S’ha escrit un crim o El laberint de les olives

Entre els casos més estranys que han hagut de resoldre el detectius Johnson & Johnson al llarg de la seva llarga carrera professional n’hi ha un que destaca especialment per la identitat la seva víctima. Més ben dit, perquè no hi havia víctima. O per ser més exactes, no hi havia una víctima humana. Ni animal. Ni vegetal. Era un víctima abstracta. Era una paraula.
L’afer tingué lloc fa poques setmanes. Els germans Johnson foren contractats per l’Institut d’Estudis Catalans del Sud per tal de descobrir perquè una paraula que designava un arbre tan propi de les nostres terres, el fruit del qual originava un líquid daurat molt preuat a les nostres taules, on també era insubstituïble sense moldre en les seves moltíssimes varietats combinades amb les tantíssimes formes de preparació pròpies de cada poble, cada casa, cada persona i cada estat d’ànim; perquè un paraula així, doncs, tan arrelada a la nostra existència com havia d’estar, havia desaparegut de cop del nostre vocabulari habitual sense deixar ni rastre.
El Jota no reaccionà de primer. Es quedà amb la mirada perduda al sostre. Son germà, el Jota Efa, en canvi va fer creure al seu potencial client que sabia el que li estava demanant però que li calia una confirmació més clara. “Estem parlant de...”, va començar a dir. La persona enviada per l’Institut s’escurà la gola discretament i mirà a banda i banda. Després, potser dubtant que estiguessin realment sols, s’apropà una mica més als dos germans i en veu molt baixa va dir alguna cosa així com “mmmliver”.
- Què diu que què? - cridà el Jota.
El membre de l’Institut s’esverà i posà uns ulls no precisament com olives arbequines. Tornà a repetir un mot que no se sabia com començava i semblava acabar amb “ver”.
El Jota Efa estava a punt de deixar-ho per inútil. No sabia si aquell xic amb pinta d’estudiant d’esquerres i ulleretes rodones els estava prenent el pèl o és que ells realment s’estaven tornant bojos. De fet gairebé van trigar més a entendre la feina que els encarregaven que no pas a enllestir-la.
- Hem de buscar un oliver? - es preguntà el Jota, incrèdul
- Hem de descobrir qui ha matat la paraula “OLIVER” – explicà el Jota Efa
- Ah! – feu el Jota, rascant-se la closca, com si fos babau. En realitat pensava: “Estan bojos aquests de l’Institut d’Estudis dels Suburbis Catalans!”.

Amb només dos dies en van tenir prou per adonar-se que l’oli d’oliva, després d’anys de ser una delícia reservada únicament als veritables entesos, o sigui, la gent del país, era un producte que s’havia posat de moda i que els olivers vells, degut a la bellesa de les seves soques, arribaven a preus astronòmics com a arbres ornamentals. O sigui que la paraula que designava l’arbre era repetida contínuament en els mitjans de comunicació. Però - oh, sorpresa! - aquell arbre mascle de tota la vida havia canviat de sexe. Els mitjans de comunicació utilitzaven un català se suposava que estàndard però en què dominava majoritàriament el lèxic oriental i de la Catalunya vella. Així que l’arbre que donava olives, per una insòlita metamorfosi lèxica, ara s’anomenava “olivera”.

Per tal de confirmar la seva hipòtesi s’entrevistaren amb alguns falsetans (no us estranyi que fossin pagesos).
- Com li dius tu a això? – preguntaven ensenyant una oliva
- Auliva – contestaven invariablement els entrevistats, convertint la o inicial en el so “au” i pronunciant la típica “e” final de Falset.
- Molt bé. I surt d’un arbre que es diu... – continuaven els Johnson
- Olivera – contestaven tots ben segurs
- Olivera? – replicaven estranyats els Johnson per a fer-los dubtar.
- Aulivera? - proposaven els entrevistats pensant que l’error era a la pronuncia
- No serà oliver? - suggerien els Johnson
- Auliver? – repetien tots mig tancant els ulls i intentant fer memòria. - Ara que ho dius...

En menys d’una setmana els Johnson van presentar l’informe – i la minuta corresponent - a l’Institut. Per tant, no només es convertí en un dels casos més estranys que havien resolt sinó també en un dels que havien resolt més ràpid. La seva conclusió era que el bombardeig mediàtic havia penetrant inconscientment en la parla de les comarques del sud. Els culpables eren, doncs, els mateixos habitants d’aquestes contrades, que no havien sabut mantenir-se ferms en ens seus dialectes i ja se sap que “qui perd els orígens perd la identitat”. L’Institut, mal els estava el dir-ho, també en tenia responsabilitat, ja que no havia previst accions en casos de perill d’extinció dels mots propis. El Johnson s’atrevien a apuntar, a més, que s’hauria de fer alguna cosa per tal d’evitar que no passessin més casos com aquests. Una possible actuació seria el fet d’obligar a posar una etiqueta a tots els objectes, per a recordar el nom de les coses, tal i com feia José Arcadio Buendia a Macondo, segons s’explicava a “Cien años de soledad”. S’oferien voluntaris per a aquesta tasca (previ acord monetari corresponent) si l’Institut ho considerava convenient.

El xic amb ulleretes rodones i pinta d’estudiant d’esquerres fou qui llegí l’informe (ves que no fos el mateix president de l’Institut!). Posà els ulls com a olives farcides, no digué ni mu i els signà el taló sense ni discutir el preu. El cert és que va ser un afer molt rendible. I si ja era un dels més estranys i dels més ràpids a resoldre, només feia falta això per a què consideressin que era digne de fer-ne una narració en paper.

El Jota Efa pensà que “S’ha escrit un crim” era un títol molt adient per al relat d’aquest cas, ja que venia a ser com una mena d’assassinat literari. El Jota, en canvi, considerava que el nom d’una novel·la de l’Eduardo Mendoza que parlava d’olives anava que ni pintat. Com sempre no es posaren d’acord i es quedà amb dos títols.

Epíleg:
Des de llavors el Jota, si algun hivern va a ajudar al seu amic Miquel a fer olives, davant de cada arbre sempre pregunta: “Que et sembla aquest? És oliver o olivera?”


Falset. Agost, 2009