Tota la veritat (i res mes que la veritat) sobre el cas dels Stones a Falset o Sympathy for the devil

Els quatre Stones somrient, després de ser alliberats.

L'interior desconegut d'aquest cas començà un avorrit diumenge a la tarda, quan a cals Johnson passaven la vetllada escoltant música i bevent cerveses. Sonava justament "Wild horses" dels Rolling, quan trucà el telèfon.
-Johnson&Johnson? -preguntaren, amb un perfecte accent anglès del nou món.
-Yes -contestà el JF
-I am Mr Smith, general manager of Their Satanic Majesties
-Dels Rolling?
-Stones.
-Bé, és el mateix. Però vaja... -no anava a discutir ara si havien de dir Stones si tota la vida havia dit Rolling-.Vostè dirà...
El que va dir convertí aquell diumenge avorrit en el millor diumenge de la seva vida. I part de l'altra!
Per a celebrar-ho passaren de la cervesa al gin-lemon i mogueren l'agulla del "Wild Horses" a la pista que iniciava el disc: "Brown Sugar". A veure qui era capaç de resistir-se al ritme dels Rolling (o dels Stones).
Acabada la festa per odre dels veïns, que començaren a picar de peus al sostre quan passaven de les deu de la nit, a l 'Àlex se li acudí preguntar que celebraven.
-Que coi t'ha dit aquell dels Rolling?
-Stones -corregí el Jota.
-Algú ha segrestat als components del grup -respongué el Jota Efa.
-Ah, coi! -digué el Joan Lluís.
-I no em diràs que justament han contractat als J&J per a trobar-los? -preguntà l'Àlex.
-Justament -respongué el JF
-Ah, si? -digué el Jota.
-Osti, tu. Això és flipant! -exclamà el Miquel.
-A veure, a veure...-demanà l'Àlex.
El Jota Efa demanà calma per explicar el contingut de la conversa telefònica:
-Segons Mr Smith fa setmanes que ha perdut la pista dels quatre Stones. Que no són fàcils de seguir! El Mick sol tancar-se en algun hotel desconegut amb unes quantes amigues; el Keith es despista sovint en alguna illa deserta amb una caixa de ginebra; el Charlie s'amaga en algun garatge amb la seva banda de jazz i el Ron es fica dies sencers en discoteques nos-stop plenes de gent i beguda.  Però Mr Smith té la seva xarxa d'espies que en qüestió d'un o dos dies sempre localitzen el desaparegut i el tenen controlat fins que torna i llavors s'encarreguen de portar-lo de nou a casa discretament. Però aquesta vegada el temps passa i són incapaços de trobar cap pista del seu parador. La cosa és delicada, perquè si surt algun escàndol (drogues, jovenetes,...) el negoci se'n pot anar a l'aigua. Vet aquí que ahir mateix algú es va posar en contacte amb ell...
-Va demanar un rescat? -preguntà el Miquel.
-No. Va dir que sabia on eren.
-I no volia un rescat? -insistí l'Àlex.
-No. Volia que fessin un concert a la seva ciutat.
-De franc? -preguntà el Jota
-No, no. Cobrant.
-Com, que cobrant? -preguntà el Miquel.
-Osti, tu! Continuo flipant -digué el Joan Lluís.
-On és el problema? -feu l'Àlex.
-En el lloc. Mr Smith va preguntar on era la ciutat. I a que no sabeu que li va contestar el segrestador?... A Falset!
-Reflipo! -digué el Joan Lluís
El altres arrencaren a riure, però el JF, amb paciència, els feu callar i continuà.
-Mr.Smith preguntà: on és això. A Catalunya, digué el segrestador. On?, insistí Mr. Smith. Al sud d'Europa digué l'altre. Espanya?, apuntà Mr.Smith. Per allí, digué l'altre. Es a dins Espanya?, feu l'americà. Al costat, feu l'altre. Veient que no acabarien, el segrestador preguntà si sabia on era Barcelona. Ah, Barcelona!, digué Mr. Smith. Gaudí, Mediterranean Sea, Bread&Tomato,...Si, si, digué el segrestador; doncs 150 quilòmetres més al sud. Good!, exclamà Mr Smith.
 -Molt bé -digué el Jota-. Però continua perquè encara no entenc res.
-Mr Smith va buscar Catalunya. A Google. Ì finalment va trobar Falset. Diu que encara riu ara quan va veure com era de gran. Vaja, que ni parlar-ne. No pot muntar un concert dels Stones a un lloc tan petit i sense infraestructures.
-I bé... -digué el Jota.
-Doncs que Mr Smith va comprendre que amb aquesta trucada acaba de descobrir on podien ser els seus representats. I que per trobar-los era millor encomanar-ho a algú d'aquí que no pas enviar algú d'allà.
-I va buscar al Google -va dir l'Àlex.
-Efectivament -confirmà el JF-. "Detectius Falset".
-Preu? -preguntà el Jota.
-Sense impediments -contestà el JF
-Mira que són quatre. És com si fossin quatre segrestos -avisà el Jota
-No problem, m'ha dit.
-O sigui...
-Un xec en blanc -explicà l'Àlex.
-Doncs... continuem celebrant-ho -decidí el Jota.
***

Com que els veïns ja s'havien queixat, van anar directes cap al Pub Bristol.
El Pep, rere la barra, en comptes de bona nit digué "que poso?". Sonava "Miss You", de l'àlbum "Some Girls" i el local era buit.  No va caldre contestar. Continuaven amb gin-lemons, sense límit de pressupost, però no es podia canviar al disc. El Pep acceptà, però les seves consumicions també anaven a càrrec dels Johnson. Així es va fer de dia.
***
La claror del sol es filtrava per la porta de vidres acolorits del pub quan de sobte algú la va obrir de cop i la seva figura es retallà a contrallum. El disc havia arribat al final i només se sentia el so de fregit de l'agulla girant al final de les pistes. Els assistents, gitats pels sofàs mig endormiscats, obriren un ull. El Jota es pensà que havia arribat al cel i un àngel el venia a buscar, el Joan Lluís sentia que el déu dels guitarristes l'havia trobat, l'Àlex es convencé a sí mateix que la verge Maria no podia ser, el Miquel dubtava si la Janis Joplin tenia els cabells tan llargs i el Pep estava convençut que no havia begut tant com per a veure visions. Només el Jota Efa, tot i tenir el cap molt espès, reconegué immediatament, la formosa silueta d'aquella dona tan matinera.
-Lucia! -cridà
-No hay ningun caso por resolver, según veo.
-Te equivocas -digué el JF
-¿La cafetera funciona? ¿Me haces un cafè? -feu la Lucia, dirigint-se al Pep.
-Marchando, señorita -digué ell, servicial.
-Investigamos un secuestro -explicà el JF
-Pues no lo parece.
-Has oido hablar de Mick Jagger, Keith Richards...? -digué el Jota
-Johnson, me tomas por tonta?
-Han segrestat als Rolling Stones -anuncià el Miquel
-Osti! No fotis -digué el Pep servint el cafè
-Ni una paraula d'això -li demanà el JF-. O no et pago les rondes d'avui.
-Està bé -acceptà el Pep-. Però vull aquest disc firmat -digué allargant la funda del Some Girls que havia sonat tota la nit.
-Y suponiendo que sea cierto... -feu la Lucia-. ¿Por donde habeis empezado a buscar?
-Tu per on començaries? -preguntà l'Àlex.
***
Segons la Lucia, sent a Falset, el millor lloc per a retenir un segrestat era en algun mas amagat. O sigui que, després d'un cafè que van afegir a la llista de deutes pendents, van repartir-se el terme. Cap al Nord (los Baboixos, los Masos) hi anava el Miquel; l'Àlex cap a l'Est (los Cucullars, los Colomers, les Pinyanes); a l'Oest (los Fontanals) el Jota ; al sud (los Palaus, les Comes) el Joan Lluís i el Jota Efa es dedicaria al Nord-est (Les Sorts, Parellades i Esplanes), que és on hi havia més concentració de masos. A la nit es reunirien a cal Johnson i posarien en comú les pistes que havien trobat. Si és que n'hi havien.
Però no van trobar res.
-¿Que os pensabais que esto era soplar y hacer botellas? -digué la Lucia.
-No sé si este refran esta bien traducido -objectà el Jota.
-Es que el catalan està perjudicando mi castellano-aragonés.
-Si, però sense mala fe -feu l'Àlex.
-A la millor és la llengua del Jota Efa que perjudica la teva. Tot sigui dit sense segones intencions -digué el Jota
-Bé, anem al gra que ens estem perdent -tallà el Jota Efa -. Jo he sentit algunes guitarres i alguna bateria...
-A la teva zona hi ha molts grups assajant pels masos -digué el Joan Lluís, que coneixia tot el sector.
-Jo l'únic que he vist és alguna varietat d'enciam que no coneixia -apuntà el Miquel-. Però vaja, res com el que faig jo.
-Què fem doncs? -preguntà l'Àlex.
-Que os parece si mañana repetís la búsqueda pero intercambiandoos las zonas?-proposà la Lucia.
-D'acord -digué el Jota Efa i ho organitzà:- jo passo al nord i tots els demés agafeu la zona del següent de la llista. O sigui que el Joan Lluís, que ha fet el sud, passarà al Nord-est que he fet jo.
-Doncs va, anem a fer una copa al pub -demanà el Jota.
-M'hi apunto -feu el Miquel.
-No gasteu massa, que encara no sabem si resoldrem el cas -digué el Jota Efa.
-No pateixis -el tranquil·litzà el Joan Lluís.
-No pateixis -repetí el Jota, cosa que no el tranquil·litzà pas.
-Te quedas a dormir? -pregunta el JF a la Lucia quan haguérem marxat tots els altres.
-Solo si me pones los morricos de Jagger.
-Hecho. I tu a canvi que faràs?
-Yo seré tu Marianne Faithfull, tu Jerry Hall, tu Carla Bruni, tu Bianca Jagger,...
-Vale. Vaig a buscar el disc "Sopa de cap de cabra" i posarem Angie -contestà el JF, excitat.
-Tambien seré Angie Bowie -afegí ella
***

L'endemà, la Lucia va despertar el JF amb l'última pista del disc: "Star Star", i li regalà un streaptease a la inversa al seu ritme.
-Me encanta como te subes la falda -digué ell
-La verdad es que yo prefiero quitármela, però la obligación es la obligación.
Minuts després el JF despertava els demés al Pub Bristol.
-Ja m'has aconseguit l'autògraf? -preguntà el Pep.
-No és fàcil. Ni barat. Fes cafès per a tots i apunta-ho -contestà el JF.
Llavors començà a espavilar als altres.
-Va nois, ja hem perdut prou temps.
-No és pas veritat -li contestà son germà.
-Ah, no? Que potser heu esbrinat alguna cosa, tancats aquí a dins?
-Doncs si -replicà el Jota-. Joan Lluís, explica-li.
-Que algú m'ha preguntat si sabia si vora el pont de l'Argelaga hi havia algun grup que assagés en un mas.
-El pont de l'Argelaga? On és aquest pont?
-Bé. És el pont sobre el barranc de la Fuïna, a la carretera de Gratallops, abans d'agafar l'antiga carretera de Porrera. Hi ha gent que li diu així(*Veieu nota al final).
-I que?
-Doncs que sé segur que allí no hi assaja ningú i si algú ha sentit alguna cosa doncs... és una bona pista.
-Està bé. Primer anirem tots allí. A veure que hi trobem. Si no hi ha res, seguirem amb el pla que portàvem.
***
Per arribar ràpid agafaren el 4L fins al mateix pont. Des d'allí guaitaren a baix, a banda i banda. Barranc amunt, la vegetació desfermada no permetia veure gaire cosa. No se sentia res.
-Au, anem -digué el Jota Efa.
-Un moment... -demanà el Joan Lluís.
Tots escoltaren amb atenció. Barranc avall s'endevinava una guitarra llunyana o molt fluixeta que es perdia totalment si bufava aire. El JF es girà i es dirigí cap al cotxe, sense concedir-li atenció. Abans que hi arribés l'aire es calmà totalment i el so de la guitarra es pogué percebre una miqueta més. Tots es giraren cap al JF i ell encongí les espatlles, però el Joan Lluís continuà atent, mirant a la llunyania. De nou, només se sentia com bufava l'aire.
-És ell -digué llavors el Joan Lluís-. És el Keith Richards.
Ningú digué res.
-Aquest riff és inconfusible -insistí-. Han de ser per aquí.
El JF acudí al costat dels altres i romangueren uns segons en silenci, mirant al peus del pont.
-Està bé. Mirem a fons -digué el JF-. Anem.
Amb el 4L portà el Jota i el Miquel fins a l'entrada del camí de les Parellades, per la granja del Tomàs.
-Agafeu el camí i aneu baixant fins al pont. Naltros farem el mateix des de l'altra banda del camí.
Vint minuts després es trobaren tots davant del rierol que formava el barranc de la Fuïna en aquell lloc i que creuava el camí. Es miraren els uns als altres en silenci, interrogant-se sobre el que havien vist o sentit, però per tota resposta encongien les espatlles, ensenyaven les mans buides o feien cara de no tenir res a dir.
-Aquí darrera hi ha una caseta -digué el Miquel, assenyalant cap a la banda contrària del pont-. No sé de qui és, no s'hi veu mai ningú.
-Anem-la a veure -digué l'Àlex, abans que el JF pogués objectar res.
Entraren per un caminet que feia cap al barranc. Portava a un terreny que s'elevava un metre i mig o dos per sobre el barranc i que a l'altra banda quedava protegit per una paret natural que en el punt més alt devia fer cinc metres. Toparen primer amb una bassa, buida i amb l'aspecte de portar molt temps sense ser usada. Abans d'arribar a la casa pròpiament dita es trobaren amb una pèrgola amb una taula i quatre seients d'obra. Feia l'impresió que temps enrere tot el voltant de la casa havia estat un jardí ben pensat que en el seu moment devia fer molt goig. Quant a la casa, a uns tres-cents metres del camí, es trobava gairebé adossada a la paret natural. Tenia una sola planta, de forma quadrada. En un costat hi havia l'estructura d'una parra i l'entrada era a la banda oposada al camí. No semblava que hi hagués ningú allí. Feia temps que estava abandonat.
-Bé. Aquí no hi ha res - conclogué el JF.
Però el Jota ja havia trobat una destral rovellada abandonada en un racó i començà a atacar la porta de fusta.
-Johnson, que fas? -cridà el JF, fora de sí.
-Noi, que t'has grillat? -rigué el Miquel.
L'Àlex i el Joan Lluís intentaren subjectar-lo però la porta, vella i atrotinada, cedí de cop aixecant un gran núvol de pols.
-Hòstia! -cridà el Miquel, mentre el JF remugava un "casumlamarequelva....".
Abans que tinguessin temps d'adonar-se de res mes, a l'interior, sonaren els primers acords de guitarra de Street Fighting Man. A tots se'ls posà la pell de gallina.
-Ho sabia -digué el Joan Lluís.
***
El Keith Richards somreia amb un cigarret als llavis i la guitarra penjada. Unes jovenetes en calces seien en un matalàs repenjat a la paret. El Mick, assegut davant d'una taula mig coixa, semblava mastegar alguna cosa; només li quedava un raconet però, la resta era plena d'ampolles buides. El Ron en tenia una de mig plena que anava buidant sense pressa. Al terra hi havia uns quants cendrers plens fins a dalt de tot. El Charlie xerrava i fumava amb una noia d'aspecte mediterrani de pits grossos que li aguantava un pot a manera de cendrer. 
La fortor era indescriptible: de fum, de suor, d'alcohol, de ranci, de florit. L'ambient era espès: polsós, calent, costava respirar.
-Hello -digué llavors el Richards, amb una veu cavernosa.
Els altres es quedaren mirant-los sense ni somriure ni mostrar sorpresa, com dient ja era hora però tampoc calia que corressiu. Les noies, en canvi, sortiren disparades com a boges i es llençaren en brassos del seus salvadors.
-Jo em quedo aquí -digué el JF.
-Ep! jo també em quedo -digué el Miquel-. Aquesta xicota s'ha encaprixat de mi i no m'amolla
El Keith somrigué i tornà a tocar els primers acords de Street Fighting Man.
-Jo li prendria la guitarra -avisà l'Àlex-. Si fa massa soroll vindrà gent cap aquí.
El Joan Lluís digué que ell se'n feia càrrec i, com que hi havia alguna noia voluntària per ajudar-lo, es quedava.
-Millor. De moment que no marxin -digué l'Àlex.
-Està bé -reconegué el Jota Efa-. L'Àlex i jo anirem a buscar menjar. Que no es mogui ningú d'aquí. Entesos?
-Si salta la perdiu això s'omplirà de gent -avisà l'Àlex
-I aquests paios se n'aniran pel seu compte. Hem de trucar Mr. Smith de seguida.
***
Però a qui va trucar primer el Jota Efa va ser a la Lucia. Aquesta s'escapà del jutjat i cinc minuts després era a casa dels Johnson.
-O sea que ya teneis a los Rolling.
-Los Stones.
-Y los habes dejado sólos? 
-Estan con Jota, Miquel i Joan Lluís.
-Pues eso. Solicos. ¿Y el secuestrador?
-Allí no habia nadie. 
-Pues los traemos aquí -digué la Lucia
-¿Tu crees? -preguntà l'Àlex
-No -reflexionà la Lucia-. Se armará la marimorena. Y si enviamos a la policia será peor. Tendria que ser algo discreto, directamente a su representante. 
-Això serà molt difícil -avisà l'Àlex
-Tendríamos que crear una pantalla mediática.
El silenci que seguí a la proposta de la Lucia fou trencat de manera busca segons després pel Jota Efa.
-Ja ho tinc! -exclamà.
***
Acte seguit agafà el telèfon i marcà.
-Mr Smith -preguntà el Jota Efa quan contestaren a l'altra banda.
-Johnson&Johnson? -preguntà l'americà
-Yes.
-Ja els hem trobat!
-Good. Call the police.
-La poli? No home, que diu? No veu que es muntarà un pollastre .
-Chicken? What is a chicken?
-No, no.... Show,... no. Eeeeh... scandal!
-Oh! Scandal. Yes.
-Lucia, agafa'l tu i ves-me traduint sinó el pollastre el muntarem abans d'hora.
-A sus ordenes jefe
-Di que eres mi secretaria
-Claro -confirmà ella, burleta
-Digues que es prepari per venir a recollir-los...Que abans que ens faci la transferència bancària... Digues que és el protocol habitual... Que organitzarem una maniobra de distracció perquè la premsa no se n'adoni... Que l'avisarem quan els pugui vindre a recollir...
-Que, que, que, que...-remugà la Lucia.
-Què?
-What
-No. Això no cal traduir-ho.
-Ya lo sé, tontico. Ya me he despedido y he colgado.
-Bé, ara ve lo de la maniobra de distracció -feu el JF
-Qué es el que has pensat? -preguntà l'Àlex, que havia estat callat durant tota la conversa telefònica.
-Això si que és secret. Sinó, no funcionarà.
-Ya veo que confías mucho en mi. Bueno, pues me vuelvo a trabajar.
-¿No quieres conocer a los Rolling Stones?
-Despues. O mejor, con lo que cobrarás me podrías llevar a  Australia, a  un concierto suyo.
***
Mentre el JF preparava la pantalla mediàtica, l'Àlex s'encarregà de comprar menjar, beure i fumar. Després recolliren la Lucia i tornaren al mas on hi havia els altres vigilant els Stones i companyia. Ja s'havia creat una certa confiança entre ells i hi havia un ambient distès. La casa s'havia ventilat i ara oferia un aixopluc confortable, però com que feia bona hora estaven tots asseguts a fora, on abans hi havia jardí.
Ara, estaven morts de gana. Reberen les provisions com els jueus el mannà i automàticament es muntà un berenar-sopar-festa-ressopó-ball-bacanal.
-Pues es guapo este Mick Jagger. ¡Y se conserva bien! -feu la Lucia
-I és ric -afegí el Jota, per burxar més son germà.
-Com se diu maria en anglès? -preguntà el Miquel, traient la bosseta de la seva collita que sempre portava.
-Oh! Good! -exclamà el Ron, que abandonà l'ampolla i la noia que tenia penjada del coll i s'assegué costat d'ell.
-Em sembla que no cal que tradueixis -digué l'Àlex.
-No hi haurà pas la guitarra al 4L? -preguntà el Joan Lluís
-I els bongos -afegí el Miquel, que ja embolicava un cigarret.
-Vaig a preparar més gin-lemons -anuncià el Jota -. Hi ha alguna voluntària que m'ajudi? -i no faltaven voluntàries per a res.
-¿No se os habrá ocurrido traer una botella de ponche por casualidad? -preguntà la Lucia
-No por casualidad, sino por amor -replicà el JF
-Johnson, sino fuera porque estan los Rolling Stones hoy me perderia contigo en cualquier parte -digué la Lucia.
-En un mas abandonat al costat del pont de l'Argelaga, per exemple.
-"Por" exemple.
Quan el Joan Lluís afagà la guitarra el Keith preguntà:
-Rythm'n'blues
-No, no. This is rumba'n'blues - contestà ell
I la rumba esclatà amb gran entusiasme.
El Jagger demostrà que era un gran ballarí, o que els seus passos servien tant pel rock com per la rumba. I també confirmà que era un gran seductor, que aquella llengua era realment una poderosa arma que utilitzava en aquest sentit. Les noies ballaven al voltant seu, embadalides, imitant el gest de treure la llengua, movent la cintura de manera sensual i deixant que tots veiessin com bellugaven els seus pits a l'aire. El Charlie feia percussió costat del Miquel i el Keith mirava els acords que feia el Joan Lluís. El Ron i el Jota s'intercanviaven les ampolles i cantaven a cor. La noia d'aspecte mediterrani rera el Charlie, s'agafava al seu coll i ballava fent moure aquelles grosses mamelles sobre les seves espatlles. La Lucia i el JF ballaven enllaçats sota les restes de la parra, com si formessin part d'una colla de gitanos de Gràcia que haguessin assaltat un palau de l'antic imperi austrohúngar i esperessin l'arribada de la Sissí per a ensenyar-li que és el la rumba.
No va caldre moure's del jardí, ja sigui per la temperatura agradable o per l'escalfor de l'alcohol i les herbes. Sort que l'Àlex aconseguí fer funcionar un llumet de gas que havien deixat dins la casa i això trencava la profunda foscor que, a la barrancada, i vora una paret de terreny vertical, empastifava de negror el paratge.
Fins que el sol despuntà per la banda del pont.
***
Qui despertà sobtadament la Lucia i el Jota Efa, que s'havien gitat a dormir dins el 4L, no fou el sol però(que ja estava bastant alt), sinó el so del telèfon mòbil. És clar que el to de trucada era el "Canto a la libertad" de J.A. Labordeta 
-Si...-digué la Lucia amb els ulls tancats -. El alcalde? -cridà esgarrifada.
El JF obrí els ulls i allargà el braç:
-Dame -ja sabia de que anava
-Això ja està -digueren a l'altra banda.
-Però... s'ha escampat bé?
-Portem tot lo matí amb la centraleta col·lapsada. Els hotels i cases de pagès de tota la comarca tenen tot reservat per aquells dies. Els bars i restaurants estan plens de periodistes i curiosos que esperen més notícies...-explicà l'alcalde.
-Fantàstic. Gràcies.
-De res -i penjà.
-Lucia, márcame el número de Mr. Smith -demanà el JF
-A Estados Unidos! Tu estas loquico! Que te crees que vale llamar con el mobil a la otra parte del mundo?
-Que agarrada que ets! Y luego dices de los catalanes. Tendré que ir al despacho, pues.
-Mándale un Whatsapp.
-Que coi és això?
-Un mensaje. 
-I ho rep al moment? 
La Lucia assentí.
-Vale. Dile que ya puede venir a recogerlos.
***
La part coneguda del cas havia començat feia poques hores. A petició del Jota Efa, l'alcalde havia estat d'acord a anunciar públicament que algú de la promotora de concerts dels Stones havia trucat a l'ajuntament oferint la possibilitat d'organitzar-ne un a Falset.
La incògnita era si això colaria i es faria una bola de neu que arribaria als mitjans nacionals o es quedaria a la ràdio local i no aconseguiria ni una mínima repercussió a la "ampla teranyina mundial", tal com anomenava el JF a la "www".
En cas que funcionés, l'impacte de la notícia seria tan gran que ningú no veuria més enllà d'això i qualsevol altra cosa passaria totalment desapercebuda. Fins i tot els mateixos protagonistes que, ves per on, resulta que sí que estaven a Falset, tot i que contra la seva voluntat i sense cap intenció de fer un concert.
I pel que semblava, la cosa havia anat bé. A veure si ara aprofitaven la situació i podien treure els quatre Stones sense que ningú se n'adonés.
***
La Lucia havia desat el telèfon i s'estava vestint amb dificultat dins el cotxe.
-Es pot saber si ha rebut el missatge -preguntà el JF
-Sé que ha llegado a su teléfono. Lo que no sé es si lo ha leído -assegurà ella.
Llavors, amb un del moviments gimnàstics que estava fent, va encendre la ràdio involuntàriament. De cop esclataren els altaveus del 4L amb un soroll eixordidor. Al cap d'un moment es reconegué la melodia de "Emotional Rescue". El Mick s'aixecà del terra d'un bot i començà a cantar fent aquella veu de falset característica de la peça. Els demés també es despertaren i començaren a ballar. Semblava que continuaven la festa de la nit passada, com si no s'haguessin aturat.
Però, inesperadament, se sentí un soroll de motor potent i aparegué un tot terreny de color negre que s'aturà al davant mateix dels seus nassos. Portava uns pneumàtics enormes, vidres tintats i, per l'embalum, semblava més un tanc que un cotxe. De l'interior baixaren quatre homes d'esquenes amples i braços musculats que vestien pantalons i samarreta negra. Sense dir ni bèstia ni bou, cada un d'ells agafà un dels Stones i se l'emportà cap al cotxe. El Keith va tenir temps de mostrar la guitarra al Joan Lluís i dir-li "for you". La noia dels pits grossos només va poder llençar un petó a través de l'aire al Charlie. Per tot adéu el Mick va treure la llengua mirant la Lucia i el Ron va aixecar el polze en direcció al Miquel. Acte seguit el cotxe reculà fins a sortir de la finca i enfilà el camí a tot drap, aixecant un gran núvol de pols, en direcció a la carretera .
El Jota Efa, encara a mig vestir, demanà el telèfon  la Lucia.
-No pensaràs llamar a Estados Unidos?
-Sólo al alcalde -digué el Jota Efa, marcant. Després, en rebre resposta, només feu:- Ja està.
***
L'altra part coneguda del cas arribà l'endemà, quan l'ajuntament -a instància del JF- desmentí la notícia del concert dels Stones al·legant problemes amb el promotor, amb el lloc, amb les infraestructures necessàries..., amb tot plegat.
Els pobres periodistes, pensà el Jota Efa, no sabran mai que mentre intentaven esbrinar més coses sobre aquell concert, havien perdut la oportunitat d'anunciar la millor notícia de l'any. Els autèntics membres dels Stones eren justament a Falset, i només que haguessin aixecat una mica la vista haguessin pogut veure com se n'anaven dins d'un tot terreny negre. Davant mateix del seus morros, de les seves càmeres, dels seus micros.
Els mitjans de comunicació patiren ressaca de la notícia durant unes quantes hores fins que tot s'esvaí i ho oblidaren, sense donar-li més importància (la notícia és la notícia i quan es morí ja no és notícia).
***
Total, que tornaven a ser a la tarda d'un altre avorrit diumenge, bevent cerveses i escoltant música. I com no podia ser d'altra manera, repassaven la discografia dels Stones de què disposaven els Johnson. Encara anaven pel Their Satanic Majesties del 1967.
-Supongo que le agradeciste la ayuda, al alcalde -preguntà la Lucia al JF
-Le regalé unas entradas para el concierto de los Stones en Madrid -digué ell
-Ah! Mira que bien -feu ella, una mica decebuda.
-Por cierto, Mr. Smith también me hizo llegar dos para el concierto en Sidney -deixà caure el JF, sense massa interès.
-De verdad? - cridà la Lucia-. Johnson, te comeria a besicos! -i li saltà al damunt.
Després de petonejar-lo a tort i a dret la Lucia semblà recordar alguna cosa de sobte i s'incorporà.
-Sólo falta el autógrafo para el Pep del pub
-Es verdad -digué ell -. Hi ha aquella caràtula per aquí?
Algú li allargà, juntament amb un bolígraf. El Jota Efa ho agafà i signà com a Mick.
-Ja està. Portes els llavis pintats? -preguntà a la Lucia-. Pon los morricos aquí. Au!
-La verdad es que esto no és muy ético, que digamos, pero no puedo dejar de felicitarte por como has llevado el caso -feu la Lucia-. Hacía tiempo que no resolvías uno tan rápido y tan provechosamente (económicamente hablando). Y sin embargo no has descubierto al culpable: el secuestrador.
-En realidad, lo que nos encargaron era liberarlos, no descubrir al secuestrador.
-Ya.
El disc que sonava arribà al final i el Joan Lluís posà el següent, de 1968: Beggar's Banquet. La primera pista, Sympathy for de devil, engrescà el personal, que obriren més cerveses i encengueren cigarrets.
-Per cert -digué el Jota- l'altre dia vam rebre una trucada molt estranya. Se sentia de fons aquesta peça i al damunt una veu masculina molt greu recitava: "Deixeu-me que em presenti, si us plau. Soc un home ric i educat. Porto molt anys per aquí. He robat moltes ànimes dels homes. Ja era aquí quan Crist va tenir el seu moment de dolor...". Se'm va posar la pell de gallina.
-I que vas fer? -preguntà el JF
-No res. Vaig penjar.
-¿Que crees?¿Es alguna broma, un perturbado...? -va preguntar la Lucia.
-Sólo hay dos posibilidades. O es el secuestrador, que nos ha encontrado  y quiere meternos miedo o es el mismo diablo que nos agradece que hayamos liberado a sus acólitos.





J&J, detectius
It's only rock'n'roll, but i like




(*)Nota: el nom de pont de "l'Argelaga"(pronunciat: argilaga) l'utilitzava habitualment el sogre del nostre padrí i bon coneixedor del terme, Josep Biarnau ("Baó"), mort recentment. No sabem si algú més l'utilitza. Serveixi això com a petit homenatge.

Comentaris

  1. Em queda un dubte. Si la veu de l'home ric i educat no és de Llucifer, podria ser la de Sir Paul McCartney, que també porta molts anys per aquests pagos, encara que no sé si tants com per haver coincidit amb Crist, malgrat ser més famosos que Ell.

    Molt bona la història.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Continuarem investigant. Perquè..., John Lennon des del més enllà, per exemple?

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada