El nostre padrí ha guanyat el Premi de Poesia Vila de Flix. Ja veieu el paperet a la foto.

I el moixò que representa, es preguntareu. És un blauet, una de les aus que es poden trobar a la Reserva Natural de Cebes.

I això de "Navegants d'anar per casa" que vol dir? És el títol del poema.

Alguna pregunta més? No? Doncs, a petició d'un altre moixò amic nostre (un pinsà) , aquí us el posem:

Navegants d'anar per casa

Salpem, amb el llit, vers el crepuscle.

Els llençols, com veles inflades,

matisen l'encegadora claror

d'un sol encès.

Salpem, amb el llit, rumb a l'infinit.

Sense lligams.

Amb l'ànima neta i el cor ben obert.

Despullats i afamats. Amb molta fam.

El destí? Incert.

Salpem, encegats, amb el llit per nau.

Envalentits, braus.

La fragor de la mar apaigava els nostres crits

apassionats, la suor que ens amara.

I naveguem totalment enfollits,

sense dir-nos ni mot ni paraula,

sentint-nos només com a dos cossos,

carn que vol carn,

sense raó ni tampoc enteniment.

A la faiçó naveguem sense rumb,

a la deriva,

a mercè del vent capritxós.

Fins que, finalment, el nostre vaixell

naufraga.

Acabem en una llunyana platja,

ambdós.

Estragats, esgarrinxats, inconscients...

Allunyats del món,

amb un vaixell que no sura

en una illa deserta.

Els llençols esquinçats.

Les queixes dels veïns

se senten per la finestra.

Johnson&Johnson,

poetes i fillols de poetes