Un cas molt animal o La gata maula

 

La Lia, el dia de la primera comunió

            

Lo varà de sabana, atrapat.

         

       

No és la feina que s'estimem més los detectius, que si hem de triar sempre busquem sang i fetge (suïcidis dubtosos, assassinats esgarrifosos, corrupció policíaca) i, sobretot, reconeixement professional, però el despatx de Johnson&Johnson no poques vegades ha hagut de trobar algun desaparegut. I quan diem algú entenem que es tracta d'una persona humana (que diria el Miki Moto), tot i que algun cop lo desaparegut era un ser viu d'un altre gènere. És lo cas del cas que explicarem a continuació. Bé, pel mig també hi havia un espècimen que no semblava pas humà sinó més aviat diví. O sigui, divina. Bueno, anem al gra.

            La cosa començà molt bé. Massa bé fins i tot, podríem dir. La dona que demanava els nostres serveis (professionals, no pas d'altres en principi) era una bellesa d'aquelles que no es troben fàcilment. Ulls d'un blau intens, cabells clars, pell de porcellana però d'un to daurat, sina generosa, cintura estreta, anques fermes i cames llargues.

            —La Lia ha desaparegut! —exclamà, abans de dir bon dia.

            Qui era la Lia? Una amiga? La filla? Una amant? (oh, no!)

            Estàvem realment intrigats. Però no ho vam preguntar. Ens vam limitar a assegurar:

            —La trobarem —ni que fos per a quedar bé amb aquella dona impressionant.

            —Pagaré el que sigui —assegurà ella.

            Això esperàvem. Si podia ser, de la peça. No tindríem pas aquesta sort!

            Vam convidar-la a un cafè per a que es tranquil·litzés i pogués donar-nos més detalls(o sigui estar més a la seva vora, admirar-la, sentir la seva veu, etcètera, que ja mos entenem), però no teníem descafeïnat i va estimar-se més un vermut.  Devia ser matinera.

            Estar a prop d'aquella preciositat imposava. A tots dos ens tremolaven les cames. Només faltava el cafè carregat del dematí.

            Malgrat tot vam ser capaços de preguntar les coses típiques: quant temps feia de la desaparició, com anava vestida l'última vegada que la va veure, si hi havia algun lloc on anés sovint, si havia parlat amb les seves coneixences...

            Sort que havia quedat mitja cafetera!

            "Anava nua. Com sempre", declarà amb naturalitat la dona. Per començar!

            "Parlar, parlar, no, és clar", continuà amb un somriure.  

            És clar?  Que és lo que estava clar? I que anava en pilotes? D'acord que era la deessa Afrodita (o Venus) en persona, però calia que s'aprofités del nostre embadaliment per a prendre'ns lo pèl?

            "Això sí, he vist rondar pel carrer los altres del barri i no anava amb ells", afegí.

            —A veure... —ja estàvem amb la mosca al nas— no tindrem pas una foto?

            Una imatge val més que mil paraules, diuen. I aquí calia una visió real de la cosa, perquè aquella dona molt ens temíem que ens estava entabanant.

            —M'haig deixat lo mòbil, encabat l'envio —va prometre.

            Perfecte. Ara potser voldria un altre vermut? Doncs sí. O no ens prenia el pèl o xalava tant que volia continuar. Però qui es pot resistir a la companyia de la bellesa feta persona (dona, a més a més).

*****

Quan va arribar la foto estàvem dinant i va ser la Lucia qui va mirar primer el mòbil. Encara riu ara. La nostra clienta segur que, des de casa, es pixava de riure.

            —¿Un gatico? ¿Ahora perseguís gatos?

            La imatge mostrava un gat preciós (o gata) de pèl blanc i ulls blaus. Una monada, segons la Lucia. Certament. Era lògic que la formosor del gat estigués a l'alçada de la de la seva propietària.

            Lo que no era lògic és que la nostra feina consistís a trobar un gat ("gata", puntualitzà la Lucia). Per qui coi mos havien pres?

*****

—Pues rechazais el caso y punto —tancà l'assumpte la Lucia.

            Érem a les postres. Ella, golosa, es llepava els dits bruts de xocolata i vainilla d'un gelat artesà de cal Paco. Naltros picàvem, desganats, avellanes torrades de la cooperativa. L'emprenyamenta que portàvem no la suavitzava ni el vi ranci de Gratallops que guardàvem per a ocasions especials.

            En aquestes trucaren a la porta. Un altra bèstia perduda? No fotem!

*****

            Era el Miquel. Ensumà que no hi havia bon ambient i donà conversa a la Lucia.

            —Como va por el "jusgado"?

            —Dura lex, sed lex. Lo de siempre. I tu, tens alguna novetat?

            —Doncs ara tinc un gat.

            Més gats avui no, si us plau!

            —Vaya, va de gaticos hoy!

            —Si. És molt xulo. Tot blanc, amb los ulls blaus.

            —No me digas!

            —Se diu Lia.

            Una mica més i l'avellana que teníem a la boca ens passa per l'altre forat.

            —No serà aquest? —vam preguntar.

            La Lucia havia posat lo mòbil als morros del Miquel ensenyant-li la foto.

            —Hòstia!

*****

Vam servir més vi ranci. No havíem ofert res al Miquel encara.

            —Ahora ya os parece un caso más interesante?

            Home! Ara la cosa tenia més molla. Les incògnites i els fets incomprensibles sempre obren la gana.

            —Explica! —vam ordenar.

            —Últimament tinc algun ratolí al tros. O sigui que volia posar un gat. Però tampoc no el vull per sempre, que jo sóc més de gossos...

            —I te'l vas trobar pel carrer.

            —Què dius?

            —Ah, no?

            —No saps que es busca, aquest gat?

            —Se busca? Jo no haig vist pas cap rètol.

            —Doncs, d'on l'has tret?

            —Ara hi vaig. Una mica de paciència, nois. Penseu que primer vaig anar a la Protectora, a veure si me'n podien deixar un, per uns dies. Però es veu que no ho fan això. Ves, quines coses! Per cert, la presidenta d'això és... està... Ufff!

            —Al grano Miquel.

            —Ja va, ja va! Doncs vet aquí que l'altre dia un veí del tros... Bueno, un veí que està a dos quilòmetres, però vaja. Que resulta que havia de marxar uns dies de viatge i li sabia greu deixar sol lo gat.

            —Gata —corregí la Lucia.

            —Lo que sigui. Me'l va deixar per a fer neteja de ratolins uns dies amb una sola condició: que per res del món no sortís del tros, que no volia que s'escapés cap al poble.

            —L'altre dia! Fa molts dies d'això? —vam preguntar.

            —Ahir.

*****

Doncs ja teníem una feina digna. Aquí hi havia, mai més millor dit, gat amagat.

            Vam trucar de seguida a la nostra clienta. Per cert, com se deia?

            —Venus —contestà(no podia ser d'altra manera). Amb una entonació que semblava avisar: no pas per a servir-vos sinó per a què em serviu mi.

            —D'això..., no va escampar pas rètols pel poble demanant si algú havia vist lo seu gat?

            —Rètols, per a què? Això és feina seva. Per això els pago!

            O sigui, no.

            —I quants dies va dir que feia que havia desaparegut la Lia?

            —No ho vaig dir. Però fa tres dies. Alguna cosa més?

            No un, sinó tres.

            —Doncs m'agradaria que aquesta tarda ens veiéssim—va afegir(i no esperava resposta)—. Els ensenyo els llocs que freqüentava, la gent que a vegades li donava menjar,...en fi, aquestes coses.

            A veure si en trèiem l'aigua clara.

*****

Quan vam tornar a casa era fosca nit. La Lucia va trucar per preguntar com havia anat, que ella no venia a sopar.

            Doncs, pensant-ho bé, no havíem parat en tota la tarda. Primer vam fer un cafè a la terrassa del Bar Sport. Quin goig que fèiem amb aquella dona espatarrant asseguda entres els dos! Després vam entrar en una sabateria, que es veu que la Venus necessitava unes xancles sens falta. Com que vam estar-hi un ratet, quan vam sortir vam anar a fer una cervesa al jardí del Cafè. No hi havia ni una joveneta que pogués fer ombra a la Venus! D'allí vam tirar cap al carrer de Baix i vam anar passant per dos o tres botigues de roba. Ella s'anava emprovant vestits i naltros li donàvem l'aprovació (no em vam trobar cap que no li caigués bé). Així vam fer cap a la Quartera i vam aprofitar per a fer una altra cervesa al Bar del Jubilats, que té taules al mig de la plaça. Allò es va omplir! Tothom dirigia la vista cap aquella dona de cabells clars i ulls blaus flanquejada pels detectius veïns d'aquella plaça. Després la Venus va aprofitar per anar a comprar-se mitges, i calces, i sostens... Vaja, allò que en diuen roba interior. És clar que en aquell moment era exterior. O sigui...

            —Que babeabais como viejicos verdes!  

            I quan van tancar les botigues vam acabar fent una copa al Pub Bristol.

            —O sea, que de la gata ni habeis hablado.

*****

—Bueno, que faig doncs? —va preguntar el Miquel abans de dir bon dia—. Torno el gat?

            —Seu i esmorza. I ni una paraula.

            Havíem comprat brioxos a la pastisseria del Rael, teníem melmelada casolana de maduixes de l'hort (del Miquel; naltros no en tenim, d'hort), cafè Blue Montain portat directament de Jamaica pel Joan Lluís, de quan va anar a estudiar la tècnica de la guitarra reggae, i llet acabada de munyir de la vaqueria del costat de casa. De banda sonora se sentia "Here comes the sun".

            Era una sistema en el qual la Lucia no creia, però a naltros ens funcionava bé. Menjo, doncs sóc. Si més no, que tinguem la panxa plena. Encara que el cap estigui buit.

            Malgrat tot, a mig matí continuàvem igual: sense cap idea.

*****

La Lucia va trucar llavors. Per burxar a la ferida? Mos convidava a una cafè al Bar del Tomb, va dir. Potser seria millor anar directe al vermut: no calia alimentar els nervis més del compte. Lo Miquel, que ens acompanyava, era de la mateixa opinió.

            Mentre ella esmorzava (los funcionaris ja se sap...), naltros vam tastar los musclos amb romesco, los seitons amb vinagre i les escopinyes amanides amb la salsa de la senyora Maria.

            —Como se nota que pago yo! —exclamà ella. És manya; ja se sap.

            Bé mos havia convidat! Alguna cosa devia voler.

            —Tengo que enseñaros una cosa —feu mentre treia el telèfon de la butxaca.

            Ara t'escolto.

            —Sabeis que salen fotos vuestras en todas partes: en Facebook, en Twitter,  en Instagram,..?

            —Ah, si?

            És lo que té la fama.

            —Acompañados en todas de vuestra clienta. Para mi que esta Venus lo único que quería es dejarse ver con vosotros. Lo que no sé es porqué.

            —Bueno, no tothom se pot fer fotos amb naltros.

            —A veure...

            Lo Miquel apropà la vista al telèfon.

            —Coi! Si és la presidenta de la Protectora.

*****

            —Què, doncs? —s'apropà la senyora Maria a la taula —. No vindreu a dinar avui? Faig truita amb suc.

            —Oi tant!

            —Nos vemos luego. Yo me vuelvo al juzgado —digué la Lucia—. Intentaré averiguar algo sobre esta Venus.

            —Aquella gata maula? La d'això d'allò dels animals? —exclamà la senyora Maria.

            —La coneix?

            —Tinc un nebot que és soci. No en parla massa bé.

            —Pot dir-li que vingui, a l'hora de dinar, per parlar amb ell?

            —Ara li pico.

            —Pagais vosotros —feu la Lucia sortint per la porta.

*****

Lo Miquel se'n va anar al tros, que tenia feina. Naltros, per a fer temps fins a l'hora de dinar, vam decidir anar a fer una cervesa. Ep! I a fer quatre preguntes sobre aquella dona amb la qual sortíem en un munt de fotos. No ho pot dir tothom que es fa fotos amb la deessa de la bellesa(que bonica aquesta combinació de essa sorda i essa sonora!).

            Al Bar Sport lo cambrer ens va recomanar una cervesa artesana i prioratina. Combinava perfectament amb lo seu discurs filosòfic i críptic.

            —Jo no vull dir res, però allò de que la cara és lo mirall del cor no sempre és veritat. És clar que l'home (o sigui el mascle) sempre cau rendit davant la beutat de la dona! I és que el seu cervell no està al cap, dominant la resta del cos, sinó entre les cames, i només té una cosa al cap (si és que te cap)... Bueno, està claríssim. I lo que està clar no cal explicar-ho gaire.

            Efectivament.

            Després vam anar al Cafè. Lo senyor Santiago, amb la seva proverbial professionalitat, va convertir la nostra simple petició en un problema de dimensions aclaparadores.

            —Lager, Pilsen, Ale, Stout,...?

            Coi. Que complicat!

            —Rossa. Fresca —proposà.

            Vale.

            —Diuen que les rosses son ximples —explicà mentre ens servia—. Però és mentida. Només s'ho fan.

            —La Venus no és rossa —vam replicar.

            —No. Però té els cabells clars. I els ulls blaus.

            —Això sí.

            —Aquesta nana ja se li veu. Tots els nanos li van darrera. Ella flirteja amb tothom; es pensen que és ximpleta. Però aconsegueix el que vol de cadascú.

            —Una gata maula? —vam preguntar.

            —Crec que és la definició correcta, si. Una altra rossa?

            No serem pas naltros los únics capaços de resistir!

*****

Vam arribar a dinar que ja hi eren tots: la Lucia, lo Miquel i un noi jove que devia ser el nebot de la senyora Maria. L'aroma de la truita amb suc impregnava tot lo local.

            —A ver, cuéntanos... —demanà la Lucia, abans d'agafar la forquilla. Los altres ja teníem la boca plena.

            —Lleó —es presentà el noi jove. Però no portava pas melena. Tot lo contrari: un cabell molt curtet i una barba molt ben retallada.

            —Un nom molt animal —digué el Miquel.

            Lo noi no feu cas del comentari i començà a parlar. Potser per a demostrar que, tot i el nom, era un ser humà que utilitzava el llenguatge correctament.

            Lo cas és que no només era soci de la Protectora Comarcal d'Animals sinó que, a més a més, era membre de la Junta Rectora.

            Explicà que els últims mesos havien desaparegut alguns animals del centre. Podria ser que s'haguessin escapat però també es podria tractar de robatoris. O potser havíem de dir segrestos? Hi havia certa mala maror a la Junta, perquè la presidenta no semblava prendre cap iniciativa per a esbrinar que passava. És clar que s'havia de ser discret. Que dirien los socis si se n'assabentaven?

            —Quieres decir que los vocales de la Junta no presionáis a la presidenta?

            —Una mica. Però ella, amb quatre somriures, se'ls posa a tots a la butxaca.

            —Se'ls? —vam preguntar, remarcant la combinació de pronoms febles.

            —A mi no m'enreda. I totes les fotos on surt amb valtros només són per a fer veure que està fent alguna cosa.

            —Eso me temo —feu la Lucia. O sigui: "veieu com tinc raó?".

*****

En realitat, confessà el Lleó a l'hora de la crema catalana dels postres, crec que la responsable de les desaparicions és la mateixa presidenta; per això no fa res.

            —Tienes algo en que fundamentar las sospechas? —preguntà la Lucia.

            No. És clar que no tenia res. Una dona com la Venus no podia ser que maltractés los animals. Impossible!

            Quant a allò que havia pogut esbrinar la Lucia per la seva banda —que ja s'hi havia posat abans de dinar—, tampoc ajudava gaire. No tenia antecedents policials (evidentment!), no havia passat mai pel jutjat (com podia ser d'altra manera?) i, pel que li havien dit, no hi havia ni un home en tot lo poble que parlés malament d'ella, tot i que la majoria de dones no en deien massa coses bones(enveja!).

            O sigui que quan vam arribar als cafès ja estava dot dit (dat i beneït). Lo Lleó s'acomiadà posant-se a la nostra disposició per al que necessitéssim i el Miquel se n'anà a donar menjar al gat.

            Ja és casualitat, vam pensar tot paint, que de tots los homes del poble havíem anat a topar amb un dels pocs, segurament l'únic, que malparlava de la Venus.

            —Nois, que no voleu copa i puro? —demanà la senyora Maria.

            —No se lo merecen —contestà la Lucia.

            —Què us ha semblat lo meu nebot? És.... com li diuen? Guei, gai...? Homosexal, vaja.  Però és bon xic, no?

*****

—Nois, se ven lo mas del veí!

            Lo Miquel va vindre a despertar-nos de bon matí. Com se nota que els pagesos porten una vida còmoda i relaxada! No com naltros, que de tant rumiar llavors te costa agafar la son.

            —Que el vols comprar o què?

            —Coi, que tinc lo seu gat!

            —Osti! És veritat. En realitat és de la Venus, però.

            —Bueno. No me compliqueu la vida. A veure que haig de fotre jo ara.

            Havia arribat lo moment de provocar un punt d'inflexió. O potser se'n diu un gir argumental? Lo que sigui. Però si no fem alguna cosa, vam pensar, no hi ha manera que es bellugui res. I així no avancem.

*****

Minuts després érem al tros del Miquel. Havíem agafat un allargavista, una capsa de cerveses i quatre talls de carn(tenia hort, però no pas granja).

            Abans de sortir de casa havíem trucat la Venus (quina veu més melosa que té al telèfon!). Li havíem comunicat que teníem la Lia controlada i, per tant, en un o dos dies li podríem tornar (amb pagament previ). No podíem dir res més, però: sospitàvem que la nostra línia telefònica podia estar intervinguda. Calia discreció total.

            Los crits d'alegria que va fer podien ser ben bé confosos amb gemecs de plaer. De tant contenta que estava?            O és que volia que se'ns fessin les dents llargues?

            Quina llàstima no tenir-la al davant mateix i poder contemplar l'expressió d'èxtasi que segur que mostrava el seu rostre! En comptes de picar-la haguéssim pogut dir-li allò en persona. Però ara ja era igual. A més, si tot anava com ens temíem, la tindríem a la vista en un tres i no res.

            Com de fet. Ni temps d'obrir una cervesa!

            A traves de la lent vam poder comprovar com la imatge voluptuosa de la Venus es presentava a casa del veí de tros del Miquel i picava a la porta. Ningú no va obrir. La Venus donà el tomb a la casa comprovant que totes les portes i finestres eren tancades i després feu una trucada per telèfon. Sense resposta, pel que es desprenia dels seus gestos. Tornà a intentar-ho, diversos camins. Fins que va desistir i se'n tornà.

            Conclusió: la Venus coneixia el veí del Miquel i sabia que aquest tenia la Lia.

            I ara què?

            Doncs ara teníem temps de sobra per a posar la carn a la graella mentre el Miquel portava un enciam i quatre tomaques. Mos mereixíem un bon àpat.

*****

La Lucia investigà aquell misteriós veí del Miquel. Leónidas Abreu, es deia. Cubano. Havia tingut alguns problemes amb la justícia i ara mateix estava complint pena de treballs en benefici de la comunitat a la Protectora d'Animals.

           

           

            Havia rescindit lo contracte de lloguer el dia abans i no se'n coneixia el parador. La relació amb la Venus estava clara doncs. Però perquè havia desaparegut?

*****

La resposta arribà l'endemà.

            Mos havíem plantat al Bar del Tomb amb l'excusa d'esmorzar. Bé, de fet no era una excusa: tot lo que hi havia a la barra tenia molt bon aspecte i, en veure-ho, qualsevol se'n recorda que ja ha esmorzat a casa!

            Volíem contactar amb el Lleó, per a esbrinar que sabia del cubano aquell i com és que no mos en havia dit res.

            La senyora Maria el va picar i va dir que trigaria una mitja hora. Abans però, va aparèixer el sargento Malaga.

            "Hombre, sargento! Cuanto tiempo...! Mucho trabajo?", vam saludar.

            —Pué zí. Pero no pueo contar ná que to ez confidenziá —va respondre.

            —Claro, claro. Pero un café si que nos lo acepta, no? —vam convidar.

            —Carajiyo, si pué ser.

            —Lo que quiera y tantos como quiera.

            Al tercer ja mos havia explicat que investigava una denúncia per la desaparició d'un varà de sabana.

            Aquí hem de fer un punt i apart, perquè...

            Que coi és un varà? i de sabana que vol dir? 

            Doncs res, veigues, no és més que un altre animal. Com que ne tenim pocs en aquest cas!

            Se veu que la Protectora l'havia trobat abandonat però que ahir havia desaparegut. Lo tal Leónidas Abreu era, per al sargento, lo sospitós principal.

*****

Lo Lleó s'assegué amb naltros quan lo sargento marxà. Feia estona que havia arribat i s'estava esperant a la barra.

            —Tu sabies que el Leónidas havia marxat corrents? —vam disparar sense donar-li temps a col·locar-se bé.

            —Eh? —contestà amb un petit crit i un gest amanerat.

            Era un "eh" forçat. Estava claríssim que ho sabia.

            —Ho sabies o no?—vam insistir aixecant una mica la veu.

            —No... no pot ser —balbotejà.

            Lo noi es veia trasbalsat. Doncs potser no era un "eh" forçat.

            —Ell no... no marxaria... No pot ser —somicava.

            Tenia els ulls vermells i s'aguantava el cap amb una mà.

            Definitivament no era un "eh" forçat.

            —Éreu amics? —vam preguntar.

            Li vam servir un got d'aigua i vam esperar que es refés.

            —Sortim junts —va dir—. Sortíem —rectificà.

*****

Bé, doncs si el Leónidas i el Lleó eren parella, amants, novis o como se digui (quina relació més salvatge! Dos reis de la selva embolicats. Sense reina)... això volia dir que la Venus no s'entenia amb lo Leónidas. O si?

            Tampoc no sabíem qui havia posat la denúncia.

            Era qüestió de fer-li una mica la pilota a la Lucia, a veure si es xivava.

*****

Vam dedicar la resta del matí a preparar un bon àpat. Vam decidir fer el típic ternasco, al forn amb patates. Al davant trauríem una mica de pernil de Teruel i de postres frutas de Aragón. Per a beure, un bon Somontano. Quina bona aragonesa es podria resistir?

            Però avui tot just no vindria a dinar, avisà quan la taula ja estava parada.  Que l'havien apuntat a última hora a un seminari a Tarragona. No sé la sap llarga ni res!

            No mos quedava altre remei que anar directament a la font: Margarita, la jutgessa.

            Però havíem d'evitar que la Lucia ho sabés, si no la posaria en antecedents.

*****

Vam convèncer el Miquel (va costar, no us penseu, que estava del tema del gat fins més amunt del ceballot!) que anés a esperar la Margarita a la sortida del jutjat i la convidés a dinar. Això no despertaria sospites. Quantes vegades li havia recomanat la Lucia que es comportés com un cavaller i se l'emportés a un bon restaurant!

            Però abans havia de passar un moment per casa nostra.

            Aquí entraven en joc les nostres dots de seducció (no pas sexual, que amb les jutgesses no s'hi juga, i menys si és la mig nòvia del Miquel). Calia queixar-se una mica que havíem preparat dinar especial per a la Lucia i ara resulta que no venia (segurament per culpa de la mateixa Margarita), calia plorar una mica que ara havíem de dinar sols i que, total, amb tant menjar que teníem no venia d'aquí i ells dos també podien quedar-se a dinar.

            Prèviament, havíem avisat lo Miquel que rebutgés lo plat de ternasco. Podia afartar-se de pernil i, sobretot, de frutas de Aragon, que no valen res, però al segon plat havia de dir que no tenia gana. Que havíem fet dinar per tres, no per quatre!

*****

Però la Margarita no va dir ni piu. Potser és que li vam donar massa menjar i no va tindre temps d'obrir la boca per altra cosa que no fos mastegar.

            En fi, quan lo Miquel se la va emportar, vam ser conscients que érem incapaços de portar un interrogatori com cal, o sigui, de fer cantar un sospitós, un testimoni o un funcionari públic. Ja em direu si això és normal: que uns detectius no serveixin per a extreure informació (de manera amistosa o a cops, que això del comportament ètic no fa per naltros). I ens va entrar la depressió.

            Ja sabeu que contra la depressió, rumba. O sigui que vam posar un disc del Gato: "Prohibido maltratar a los gatos". Lligava molt amb aquest cas. I ens vam preparar uns gin-lemon´s. "Meleta de romer", que diria la xiqueta aquella de La Cala.

            I així vam poder resistir fins l'endemà, que ja mos anava bé perquè, no ho sabíem pas, però seria un dia... "de perros", no pas de gats.

*****

Per això (dissimuladament) mos el saltem. Total, no va passar res remarcable en relació al cas que ens ocupa.

            Les torrades del matí es van cremar, lo cafè va sortir aigualit. Vam mudar-nos per a sortir a donar un tomb i intentar canviar la sort, però mos vam tacar abans d'arribar a la porta. Lo saler se'ns va tombar a la cassola i el dinar no hi va haver manera d'empassar-se'l; tota la tarda bevent aigua.

            Vam deixar que saltés lo contestador i allí van anar quedant enregistrats los missatges. La Lucia dient que no vindria, que continuava amb lo seminari. La Venus reclamant la Lia amb veu d'emprenyada (tot i així, quina veu més melosa!). Lo Miquel confirmant que la Margarita no havia cantat (bueno, que cantar si que havia cantat però no pas aquella cançó).

            En fi, sort que la nit tot ho neteja i reinicia la màquina.

*****

Al matí estàvem frescos com a roses. Lo cafè sortí negre i robust, les torrades al punt, lo suc semblava de taronges acabades de collir... I va sonar el telèfon.

            Estàvem tant contents i relaxats que el vam agafar amb gust.

            —Ei, que feu?  —era l'Àlex.

            Estava en un seminari d'espècies animals i vegetals invasores. I, ves quina casualitat, havia coincidit amb la Lucia.

            —M´han dit que ara busqueu animals exòtics segrestats.

            —Però si es un gat! —vam contestar.

            —Ah! No era un varà de la sabana?

            —Bueno...Un altre animal

            —És una espècie exòtica —explicà—. Està prohibida la seva possessió, transport, tràfec i comerç. Deu valdre una pasta!

            Ep! Això no era com les altres bestioles que faltaven. Aquí hi havia marro.

            I.... una cosa més:  la Lucia li havia dit qui havia fet la denúncia?

            —La Protectora, és clar.

            És clar. Que beneits que arribàvem a ser! Qui ho podia saber, apart d'ells mateixos?

            Però un moment: quina persona de la Protectora ho havia fet? La presidenta? motu proprio o és que la junta li havia demanat? O potser havia sigut algú altre de la junta?

            Lo Lleó semblava no saber-ne res. O sigui que segurament havia estat la Venus.

Així evitava que sospitessin que tenia alguna cosa a veure amb la desaparició d'aquella bèstia i, de pas, amb totes les altres. I carregava el mort al Leónidas.

            És clar que, ben pensat, la Venus era innocent mentre no es demostrés lo contrari. Com havia de ser aquella bellesa culpable de res! No, home no.

            Perquè... I si el Lleó mos hagués enganyat? I si resulta que qui raptava els animals era ell, amb la complicitat del Leónidas? I amb lo varà de la sabana la cosa s'havia espatllat. Lo Leónidas segur que ho volia tot per ell i havia deixat lo Lleó sol i enganyat(per les dos bandes: econòmicament i sentimental).

            No podia ser d'altra manera.

*****

En aquestes trucà la Venus.

            —Hola, detectius. Veig que encara sou vius

            Quin rodoli més encisador! Només una dona com ella podia encisar amb la carn i amb lo verb.

            —Suposo que heu sentit lo meu missatge...? Missatges! —preguntà una mica tensa.

            —I tant. Ara l'anàvem a trucar. Passi pel despatx aquesta tarda. Porti el talonari i i li lliurarem la Lia.

            La Venus es relaxà a l'instant i s'acomiadà molt amablement elogiant lo nostre treball, la nostra elegància natural i les nostres gràcies en general (físiques i també intel·lectuals). Si que estava contenta!

            Ara calia avisar al Miquel que portés lo gat. Li lliuràvem, cobràvem lo que la Venus havia promès (o, si més no, lo que naltros havíem pensat) i feina feta no fa destorb. Lo del varà de la sabana ja s'ho faria el sargento.

            Però, abans d'avisar-lo, lo Miquel es presentà d'improvís, tot alterat.

*****

—Nois! Que m'ha entrat un fardatxo gegant al tros. He hagut de fotre el camp corrents!

            Un fardatxo? Com era de gran?

            —Coi! Que fa més d'un metro.

            Lo varà de la sabana!             Ara si que no sabíem ni on érem.

            Però ja ho arreglaríem. Lo primer és lo primer.

            —On és lo gat? —vam preguntar.

            —Lo gat? Eh... lo té la Margarita. Li va fer tan goig que li vaig deixar emportar-se'l a casa.

            —A casa?

            Ara que?

*****

            Teníem la resta del matí per a trobar una solució abans no vingués la Venus. Què fèiem? Anàvem a ca la Margarita i li fotíem lo gat?

            —Que li vas dir, que era teu? —vam preguntar al Miquel.

            —Eh... no ho sé. Hi ha moments que dius lo que convingui i fas lo que convingui per a què res no s'espatlli. No sé si m'enteneu...

            Hauríem de parlar amb la Lucia.

            —Això és cosa teva —va dir el Jota.

            —Efectivament —va reconèixer el Jota Efa—. I tu que faràs?

            —Jo vaig a veure la Venus.

            —La Venus? I que...

            —Farem una mica de temps —somrigué el Jota.

            —I amb lo fardatxo que fem? —preguntà el Miquel.

*****

            Havíem de trucar al sargento i avisar-lo que aquella bèstia anava solta i, per tant, lo Leónidas no se l'havia emportat. Li solucionàvem la papereta i mos devia un favor.

            Però llavors, lo cubano no era còmplice de la Venus ni del Lleó? Perquè havia marxat, doncs,  abandonant, a més a més, lo seu amant? Perquè el buscava la Venus? Perquè tenia el gat?

            No serà que realment qui traficava amb animals era el Lleó?

            —Però, a veure si ho entenc jo... —intervingué el Miquel, aixecant lo dit com si estigués a col·legi —. La vostra feina no és trobar lo gat? Que ja el teniu, bueno, com si el tinguéssiu, és a dir, vaja... O sigui..

            Que sí, que sí, que tenia tota la raó.

            Llavors trucà la senyora Maria del Bar del Tomb.

            "Lo Lleó us ho explicarà tot", va dir.

            Se suposa que també ens convidava a dinar.

*****

            Lo nebot de la senyora Maria havia rebut un missatge del Leónidas. No pas una carta, que això ja no es fa. Era per whatsapp o facebook o alguna cosa d'aquestes.

            Total, que li demanava perdó per haver marxat sense dir res però és que no li havia quedat més remei. La Venus l'obligava a agafar alguns animals abandonats que tenien a la Protectora i els col·locaven a gent que pagava bé per quedar-se'ls. Ell era qui els amagava a casa i els feia arribar als clients. La Venus quedava sempre en segon pla i era qui en treia una bona picossada. Ell es limitava a creure sense xistar perquè no volia que els serveis penitenciaris rebessin un informe negatiu sobre el seu comportament.

            Però el varà de sabana ja era una cosa més grossa i podia ser un delicte més seriós. O sigui que es va acollonir i se'n va anar.

            —Va deixar el varà a la finca —va concloure el Lleó.

            Ja ho sabíem això.

            Tot plegat molt bonic. Lo Leónidas era totalment innocent. Lo Lleó era innocent. Tota la culpa era de la Venus. Massa fàcil, vam pensar. Bé, ho va pensar el Jota Efa, perquè el Jota se n'havia anat a veure la Venus.

            Que en diria la Venus d'això?

            Lo Miquel ho veia bé (sempre que li traguessin lo fardatxo del tros). La Lucia ho trobava creïble. L'Àlex, que havia fet cap amb ella, també. Com que no coneixia la Venus!      

            —Però no hi ha cap prova consistent que demostri això —va objectar el Jota Efa.

            —Hi ha una carta de la Venus de pròpia mà en què dona ordres al Leónidas —contestà el Lleó.

            —I on és?

            —Al collar de...

            —De la gata! —cridà la Lucia.

*****

            A la tarda vam estar esperant la Venus a casa. Lo Jota havia fet cap vora les quatre amb una gana que es moria.

            —On és lo gat? —va dir ella només entrar. Quina presència escènica: amb los braços fent nanses, amb posat desafiador... i malgrat tot, tan encisadora.

            —I el taló? —vam replicar naltros.

            —Aquest ja ha cobrat un avançament —avisà, assenyalant el Jota.

            Ell s'encongí d'espatlles. Ella va anar transformant el seu posat inicial en una actitud seductora, provocativa.

            —Falta la resta —digué el Jota Efa, sense deixar-se entabanar.

            La Venus somrigué. S'arreglà els cabells, es desbotonà la camisa, agafà el bolígraf amb delicadesa i escrigué mentre treia la llengua entre les dents i mirava si la miràvem.

            Mos va allargar un taló, però li vam tornar. Faltaven zeros.

            —Ne posarem més —digué i, ara sí, es tragué la brusa del tot.

            Teníem los ulls tan fixats en la seva esplèndida pitrera que no sabíem si estava escrivint o no. Però un moment després ens allargà el taló corregit.

            Encara no hi havia prou xifres. Si per comptes de zeros eren vuits o nous no passava res, però el número havia de ser més llarg.

            La Venus llavors es tragué els pantalons i els llençà al damunt nostre. Allò era una declaració de guerra (o sigui d'amor, ja mos enteneu).

            —Vull veure el gat —exigí.

            —Lo gat lo té la jutgessa.

            —La jutgessa? Com, que el té la jutgessa? —cridà posant-se dreta en tot el seu esplendor.

            La ràbia la feia més seductora encara. No sabíem si podríem resistir gaire més.

            —Si, però el collar lo tenim naltros —vam fer, ensenyant-li.

            La Venus no s'ho pensà gens ni mica. Es tragué les calces d'una estrebada.

            —Us les canvio pel collar —proposà.

            A aquelles alçades mos aguantàvem l'un a l'altre per a no caure en la temptació.  I ella ho sabia. I tant si ho sabia!

            No mos quedava més remei que tancar els ulls.

            Però la seva veu i les seves paraules obscenes, les seves propostes indecents, no contribuïen precisament a calmar els nostres instints. Si deixàvem el collar per a tapar-nos les orelles mos el prendria, fotria el camp i no cobraríem.

            Sort que la Lucia ja s'ho pensava i arribà en aquell precís moment.

*****

            Lo diumenge següent dinàvem al Bar del Tomb. Lo nebot de la senyora Maria mos convidava.

            Lo Leónidas havia tornat. Com que no va emportar-se el varà quedava exculpat automàticament. Dels demés animals no hi havia proves de res. No calia fer servir la carta de la Venus. Mos la quedàvem naltros com a garantia que ella no intentés res.

            Lo Lleó, després de la marxa apressada i sense explicació de la Venus, havia estat escollit nou president de la Protectora.

            La Lia es quedava a viure amb la Margarita. Ja veuríem com acabaria la cosa després d'un temps de suportar pèl per tot arreu, esgarrapades al sofà i demés. Segurament tornaria a fer cap al tros del Miquel.

            Lo sargento Malaga, que també estava convidat, era l'home més agraït del món.

Sense fer res havia solucionat el cas i no havia calgut detenir a ningú. Fins i tot es va estalviar capturar-lo perquè l'Àlex tenia molta curiositat per a conèixer aquest animal i se n'encarregà ell ("Zi ez que laz periencia e un grado").

            La Lucia estava una mica enfadada. Si no hagués arribat a temps, diu, se n'anava tot en orris. Res que una rumba no curi.

            Sort que el Joan Lluís, tornat d'un curset de música ètnica  , a l'hora dels cafès, agafà la guitarra i arrencà amb "Todos los gatos son pardos". No es podia tancar aquell cas d'altra manera.

            Naltros, per la nostra banda, teníem les butxaques plenes però estàvem una mica malenconiosos. Enyoraríem la Venus i la seva bellesa animal.

 

FI