Triple assassinat de Nadal en tres actes o El mal dels tres desitjos insatisfets (amor, amor i amor)

Quan la trucada sonà al despatx dels Johnson no hi havia ningú en condicions d'agafar-la. La ressaca post-reis (post-reixos, que diuen ells) els tenia ben aplanats. I és que aquest any havien estat ben generosos.
El Jota s'havia demanat una xiqueta del nou món i una altra del món vell i ara roncava com un tocino entremig d'una caribenca exhuberant i una cossaca més seriosa que un pal. Això si, l'havien deixat més eixut que el desert dels Monegros!
El Joan Lluís jeia entre la guitarra i una noia clavadeta a la Yoko Ono, tal com havia descrit a la seva carta. L'Àlex, que volia una dona amb poders paranormals (en tots els sentits), ara dormia abraçat a una suposada bruixa de més de mil anys d'edat i esperava que d'un moment a l'altre els seus esperits ascendissin fins els més enllà celestial (sense que per això haguessin de renunciar al plaer físic, esclar). El Miquel havia pregat que la Margarita tingués compromís amb la família o fos enviada ben lluny per feina i havia aconseguit quedar-se sense ella i rebre a canvi la delinqüent més buscada, més violenta, més tatuada, més escultural i més porca (una monada de nena, vaja).
El Jota Efa també dormia, gairebé colgat pel cos de la Lucia que li tenia una cama al damunt de les seves, un braç sobre l'esquena i el cap sobre l'espatlla. Era com si tingués por que se li escapés, i això que la carta que escrigué el JF als reis era gairebé una descripció d'ella mateixa: guapa, guapíssima, aragonesa, intel·ligent i... amb la pell de préssec. Quan els reis suposadament arribaren al balcó de casa dels Johnson, de cop aparegueren una caribenca, una russa, una mena d'americana-japonesa, una mil·lenària de pocs anys i una desvergonyida tatuada; desaparegué la Margarita (és un dir, havia trucat que no podria vindre) i les patates i l'aigua deixats a propòsit pels camells i la Lucia continuà en el seu lloc.
—Oh, Johnson! —exclamà ella—. Eres un encanto.
El que no veié va ser la postdata de la carta: "Que per una nit sigui més marrana que la mateixa Gran Ramera".
La nit de reis, doncs, havia de ser per força la reina de les nits. I hi havia preparat tot de licors i de discos de rumba!
O sigui que al matí ningú no sentia el telèfon. O no era capaç d'aixecar-se. I qui fos que trucava finalment se n'afartà i acudí fins al mateix despatx de la plaça de la Quartera. I continuà trucant. Ara a la porta.
Quan el soroll ja era insuportable en aquella casa, el Jota Efa es tragué la Lucia del damunt i es disposà a obrir.
—Iria yo, però no estoy presentable —s'excusà la Lucia.
—No pateixis —digué el Jota Efa, posant-se els calçotets al revés mentre caminava passadís enllà.
Només passar el forroll cessaren els cops a la porta i començaren els crits histèrics d'una dona que semblava haver-se tornat boja. No sabia si cridava sense dir res o si intentava dir alguna cosa. També podria ser que en veure'l amb aquell aspecte s'hagués acabat de trastocar. Al cap d'uns segons però, el Jota aconseguí entendre alguna cosa així com "els han matat".
—Vol que investiguem un assassinat? —preguntà el Jota Efa, serenament.
—Exacte —la dona es calmà de sobte
—Bé, en realitat son tres —afegí després.
—Entri, si us plau —digué ell

***

La dona no es decidia a parlar. L'aparença que oferia el menjador, ple d'ampolles buides per tot arreu, i el mateix Jota Efa, amb uns calçotets que clarejaven, no la devia ajudar gaire.
—Una mica d'aigua? —oferí el Jota Efa allargant-li una ampolla mig plena amb un líquid transparent.
La dona acceptà, una mica atemorida i feu dos glops seguits. Llavors semblà que s'envalentia i anava a dir alguna cosa, però entrà la Lucia al menjador i es tornà tancar. Era una dona de mitjana edat, vestida de manera molt sòbria, una mica antiga i sense pintar. Mentre la Lucia s'encenia un cigarret tornà a fer dos glops més de l'ampolla.
—Quiere fumar? —oferí la Lucia
—Jo? No. Què diu ara? —s'esgarrifà. Feu dos glops més i llavors acceptà:—Bueno va. Un dia és un dia!
Mitja hora més tard, tots tres havien fumat i havien rigut amb ganes. Perquè n'hi havia per riure. Resulta que els tres morts (assassinats) eren ni més ni menys que els mateixos Reis Mags d'Orient: Melcior, Gaspar i Baltasar, que portaven milers d'anys morts.
—Esta mujer ha vaciado una botella de vodka ella sola, Johnson —el previngué la Lucia.
—Que li han portat los reis? —preguntà el Jota Efa, dirigint-se a la dona.
Ella, una mica embarbussada, exclamà:
—Com vol que em portin res, si son morts?
—És clar —reconegué el JF.
—Pero podria explicarnos un poco como fue.
La dona recorregué amb la vista les ampolles que hi havia per terra i el JF li n'allargà una com la d'abans, però menys plena. Ella begué de nou. Amb la llengua ben solta, començà a parlar:
—Ja no es respecten les tradicions. Barregem castanyades i halloweens, Setmana Santa i vacances de primavera, la festa del Sant Patró amb la festa major, Nadal amb festes d'hivern i els Reis amb el Pare Noel. Hem deixat que els infidels barregin les seves festes amb les nostres i ara hem de tenir en compte el Ramadà o la festa del corder abans d'organitzar certes activitats. Al damunt hem deixat que s'infiltrin a les nostres celebracions. Gent sense fe: negres subsaharians, àrabs i moros, soviètics, gent de l'altra banda del mur, pakistanesos,...
—A veure, a veure,... —interrompé el JF—. Vol dir que una confabulació dels no cristians-apostòlics-romans ha assassinat els Reis d'Orient?
—Haciendo un viaje al pasado? —rematà amb ironia la Lucia.
La dona begué un glop més i conclogué:
—Tenia tres ninots dels reis al balcó, com els del Pare Noel que posen per fer bonic. Doncs aquest matí els he trobat penjats pel coll, aforcats. Com una amenaça. Segur que han matat als de veritat. Bueno, als que feien de reis ahir a la cavalcada.

***

El Jota Efa i la Lucia s'havien vestit i havien sortit corrents deixant la clienta a casa. És que tinc calor i no em trobo massa bé, va dir, traient-se roba. "Borracha, que està", remugà la Lucia.
Primer s'arribaren fins a la casa d'aquella dona. Efectivament els ninots dels tres reis penjaven cadascun d'un balcó amb un cordill lligat al coll.
Després anaren fins a la nau on muntaven les carrosses i les disfresses dels reis i els patges. No hi havia ningú ni cap cosa fora d'allò que és normal. El terra era ple dels paquets sense res a dins i els guarniments trencats de les carrosses.
Decidiren treure el cap pel Pont, el centre del poble, a veure que se sentia. Però l'únic que se sentia eren els crits d'alegria dels xiquets carregats de regals anat amunt i avall de casa del padrí a casa de la padrina, de casa del iaio a casa de la iaia. Anades i vingudes sota l'atenta mirada del col·lectiu magrebí a una vorera i del col·lectiu romanès a l'altra banda de la vorera.
Però en aquestes aparegué el "sargento" Málaga:
—Johnzo! No me diga que trabajai en dia de reie.
—Pues si, sargento. Tenemos que trabajar porque nos han encargado la investigación de un grave delito.
—No zerá lo de loj tre desaparecío?
Davant la cara d'estupefacció del JF i la Lucia, el "sargento" continuà:
—Un negro, un rubio nórdico y un ruzo de pelo blanco.
—No me diga que eran los figurantes de la cabalgata de ayer?
—Poz creo que zi.
O sigui que era veritat.
—Pues creo que ya sé donde estan —digué la Lucia.
Minuts després forçaven la porta de casa de la seva clienta i es trobaven els tres homes morts. Sobre la taula, es notava que llençat amb menyspreu, el regal que li havien portat: una ampolla de colònia.
En sortir se n'adonaren que, enganxat a la barana del balcó de la casa del davant, hi havia  un ninot vestit de Pare Noel però amb la pell negra i uns exagerats atributs masculins ben a la vista.
—Ezto e una indecénzia. Zeguro que el azezino vive ahí —digué el "sargento".
—El asesino es una mujer y si nos acompaña a casa se la entregaremos —corregí el JF.
No calia utilitzar la força perquè la dona portava una turca monumental i jeia mig despullada entre les ampolles buides escampades per tot el menjador.
El Jota i els altres ja s'havien aixecat.
—M'hija, esta mujer necesita un buen macho! —els digué la caribenca.
La bruixa amiga de l'Àlex dona la seva, d'explicació:
—La noia té raó. Aquesta dona necessita un home, urgentment. També necessitava una bona borratxera. Però el mal ja està fet. Esperava que els reis l'hi portessin tot el que demanava i com que no ho han fet s'ha enfadat.
La russa no digué res. Continuava seriosa. I despullada. El "sargento" se la mirava, contemplant aquell cos jove i ben format de pell blanca però fent veure que esperava que digués alguna cosa.
—Castigueu-me! —barbotejà entre somnis etílics la dona estirada al terra.
—El pitjor és que el veí se li oferia per rebentar la seva virtut i ella, per tradició, no volia renunciar als seus referents —digué el Jota Efa—. Ara se n'ha adonat que es va equivocar. Però ja és tard.
—Y reclama un castigo —afegí la Lucia—. Sin penitencia no hay paraiso.
De sobte sonà el telèfon. La Margarita demanava a la Lucia que fes cap al domicili dels fets per aixecar els cadàvers.
—Hòstia! —s'espantà el Miquel.
—Sargento: llévese a la mujer y además, como regalo de reyes, tambien le voy a entregar a una delincuente que hace tiempo que persigue. Una que va muy tatuada.
—Hombre, gracia! Va a zer un dia de reye redondo.
El Miquel bufà, alleugerit. El Joan Lluís, de mentre, agafà la guitarra i increpà la Yoko Ono:
—Tu saps cantar rumba? Avui anirà bé la Rumba Criminal de la Orquestra Mirasol.
El Jota, dessonillant-se, preguntà en veu alta:
—Si el client i l'assassí és la mateixa persona, naltros no cobrem, no?

*** FI ***