dimecres, 22 de juny de 2011

La nit dels Sants Johnson o La batalla de Sant Joan

Diuen que si la nit del vint-i-tres de juny poguessim veure els Països Catalans des del cel  ens semblaria que estan cremant (de fet hi ha qui pensa que ja fa temps que estan totalment cremats). I és que una de les tradicions més esteses d'aquesta nit és la d'encendre un foc ("Todos los fuegos el fuego", que diria el Julio Cortázar). Arreu del territori, doncs, aquella nit cremen amb ganes les fogueres.
Arreu? No.
En un petit poble del Priorat, Marçà, el que cremen per Sant Joan s'anomena La Gala i a tres quilòmetres d'allí en canvi, a Falset, li diuen La Barraca. Segurament és l'esperit de contradicció tan arrelat en aquesta comarca.
A Falset no fa gaires anys (o potser sí que són bastants) els encarregats d'organitzar La Barraca éren els xiquets del barri, perquè cada barri feia la seva pròpia barraca. Els dies previs es passava pels carrers anunciant que es recollien trastes vells i els veïns treien tot allò que havien guardat tot l'any expressament per a cremar: cadires trencades, joguets fets malbé, nines sense cap, cartrons, matalassos vells, roba estripada, sabates foradades, barrets antics,... Tot això s'anava amuntegant formant "la barraca", al damunt de la qual s'intentava posar un ninot o, si no n'hi havia, una canya amb un barret. Es tractava d'aconseguir preparar la foguera més grossa de tots els barris. Com sempre passa però, la competència esdevé guerra oberta. Els xiquets d'un barri se n'anaven a l'altre a robar-los les coses  per tal de disminuïr el volum de la seva barraca i augmentar a pròpia i, el que és pitjor, s'intentava per tots els mitjans de calar foc a les barraques dels altres barris abans d'hora per evitar que puguessin fer foc justament la nit del foc.
Els xiquets del barri del Malanyet feien la barraca al peu del castell, cosa que generava molts problemes de protecció davant d'atacs del altres barris ja que podien arribar fins al castell i atacar des de les seves muralles. Per això tenien organitzat un sistema de defensa que els ocupava totes les hores lliures disponibles fora de l'escola. Fins que un bon dia l'estratègia militar del seu rival directe (el carrer de l'Era) el desbaratà completament. Proveïts d'arcs fabricats amb branques d'avellaner llençaren fletxes enceses que van calar foc a la barraca sense que poguessim fer res per impedir-ho. Abans que es fes fosc ja no quedaven més que cendres. Davant la decepció general de tots els veïns del barri, aquell any es va suspendre la barraca i tota la colla de xiquets, suats i mascarats, se'n van anar a buscar una bassa on banyar-se.
"Va ser l'últim any que vam organitzar la barraca de Sant Joan", conclogué el Jota Efa. "Ens va succeïr la generació posterior. Naltros vam descobrir aquella mateix nit que ens acabàvem de fer grans".
- Y me conociste a mi - va dir la Lucia
- Des de llavors cada nit de Sant Joan em banyo amb tu a la llum de la lluna, nuets.
- ¿Y tu hermano?
- El Jota va ser l'únic que no es va vindre a banyar. Perseguí els nostres atacants fins al seu barri i en va atrapar un. Era una noia. Es deia Joana. Cada any es persegueixen tota la nit fins que un dels dos crema l'altre amb una fletxa encesa.

Com a tot arreu, la nit de Sant Joan pels Johnson és una nit màgica, una nit en que s'obren les portes del més enllà, en que els éssers màgics son visibles - i també el dimoni -, les herbes sanadores multipliquen les seves virtuts, les plantes verinoses deixen de ser-ho; arreu és la nit de les bruixes, la nit del foc i l'aigua.
Arreu? No.
Per a la tradició cristiana és la festa de Joan Baptista, l’únic sant, juntament amb son cosí Jesús, en què el dia de la seva festa és el dia que va nèixer. Curiosament les festivitats dels dos coincideixen amb els solsticis d’hivern  i d’estiu, dos dates molt celebrades pel paganisme.


P.D.: Què millor per a documentar aquest post que un video resum del musical de Dagoll Dagom anomenat "Nit de Sant Joan" i amb música del Jaume Sisa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada