La primavera ja ha arribat o La guerra de la tomaca

Heus aquí un altre dels casos ben estranys entre molts d’altres amb que s’han trobat els nostres detectius favorits al llarg dels anys i que, invariablement, han resolt amb gran mestria. En aquest cas, com en alguns dels que hem explicat últimament, l’estranyesa també ve de la naturalesa de la víctima, perquè pertanyia ni més ni menys que al regne vegetal. 

La manera d’encarregar-los la feina també fou ben original. Els arribà a crits, des de la plaça, a traves de la potent veu que una caixa toràcica de grandària descomunal guarnida amb dos pits de volum extraordinari produïa.

“Senyors Johnsons detectius, han segrestat el Narcís!”, bramà una dona grassa dirigint-se a un Jota que fumava repenjant a la barana del balcó. El Jota Efa, des de dins, també ho sentí i sortí a veure que passava. “Si ella tenia aquestes dimensions, el desaparegut Narcís com seria?”, pensaren a l’acte ambdós germans. 

—I Déu n’hi do del rescat que en demanaran! —exclamà el Jota pensant que haurien de cobrar a percentatge. 

—Que això no va per pes —el desenganyà el Jota Efa.

—Ah, no? 

—Que baixen o no baixen? —els reclamà la dona, esbufegant a baix a la plaça. 

No els quedà més remei que baixar si no volien que se’ls morís d’un atac pujant les escales de casa seva. Si, per contra, l’obligaven a pujar i el seu cor resistia podria emprenyar-se i l’hòstia que els fotria podria fer-los aturar el cor a ells.

O sigui que un altre dels detalls originals d’aquest cas (i ja en portem dos) fou que, en comptes de al seu despatx, foren contractats al banc de la plaça que hi ha davant de casa seva. Tot i el soroll que produïen tots els afectats d’al·lèrgia primaveral que passaven per allí amb els seus esternuts i les seves mocades, els Johnson van poder entendre que el tal Narcís havia estat segrestat en l’espai de temps que la senyora grassa havia estat a casa dinant. El Narcís en qüestió es veu que no hi era o era al carrer o prenia el sol. No era el seu home (que diu ara?), ni el seu amant (vostès que es pensen?) ni un parent (que m’han vist bé, a mi?). Vaja, que la cosa prometia. I ja se sap que com més enrevessat més ben pagat. 

“Qui coi era aquell tal Narcís, doncs?”, rumiaven els Johnson. “La primavera ha arribat i ningú sap com ha estat, però el Narcís ho ha anunciat” havia recitat aquell dona. El Jota Efa, coneixent la dèria de son germà per les poetesses, patia perquè no se n’enamorés: no podria resistir tanta carn. Per a esbargir-se, decidí portar-lo a sopar. En mala hora se li va ocórrer! 

El primer plat del menú anunciava clarament “Amanida de tomàquet”. Era clarament un insult a la intel·ligència dels parlants de la varietat dialectal catalana del seu poble. El Jota Efa s’indignà i exigí, clarament, una compensació (si més no que el sopar li sortís de franc). L’hostalera, sense pèls a la llengua, justificà —clar i català— que l’ortografia d’aquell menú estava supervisada pel servei de correcció de català de l’administració comarcal i que si algú posava en dubte la perfecció d’aquell text que s’anés a queixar a la màxima autoritat de l’administració cultural corresponent, però no pas a ella, que era hostalera, no pas filòloga. 

El Jota, que tenia gana —ves a saber si per ganes d’adquirir el mateix pes que la seva nova clienta o simplement per una qüestió de naturalesa— va intervenir intentant posant pau:

—Au, va! Deixem-ho estar. 

Però el Jota Efa —que les qüestions dialectals el posaven frenètic— ja estava embalat. 

—I com sé jo que de què és aquesta amanida? Que vol dir tomàquet? 

—Un tomàquet és una cosa vegetal i de color vermell —contestà l’hostalera, ara ja bastant mosca.

—Doncs la tomaca és femenina, per a què ho sàpigues. 

Ah, caram! Acabava de tocar el seu costat feminista. 

—Vaig a trucar al servei de català —digué dirigint-se al telèfon, tota decidida. 

En aquell moment es presentà una colla de jovent foraster. 

—Mana! Podem fer un pa amb tomata? —cridaren, obrint les “a” finals fins a límits més enllà d’allò considerat raonable. 

Eren de Marçà. Era evident. 

—Aquí no en tenim de “tomata” —cridà l’hostalera amb el telèfon a l’orella—. Només hi ha tomaques femenines. 

—Coi, que “tomata” també és femení —replicà el Jota Efa. 

—Ah! —l’hostalera es quedà amb la boca oberta uns instants fins que reaccionà:— Bueno, així com quedem, doncs? 

Un nou client acabava d’entrar al restaurant. Era ni més ni menys que l’escriptora Maria Antònia Oliver. 

—Teniu bona tomàtiga? – preguntà amb cara de baixar de l’hort, o venir d’Arbeca, o sortir d’una illa.

Els Johnson s’afanyaren a presentar-li els seus respectes i donar-se a conèixer com a detectius i narradors de les seves pròpies experiències. Però l’hostalera els va interrompre sense miraments per a intentar aclarir el cacau que li havien muntat amb la tomaca. 

—No pateixis, nina —va dir la Maria Antònia—. Sa tomàtiga només és un vegetal. Com es Narcís, que ara floreix. 

El Jota i el Jota Efa es miraren als ulls. Tot començava a lligar. Com es notava que aquella dona mallorquina era de l’ofici (de l’ofici d’escriure i de l’ofici de resoldre crims). 

Efectivament arribava la primavera. I les dones del poble guarnien els carrers de torretes plenes de flors. No era gens estrany que una veïna, rosegada pels gels, robés la flor d’una altra aprofitant un moment de descuit. De fet, era habitual. Només calia passejar-se pels carrers amunt i avall fins a trobar el narcís ufanós davant d’un portal que no era el de la seva clienta per a tancar aquell cas de segrest. L’únic problema era arrencar-lo de les mans de la segrestradora, perquè per a enfrontar-se a una dona tan enorme com la seva clienta, segur que també devia ser de talla ics-ics-ela. Encara acabarien estovats! 

Però no. Perquè l’últim del detalls originals d’aquell cas fou el culpable. Era un home. I no tenia ni mitja hòstia. I encabat diuen que el homes no tenen sensibilitat! 

L’abraçada amb que els obsequià la seva clienta una mica més i els asfixia. Contenta amb el retorn del seu narcís, els pagà i ni preguntà qui havia sigut el responsable del delicte. Sort d’això, perquè resultà ser el seu amant secret, que vivia a la casa del costat i es guanyava la vida amb el cultiu de les tomaqueres que tenia al seu jardí.

— Com pot ser que un home tan prim resisteixi l’atac apassionat d’una dona tan grassa? —s’estranyà el Jota Efa. 

—La tomaca, Johnson, la tomaca. 

—Crec que ara sí que em menjaria aquella amanida. Li diguin com li diguin a allò vermell que porta. 

—Vermell o roig? —preguntà el Jota, amb tota la mala intenció del món. 

I el dubte lingüístic s’estengué per sobre la bonança d’aquella primavera...

J&J, detectius tomacaires
Falset Abril, 2011

Notes dels detectius:
Els noms de tomaca, tomata, tomàtec, tomàtic, tomàtiga, domàtiga, tomàquet o tomacó designen el mateix vegetal que surt de la planta anomenada tomaquera, tomatera, tomatiguera o domatiguera. Però això és ara. Als primers afortunats que van tenir la sort de poder estudiar català després de la guerra civil només els era permès utilitzar el mot “tomàquet”. Sort que la Catalunya nova es va revolucionar. 

Marçà és un poble del Priorat que es troba a tres quilòmetres de Falset. Tot i això, els parlars d’un i altre són tan diferenciats que qualsevol foraster els pot reconèixer. A manera de caricatura, es diu que a Falset parlen amb la e i a Marçà amb la a. O sigui que a Falset pronunciarien una cosa així com “tomaquE” i a Marçà una cosa semblant a “tomatA” o “tomacA”. 

"Mana" o "mano" és una expressió molt típica de Marçà, equivalent a xic-xica. 

Una torreta, al Priorat, és allò que a Barcelona anomenen test i que serveix per a sembrar plantes de jardí.

Gentilesa dels detectius:

Per a il·lustrar aquest post aquí va una cançó molt primaveral de "Los delinqüentes":