diumenge, 3 de febrer de 2013

Podar o esporgar

La pregunta la va fer la Lucia:
-¿Cual es el arma homicida más rara con la que os habeis topado?
El Jota no va tenir temps ni de pensar-ho. S'acabà la copa de vi que tenia a la mà i agafà una ampolla d'aigua orfe que rondava pel sofà i, com que no sabia on tenia la tauleta de fer conferències, pujà dalt la taula del menjador.
-Senyors i senyora. La conferència d'avui tractarà ni més ni menys que sobre armes assassines. Armes blanques (punyals, ganivets, punxons,...), armes de foc (pistoles, escopetes de cartutxos,..), eines que són armes (pics i pales, martells, tornavisos,...), estris que no són armes però maten (cordes per ofegar, coixins per asfixiar, ...), substàncies naturals i artificials que maten (verins), ... L'amor, que també mata. En fi...
Exacte: fi. La conferència s'acabà de cop. Les taules, quan no son estables, també poden ser una arma homicida. En aquest cas només provocà un nyenyo al cap del Jota i una pèrdua provisional de la seva memòria que l'impossibilità de continuar amb la conferència.
Però la Lucia continuava esperant una resposta.
-De fet no hi ha armes estranyes -va dir el JF, obligat a continuar el que son germà havia començat -. Qualsevol cosa pot ser un arma
-¿Por ejemplo?
-Doncs.. un os de pernil -digué el Miquel.
-Esto sólo pasa en las películas de Almodóvar
-No creguis -replicà el JF-. Recordo un cas en què l'arma assassina va ser una simple pedra de llicorella.
-¿Un golpe en la cabeza?
-Al coll, de fet. Va tallar la vena jugular. Una sangada!
-¡Que desagradable! ¿Y cual era el móbil: venganza, celos,...?
-Una simple discusió. Es tractava d'uns temporers que estaven a la vinya tallant els sarments.
-Podando
-Aquí està la qüestió. Segons un el que fèien era podar i segons l'altre esporgar. No sé quina versió defensava el mort.
-Ponme un poco más de vino, anda. A ver si me reconforta. O sea que no se sabe que palabra ganó la partida.
-En realitat, l'assassí tampoc ho tenia clar. Davant l'estupefacció de tots els companys, que si no estaven prou esgarrifats per la sang ara acabarien amb els nervis de punta, el criminal es dedicà a fer una cosa semblant a allò de "m'estima, no m'estima" però amb "podar o esporgar"
-¿Con una ,argarita?
-Aquí ve la part més espantosa.
-¿Ah, si?
-El criminal, en comptes de desfullar una flor, anava tallant els dits del mort amb les tisores de podar.
La Lucia sentí que el glop de vi que acabava de fer li quedava a mig camí de l'estómac, amb ganes de tornar amunt, però aconseguí fer-lo baixar.
-¿Y esto fue muy lejos de aquí?
-No pas gaire. Mira, tot just a la vinya on fan aquest vi que estem bevent.
Ara si que la Lucia fou incapaç de retenir el vi que volia fugir de la seva panxa cap a l'exterior. No fou a temps ni de posar-se la mà davant la boca i ruixà el Jota en tota la cara.
-Ara que m'en recordo -feu ell, retornat a la realitat-... L'arma més esgarrifosa que hem vist mai són unes tisores de poder. A més eren de la marca Kamikaze, el mateix mal nom que l'assassí que les va utilitzar.

J&J, detectius

Relat per al 268e. Joc Literari Blog Jesus M. Tibau

1 comentari: