La pandèmia segons J&J o No és la vacuna sinó el vaccí
Diumenge de pandèmia. Tarda de tedi. El Pub Bristol i tots els altres bars
eren tancats. La Lucia, que si venia no es treia la mascareta, feia dies que
no apareixia. "Val més que no vinguis. Esperem que estem vacunats o morts.
Llavors ens podrem veure les boques", havia demanat el Jota Efa.
Era diumenge però també podia ser qualsevol dia de la setmana. Les tardes
de tedi ja no eren exclusives del diumenge. Després del migdia, la majoria
de botigues tancaven, la gent quedava reclosa a casa. O sigui que tampoc es
podria assegurar si era diumenge
El que sí és segur és que eren exactament les sis i vint-i-tres pe ema,
segons marcava el telèfon mòbil —o sigui el que vindria a ser gairebé un
quart i mig de set, calculà el Jota Efa—, quan se sentí aquell sorollet
inconfusible que indicava l'arribada d'un missatge de whatsapp.
Era el Jesús Tibau
que enviava una notícia de La Vanguardia: la farmacèutica Johnson&Johnson no podria lliurar la quantitat de
vacunes promeses abans que acabés la primavera.
El Jota Efa respongué amb un somriure. Vaja, amb un ninotet d'aquells que
sembla que somrigui.
Acte seguit sonà el telèfon fix. L'agafà son germà, el Jota
—D'acord —digué, després d'escoltar uns segons i abans de penjar.
—Què passa? —preguntà el Jota Efa.
—L'alcalde. Les dosis que havien d'arribar per començar a vacunar demà
encara no són aquí. No és normal. Que esbrinem que passa.
—I...? —demanà el Jota Efa fregant el dit gros i l'índex fent la senyal de
cèntims en llengua de signes.
—Lo que demanem! —exclamà el Jota amb sana alegria.
Hi devia haver alguna mena de connexió entre el Tibau i l'alcalde, es preguntà el Jota Efa. Però no perdé més temps del necessari. Al cap i a la fi qui pagava era l'alcalde.
*****
Donat que la via d'arribada era la terrestre, o sigui la carretera, i que
la procedència del medicament era del Camp (Reus o Tarragona, no venia
d'aquí), pujaren al 4L i enfilaren la nacional en direcció al Coll de la
Teixeta.
A l'entrada del túnel, el que equivaldria a l'entrada a la comarca, s'hi
veien reunides varies persones a l'entorn d'una furgoneta frigorífica.
—Allí està —feu el Jota Efa.
—No els deixen passar o què? —preguntà el Jota.
S'aproparen al grup i, abans que poguessin dir res, els van increpar:
—A quin ajuntament representeu?
Pel que es veu allí hi havia delegats dels ajuntaments de Porrera, de
Pradell i de Dosaigües. I pel que van deduir eren els pobles cap a on el
vehicle podia desviar-se des d'allí, en comptes de continuar fins a
Falset.
Allò podia acabar a bufetades.
—Podem parlar-ho amb calma? —pregà el Jota Efa.
—Ja hi som! Los de Falset! —exclamaren els de Porrera en dialecte
occidental.
—Els de Falset! Tot hu
volan! —feren en dialecte oriental els de Pradell i Dosaigües.
I és que la línia que separa els dos grans grups dialectals del català diuen que passa justament per aquesta collada.
Però ara el problema era molt més que lingüístic.
Els dos germans Johnson creuaren una mirada ràpida. Acte seguit es tragueren la mascareta amb un moviment ràpid.
—Que feu? —s'esglaiaren els altres, retrocedint.
Els Johnson feren un pas endavant. Els altres s'apartaren encara més. El
Jota Efa pogué arribar a la porta de la furgoneta i donar dos copets a la
porta.
El conductor baixà el vidre i es protegí posant-se amb una mascareta FP2 a
sobre de la quirúrgica que portava.
—Quines son les ordres que té? —preguntà el Jota Efa.
—Lliurar les vacunes a les autoritats sanitàries comarcals.
—O sigui?
—Al CAP de Falset. D'allí les han de repartir als pobles.
El Jota Efa anava a dir "arrenqui, de pressa!", però els tres representants
municipals s'havien plantat davant del morro de la furgoneta impedint
qualsevol possibilitat que aquesta avancés sense atropellar-los.
—I si disparem? —preguntà el Jota, simulant una pistola amb dos dits, com
fan els xiquets.
El conductor de la furgoneta pujà el vidre de seguida.
Però aquella gent eren tossuts de mena. No es rendirien fàcilment. Volien
tornar al poble directament amb les vacunes que els corresponien, perquè
desconfiaven que el cap de comarca els les fes arribar posteriorment.
Un moment!, se n'adonà llavors el Jota Efa. El poble de Dosaigües no
pertanyia a la comarca. A ells, a dreta llei, no els corresponia cap fracció
de les dosis que portava aquella furgoneta.
I ho feu notar de manera educada.
Immediatament s'encetà una discussió encesa entre els tres delegats
municipals. En pocs segons, el representant de Duesaigües marxà escuat.
Ja només en quedaven dos!
Però continuaven dempeus davant la furgoneta.
*****
No en quedava d'altra.
El Jota Efa es posà la mascareta i digué a son germà que fes el mateix.
S'aproparen al delegats de Porrera i Pradell.
—Em sembla que hi ha un malentès —digué el Jota Efa ensenyant la tarja de
visita del despatx i fent palès que allí hi deia Johnson&Johnson.
—No venim pas de part de l'ajuntament, naltros —recalcà el Jota.
—En realitat, els vaccins son nostres —afegí el Jota Efa.
El delegats municipals mudaren l'expressió d'agressivitat del seu rostre
per una d'estupefacció.
—Vaccins?[1] —preguntà estranyat el de Pradell.
—Però com sabem que no mos enganyen? —intentava refer-se el de Porrera.
—Això del nom pot ser una casualitat —va retreure el de Pradell.
—Evidentment, a les caixes hi ha el nostre nom. Això ja ho saben —exposà el
Jota Efa—. Però a més, sabem exactament que més hi posa.
—Vacuna per la COVID-19 o alguna cosa així? —intentà endevinar el de
Pradell.
—O pel Coronavirus —amplià
les possibilitats el de Porrera.
—Si. Però no hi figura la
paraula "vacuna".
—Ah, no?
—I que hi posa? —preguntà el de Pradell.
—Si comproveu que hi posa el que us diem tancarem aquest conflicte i la
furgoneta podrà continuar el seu camí?
—Un moment, un moment! —exclamà el de Porrera—. En quin idioma estan retolades?
—En català —contestà el Jota.
—I amb l'escut de la comarca ben gros —afegí el Jota Efa.
—Vacuna! —confirmà el de Pradell. El de Porrera asentí.
—Vaccí! —replicà el Jota Efa, obrint la porta del darrera de la
furgoneta.
Les caixes mostraven imprès, al capdamunt, l'escut oficial d'El Priorat:
caironat, d'argent, una branca d'oliver amb una creu grega sobremuntada i
dos raïms pampolats a banda i banda; bordura componada d'or i de gules i per
timbre una corona. El rètol deia "Covid-19. Vaccí per al coronavirus ".
Davant la derrota dels dos delegats municipals, que havien caigut en la més
absoluta desolació, el Jota Efa no s'esperà, donà dos copets sobre la
furgoneta i cridà: "Endavant! Sense aturar-se".
Eren exactament les vuit i quaranta set pe ema —o sigui el que vindria a
ser tres quarts i mig de nou de la nit— quan el Jota Efa envià un missatge
de whatsapp al Jesús Tibau fent-li saber que el
tema de la vacuna J&J
estava solucionat. Hi afegí un dibuixet d'un puny amb el dit polze
aixecat.
Immediatament després, un missatger es presentà a cals Johnson amb un xec
de l'ajuntament per l'import pactat per la resolució d'aquell cas i que no
direm perquè la llei de protecció de dades ens ho impedeix revelar (i tampoc
cal que la Lucia se n'assabenti). Sens dubte hi havia alguna connexió entre
l'alcalde i el Tibau.
Mig quart més tard havien de fer el sopar de celebració. Però com que,
segons les normes sanitàries, no es podien reunir més de quatre persones,
només van poder convidar la Lucia.
"Si tengo que venir lo haré con
mascarica", avisà ella. El Jota
Efa es queixà, però hagué de
claudicar. "Y no me quedaré a dormir", rematà després. El reguitzell
interminable de renecs que el Jota Efa recità no pogué arribar a les orelles
de la secretària del jutjat perquè aquesta, potser intuint-t'ho, ja havia
penjat.
Van sopar sense massa alegria i sense fer gaires comentaris. En comptes
d'una celebració semblava un àpat de compromís. I en acabat de les postres
la Lucia s'acomiadà: estaven a punt de tocar les deu, hora del toc de
queda.
—Que tenim d'alta graduació! —preguntà el Jota Efa.
—Absenta?
—Provem a veure si mata tots els virus i la mala llet associada.
*****
L'endemà, el Jota Efa no podia assegurar si estava infectat de Covid o
s'havia tornat totalment immune. Recordava vagament que son germà, tot i
estar els dos sols, es va entestar a fer una de les seves conferències i
podia fins i tot reconstruir
la hipòtesi bàsica que plantejava. En síntesi deia que el punk català ja va
predir l'arribada d'aquesta pandèmia allà per l'any 1977. Oriol Tramvia, en
el seu primer disc i el més conegut, enregistrat en directe, començava la
cançó "Bèstia!" cridant "Bakunícese!". Vist des d'ara això es podria
interpretar de dos maneres. Podia ser que en realitat la paraula s'escrivís
amb be baixa, amb la qual cosa estaria demanant a la gent que es vacunés, o
podria ser que fes referència a Bakunin. Era l'anunci que aquest cúmul de
normes contradictòries que cada dia s'anuncien, que es discuteixen als
mitjans, que finalment es publiquen de manera diferent a com s'havien
previst i que s'interpreten de manera divergent a cada territori, finalment
ens portaran, si us plau per força, a l'anarquia.
"El temps ho dirà", acabà la conferencia el Jota abans de caure rodó al
terra.
J&J detectius, infermers
[1] Tant vaccí com
vacuna provenen de vaca. El
primer, del terme llatí "variola vaccina" o verola dels bovins, que va
passar a designar el preparat per a estimular la creació d'anticossos
contra una infecció en la majoria d'idiomes: vaccin, vaccine, vaccino,
vakzine, vaccí,… En castellà, en canvi, es va crear, per sufixació, la
paraula vacuna. Per tant, és un castellanisme, però incorporat al català
de fa tant de temps que fins i Fabra i Mossèn Alcover no li van fer
fàstics.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada