Crònica d'un dissabte negre o No estaven tots els que eren però eren tots els que estaven

La foto de família fa tota la justícia que es pot fer en aquest cas (o sigui, poca). Per sort ja era migdia quan es va disparar (la foto, no la pistola) i ningú de la plàcida vila de Vall-de-roures va tindre temps d’esgarrifar-se excessivament. I això que no hi eren tots! Alguns van faltar a la cita - a desgrat seu -i els demés els van enyorar (tot i que no ho van dir, perquè ja se sap que els malfactors no poden mostrar el seus sentiments).
El dia no semblava estar de part nostra: fora d’algun lloc que vam creuar en el viatge no hi havia boira. És més: lluïa un sol esplèndid i feia una temperatura agradable. I desenganyem-nos, aquell temps, en un dotze de febrer al Matarranya i celebrant-se un esdeveniment d’aquelles característiques, no podia voler altra cosa que fer-nos la punyeta. No es podia badar.
La trobada a Can Serret va ser tan desordenada com solen ser totes les trobades “made in Serret”. Llibreria atapeïda de llibres, de gent, d’autors, de lectors (algun en queda i a l’Octavi no se li escapa). Els autors signaven, la gent xafardejava, els lectors esperaven els llibres signats i el llibres, amb aquella fantàstica portada que llueixen, somreien feliços d’haver arribat finalment a la venda després de tant de temps de preparació. Dominant la situació Don Octavi: feliç i orgullós, venent, repartint vi, venent, venent, venent...
L’àpat va ser llarg i negre. Precedit de la nota de tast del vi i seguit dels jocs literaris, la lectura de haikús, l’actuació del Josep Igual i la taula rodona (era una taula “deconstruïda”, però taula al cap i a la fi) va donar com a resultat unes tres hores llargues de seient. Don Octavi va marxar abans però: havia d’obrir la llibreria (lo de vendre en ell és una addicció).
Finalment es va complir tot el programa previst i tots els perdularis assistents van quedar satisfets (i mira que costa convèncer aquests delinqüents!). Tots van prometre que si l’any que ve el pla era tan meticulós hi tornarien a participar.
Els còmplices de tot l’enrenou van sortir del cau dels criminals al final de tot, quan la nit ja havia caigut i el fred es començava a notar. Ara que l’ambient es posava negre de veritat ja no ens quedaven efectius!
Però no hi havia raó per a lamentar-se. Per sort tot havia anat rodat i, malgrat la “negror” de la qüestió, no havíem tingut baixes. O això és el que ens pensàvem.
Perquè abans de marxar vam aprofitar per passar per la pastisseria i carregar quatre llepolies per emportar-nos, i quan vam baixar del cotxe ens van adonar que havíem aparcat davant mateix de la funerària. I tenia el rètol encès. O sigui que potser sí que hi havia hagut algun mort!
Vam comprar “casquetes” de xocolata i vam marxar corrents. No volien pas saber si era veritat.

P.D:

Jota Efa – Amb lo bons que son los pastissets!
Jota - Com collons es poden entendre entre ells tots aquests delinqüents si per dir VALTROS un diu VOSALTRES, l’altre diu VATRES, l’altre diu VATROS, l’altre VUSATRES, ..?
Jota Efa - Per cert les fotos són de diversos autors (del Riu de crims) i de Sigrid. Cap del Fede Cortés, que ja tenia prou feina per fer complir el programa d'actes.