Invasió oriental o Paraula de Stone

Generalment, per resoldre els seus casos, el Johnson han de recórrer a proves contundents com fotos o vídeos, objectes reals (sigui l'arma homicida, sigui la cartera robada) o testimonis presencials. En aquell cas, la clau de tot no era tant consistent:  la identificació la van fer per la veu. Però no pas mitjançant una anàlisi científica feta amb un aparell que és capaç de convertir el so en un gràfic i comparar-lo amb altres. En realitat va ser més senzill, perquè la clau, més que la veu en sí, era la manera de parlar, l'accent. I no hi havia dubte.

            Moments abans que els contractessin per trobar l'autor del robatori d'un valuós disc de vinil d'un col·leccionista, els Johnson eren a casa sentint el butlletí de notícies de Ràdio Falset. "Al cunsell cumarcal urganitza cursus de furmació...", interrompé un anunci.

            —Que diuen que què? —digué el Jota Efa.

            —No ho sé. Deuen anunciar classes de xinès. Ara estan molt de moda —digué son germà.

            No tingueren temps de capficar-s'hi més perquè sonà el telèfon. "Un col·leccionista de discos", explicà el Jota Efa.

            —Osti! No fotis que és el Jogdi Tagdà? —exclamà el Jota, il·lusionat.

          Però no podia ser, és clar. El Tardà, no fa massa, però ens va deixar definitivament amb la paraula de Stone a la boca.  El col·leccionista, tot i que també es deia Jordi, era de Cabacés i la seva dèria eren els discos de la "nova cançó".  De cognom.... Masip. "Ves que és estrany!", feu el Jota.

            El Jordi Masip explicà que el disc robat l'havia adquirit feia poc. La premsa s'havia fet ressò del gran valor econòmic que se li atribuïa, tot i que per a ell era una peça més de la seva col·lecció, amb un valor més sentimental que altra cosa, ja que ell mai venia les peces. Per això no entengué que algú s'arribés fins a un poble petit i allunyat com Cabacés, que entrés a casa seva (sense forçar la porta perquè al poble les portes sempre estan obertes) i que li embenés els ulls per fer-li un interrogatori encaminat a descobrir quin era el disco en qüestió que calia robar. Perquè no sabia distingir-lo d'altres.

            Però va trobar el disco i el va prendre. Hores després la veïna, que portava un tros de coc ràpid per a què el tastés el Jordi, el va trobar, emmordassat i lligat a una cadira. Ningú no va veure cap foraster pels carrers del poble, ningú no va veure cap cotxe desconegut per la carretera, ningú no va veure ni sentir res fora d'allò que és normal en un poble com Cabacés, o sigui, silenci, moixonets, el vent gronxant les branques dels olivers...

            La víctima, doncs, no va veure res, però va sentir la veu del lladre. No sabia si seria capaç de reconèixer-la si la tornava a sentir però si que va pensar que era rara. I recordava exactament el que va dir: "Diga'm on és al discu. O et faig a tgossus tota la cul·lecció". I el disco on era? Doncs, damunt la taula; el tenia als morros.

            El Jota estava segur que el lladre era el locutor de la ràdio que parlava estrany. A més, això dels discos encara apuntava més en aquest sentit. "Però si va ser incapaç de reconèixer el disc!", replicava el Jota Efa. Merda, pensà el Jota, que ja anava a fer la factura.

            La Lucia establí que havia de ser foraster, aliè al món musical o discogràfic i, per l'accent, veí de la conurbació de Barcelona. "Vaja que de Cabacés no és", digué el Jota Efa, amb sorna. "Tontico!", replicà ella, enfadada.

            El Jota, assegut al seient de darrera del cotxe, interrompé amb un "calleu!" la conversa entre son germà i la Lucia. El 4L acabava de passar el cementiri de la Vilella Baixa i enfilava el revolt rere el qual ve la recta que voreja el poble, quan la ràdio sintonitzà de manera automàtica amb ràdio La Vilella Alta.

            "Anem amb al pgupeg discu...", anuncià una veu. "Pego abans...". Saltaren els xiulets de les senyals horàries i a continuació, un altra veu anuncià seriosament: "Són las dugues".

            —Que és las dugues? —preguntà la Lucia, estranyada.

         —Em sembla que el català oriental ens està envaint. I no precisament de manera subtil —es lamentà el Jota.

            "Aga si que anem amb el discu pgomès", continuà el locutor.

            —Por el acento oriental, ahora ya tienes tres sospechosos distintos —digué la Lucia.

            El Jota Efa, sense dir res, girà bruscament a la dreta per entrar a La Vilella Baixa, a l'entrador tornà a girà al revés aixafant ratlles continues i illetes de separació i s'incorporà de nou a la carretera en sentit contrari, de nou en direcció a Cabacés.

            Abans que ningú preguntés res digué que tornaven a veure al Jordi Masip. La veu del locutor de ràdio Vilella Alta podia ser el lladre. Calia que el Masip digués si la reconeixia.

            —Porque és catalan oriental? —preguntà la Lucia

            —Perquè parla com el Jogdi Tagdà: no sap pronunciar la erra —contestà el Jota Efa.

            —Ara no ho entenc —digué el Jota —.  Si el Tagdà està mort.... com pot ser que...?

          El Jordi Masip, sense cap dubte, reconegué la veu després d'escoltar uns moments l'emissora. Des de casa seva mateix trucaren al sargento Málaga per a què procedís a la detenció del locutor. És clar que si volien saber qui era el comprador que havia encarregat la peça era millor que es limitessin a seguir-lo fins que aparegués qui veritablement perseguia el disco.

            —Pero realmente has sospechado de ese locutor sólo porqué tenia ese defecto en el habla? —preguntà la Lucia, que encara no acabava de entendre-ho.

            —El tema que han punxat després de marcar les dos m'ha donat la clau. Segur que era el missatge que el lladre donava al comprador avisant que ja tenia la peça a les seves mans.

            —Sonava una peça desconeguda dels Rolling. Instrumental —recordà el Jota, sense veure-hi la relació.

            —És d'un àlbum recull de peces rebutjades: Wind Call. O sigui el clam del vent o el vent crida. El missatge estava claríssim.

            —Ah sí! Però quin coi de disco és aquest que val tant? —preguntà el Jota,

            —"Al vent" del Raimon versionat pels Rolling Stones —digué el Jordi Masip.

            —No fotis. No pot ser —feu el Jota, incrèdul.

            —Paraula de Stone —sentencià el Jota Efa.

Johnson&Johnson, 

detectius rollingstonians

P.S.: La imatge de la foto és d'una planta aromàtica que anomenem farigola. En realitat, la gent gran encara en diu "timó". És una petita mostra del procés de canvi de paraules autòctones per d'altres que venen de l'oriental. De moment a l'altra planta aromàtica més comú en continuem dient "romer". No trigarem gaire a dir-li "romaní". PARAULA DE STONE.