divendres, 23 d’abril de 2010

La llegenda de Sant Jordi en versió J.&.J


Diuen que un bon dia molt llunyà en el temps i en l’espai aparegué en un poble situat al peu d’una muntanya blanca un cavaller que venia d’Orient i que, curiosament, portava el nom de Jordi. Algú d’aquell poble (un muntanyablanquí?) devia pensar que, venint de terres infidels, si havia mantingut el seu nom només podia ser un sant i, per tant, l’anomenà Sant Jordi i així el conegué tothom des d’aquell moment.
Sant Jordi no tenia ni un ral. Havia vingut a la recerca d’alguna gesta que li donés prou fama per a què el cridessin a les televisions en programes de safareig i en tertúlies sobre la vida dissoluta d’altres cavallers. Però en aquell poble al peu d’aquella muntanya blanca es portava una vida tranquil·la i no hi havia massa coses a fer. Un bon dia, però, algú se’n recordà d’aquell drac que anys enrere havia donat una mica de guerra i que ara vivia en una cova vora el poble de manera discreta. Era bastant vell i, segurament, ni foc treia quan bufava, però feia prou embalum per donar la impressió que era ferotge i tremendament perillós. Per a rebre la fama que tant anhelava només calia matar-lo (tasca que no comportava cap risc excessiu). Així que Sant Jordi, amb el cavall i la llança, posà per a la posteritat abans de dirigir-se a la caça del drac. Cinc minuts després tornava. Esgarrinxat, estripat, socarrat, trepitjat, matxucat, avergonyit i deprimit. Sort que ja li havien fet les fotos i les pintures que ens l’havien de recordar en el futur.
Llavors és quan entrà en escena la filla del rei. Precisament la princesa, no pas una infanta qualsevol. “Per molt vell que sigui un drac, sempre té una arma secreta”, li va dir. “I què he de fer per neutralitzar-la?”, preguntà el sant. “Aquí ho explico”, digué la princesa mostrant-li un llibre. “Si te’l llegeixes sabràs com vèncer el drac”, afegí. A la qual cosa el sant preguntà: “Quin és el preu que per saber-ho he de pagar?”. La princesa li explicà que no volia casar-se amb un sant (perquè hi ha coses que amb un sant no es poden fer, sobretot les de casat, que una cosa és ser princesa i l’altra ser monja) i que una vegada mort el drac i obtinguda la fama son pare, el rei, no resistiria la temptació de fer-la casar amb ell. Per això li demanava que després de fer-ho desaparegués del poble i no tornés mai més. No sense abans portar-li una rosa de les que el drac cultivava a la seva cova i que eren la enveja de tota la contrada.
Sant Jordi ho trobà just. Es llegí el llibre de cap a peus i l’endemà vint-i-tres d’abril es dirigí, decidit, cap a la cova de l’ancià drac cultivador de roses. Com que sabia el secret el vencé en un tres i no res, es feu quatre fotos, i se’n tornà cap a Orient. Abans, tal com havia promès, deixà a la princesa una rosa vermella, una rosa que mai no es pansia.
Des d’aquell dia les xiques, el dia del sant, regalen als xics un llibre amb les instruccions per a poder vèncer al drac. Elles reben a canvi la millor rosa que ells li poden robar.

- ¡Que romantico! – exclamà la Lucia quan el Jota acabà.
- Cada any el mateix llibre que sempre es diferent – remarcà el Jota Efa.
- Cada any el mateix drac, més vell – afegí el Jota
- Y una rosa perenne que cada año se renueva.

2 comentaris:

  1. M'agrada aquest encant que tenen les llegendes, sempre sorprenen, sempre canvien, sempre ens remouen una mica.
    Fins aviat.

    ResponElimina
  2. Felicitats, per aquesta llegenda renovada.

    ResponElimina