Guerra de sexes o Jutgesses i criminales

Un mort multitudinari, o sigui una munió de morts, una gernació o una gentada, (tot i que potser això seria una contradicció), constituïa la víctima d’un cas dels Johnson & Johnson que mai van arribar a resoldre; i no pas per incompetència, sinó perquè finalment, de tanta mortaldat no en va quedar res. Vaja, que no hi havia víctima (ni víctim, hauríem de dir?)


La denúncia, o més ben dit, qui els va contractar va ser una assistent (assistenta seria el mateix?) a una míting polític d’un nou partit “d’esquerra suau, verd enciam i violeta difuminat” segons traducció lliure del seu eslògan feta pel Jota. S’havien reunit a la sala d’actes de l’ajuntament i no es tenen notícies de cap paraula més alta que un altra, ni de cap agressió per part dels ultres d’una banda o una altra, ni tan sols de cap crítica ben argumentada dels altres partits veïns en l’espectre polític ni cap insult sense raó dels que estan situats a l’altra banda. En resum: una bassa d’oli (o un bassot?)
La denunciant acudí a casa dels Johnson tan bon punt s’acabà el míting. Per com cridava van pensar que es tractava d’una xiqueta jove però resultà ser una dona plantada en la cinquantena. Això sí, vestia com si fos una xiqueta jove: pantalons d’aquells que el Jota Efa en deia del cul cagat, camisa per fora molt llarga, cinturó enorme de sivella platejada, els tirants del sostenidor ben visibles, arracades grosses, collarets i braçalets de tota mida i de materials diferents; tot, de colors ben vius i llampants. Portava un pentinat extravagant i uns cabells tintats d’un to vermell apujat que ni els punks en els seus millors temps havien aconseguit. Van trigar a calmar-la, perquè venia molt alterada. El Jota Efa va posar-li una copa de conyac que es va empassar amb dos glops. Després respirà fondo i començà a lamentar-se en veu baixa per la desgràcia.
Una vegada assossegada, els Johnson van intentar ordenar tota la informació que aquella dona havia aviat de manera caòtica i en alguns aspectes inintel·ligible. Les preguntes eren les pròpies del manual de primers auxilis d’un detectiu: Quan? On? Qui? Què? Com? Ho ha vist? Qui més ho ha vist?
L’informe final venia a dir que en aquell míting, el polític orador començà dient “Ministres i ministres (lleu variació de pronunciació vocàlica en l’última e), Senadores i Senadors, Diputades i Diputats, Presidentes i Presidents, Alcaldesses i Alcaldes, Conselleres i consellers, Regidores i Regidors, militantes i militants, Companyes i companys, amigues i amics, senyores i senyors, estimades assistentes i estimats assistents, tots i totes...” i acabà, si fa no fa, de la mateixa manera. Allò feia suposar que es complia la famosa paritat de gènere. O sigui que hi havia un cinquanta per cent d’homes i una cinquantena per centena de dones. La denunciant, però, es quedà de pedra, perquè donà un cop d’ull a la sala i no aconseguí distingir cap membre de sexe masculí. Que volia dir allò, es preguntà. Que per molta parafernàlia en el llenguatge allí no hi havia ni un home i en un míting d’un partit més feminista que altra cosa això només podia significar que havien arribat a la solució final: eliminar tots els homes, igual que els nazis, si no els arriben a aturar, eliminen tots els jueus.
- Escolti’m, senyora meva - fou l’únic que se li ocorregué dir al Jota Efa –, vostè creu que jo faig cara de tenir la regla?
- Ai! Perquè ho diu això? –digué aquella dona deixant de somicar.
- Doncs perquè si jo sóc viu és evident que no tots els hòmens són morts.
- Vol dir que vostè és l’únic home viu? – digué aquella dona amb cara de estupor. Després arrugà el front com si pensés molt i afegí: -. No hi havia una pel·lícula que es deia així, del Charlton Heston?
- Que jo sàpiga tampoc tinc la regla – digué el Jota -. Ni el regle.
La dona es girà cap a ell com si no l’hagués vist fins ara. Després es tornà a mirar el Jota Efa. Girà el cap de nou cap el Jota. I altra vegada cap al Jota Efa. Semblava que estigués mirant un partit de tennis.
El Jota Efa escrigué l’import de la minuta en un paper i després, agafant-lo amb les dos mans, el mantingué a punt per a què quan la dona girés el cap se’l trobes davant dels ulls.
- O sigui que hi ha més homes – digué clavant la vista al paper
- Tots els que vulgui.
Davant la mirada incrèdula de la dona el Jota confirmà el que deia son germà revelant, a més, on podia trobar tots els que volgués:
- Al bar.
- Alabat sia deu! – exclamà la dona, alleujada
- Alabat sia - respongué el Jota
- Al comptat o amb taló? – es limità a preguntar el Jota Efa
- Doncs perquè parlava d’aquella manera? – digué la dona encara intrigada.
- Manies – remugà el Jota.
- Miri – explicà el JF -, es pot parlar de rucs i someres, de nines i ninots, de jutges i jutgesses. Però en canvi no podem parlar de criminals i criminales. Això que vol dir? Que tots els criminals son homes?
- No! – exclamà la dona esgarrifada, imaginant que condemnaven tots els homes a la cadira elèctrica.
- Doncs aquí està. Les lliçons de llengua jo no les li puc donar, només sóc detectiu. El que si està clar és que la llengua és per a parlar però hi ha gent que la utilitza per a crear problemes.
- Es poden fer altres coses amb la llengua que ara... – suggerí el Jota
- Johnson! – el renyà el JF
- Està bé! – rondinà el Jota -. Doncs ara que ja hem cobrat anem tots i totes cap al bar.
- Totes? – preguntà la dona
- És un dir – aclarí el Jota Efa
- Per cert, com es diu vostè? – preguntà el Jota
- Ventura – contestà ella
- Ah! – sospirà el Jota, pensant que ja havia trobat la dona de la seva vida.
“Uf!”, pensà son germà dubtant si Ventura era nom d’home o de dona.

Epíleg:
El Jota sempre se n’ha penedit de portar la Ventura al bar. Un bar on tots i tots (sense totes) eren homes. La Ventura, que havia patit per l’extinció total del gènere masculí, es deixà anar per l’alegria de descobrir que no només no era pas així sinó que semblava que tota aquella colla d’homenots farts de beure cervesa i veure futbol a la tele estaven esperant una dona com ella, de bon veure, amb experiència i predisposada a gaudir de l’alegria de la vida. Allò sí que era una bona guerra de sexes. I quina guerra!, exclamà la Ventura només obrir la porta.
“Sort que ja hem cobrat”, és l’únic que va dir el Jota Efa.


Falset. Març, 2010