En l'últim viatge però, la nòvia del Tamoteo no va aparèixer. Es va cansar d'esperar o estava avorrida de fer sempre el mateix o no se'n va recordar. El Tamoteo opinava que podia ser un segrest, però tampoc constava cap petició de rescat.
Aquí podríem dir allò de que "de la nòvia perduda només ens queda el nom", però en aquest cas ni això, perquè el capsigrany del Tamoteo no recordava com es deia la noia (o potser és que mai li havia preguntat perquè no parlaven gaire i anaven per altres coses). La qüestió és que sense aquesta dada fonamental poc es podia fer per a descobrir el parador d'aquella noia sense nom. L'única pista que els va arribar va ser una nota de la policia d'un poble de Gal.les amb un nom molt llarg: Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch (abreviat Llanfair PG o Llanfairpwllgwyngyll)
"Amb l'esforç per recordar aquest nom ha oblidat el nom del poble d'on procedia. No tenia nom ni destí", deia.
Amb això van donar per perdut aquell cas i, per ètica professional, no van reclamar el pagament; al cap i a la fi havien gaudit de les atencions del personal d'un hotel de moltes estrelles, amb una cuina de moltes forquilles i unes acompanyants indígenes de moltes... Bé doncs, deixem-ho aquí.

De tornada, el Jota va conéixer una colombiana que responia al nom de María Elvira Mónica Lucía de San Nicolás de Tolentino i va enamorar-se de la cumbia.
Sort que de seguida n'oblidaria el nom, va pensar el Jota Efa.


J&J, detectius


Més informació sobre Taumatawhaka...

3 comentaris:

  1. moltes gràcies per la teva participació, i fins demà a Tortosa

    ResponElimina
  2. El conte és molt i molt bo, però els Johnson... d'això... no són molt professionals, no? ;)

    ResponElimina
  3. Com que els relats dels casos que resolem els escrivim maltros mateixos, agraïm la floreta de l'Eva. Respecte a lo altre discrepem. A veure si haurem de canviar el rètol que tenim penjat al balcó:
    J&J, detectius(professionals)

    ResponElimina